Catalunya a Alemanya

Sempre m’ha semblat interessant la catalanofília que es respira a Alemanya. Contrasta amb la catalanofòbia de molts mitjans de comunicació espanyols, i amb la ignorància cap a la nostra llengua i cultura de molts cercles intel·lectuals de l’Estat.

Això ve a tomb de la interessant conferència que abans d’ahir va fer a Terrassa Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, sobre la visibilitat que la literatura catalana té a Alemanya, impulsada i molt en aquests darrers mesos arran de la participació de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Tenim una literatura de primera, que edita més de set-cents títols nous cada any i que, com s’ha vist a Frankfurt, juga a primera divisió, a la champions.

Les vendes i la bona crítica de les traduccions a l’alemany –enguany s’han editat 53 títols, la majoria novetats; una xifra que multiplica per dos les que es van editar en els cinc anys anteriors-, així com l’èxit de participació a la multitud d’actes que s’han desenvolupat a Alemanya tot al llarg de 2007, han fet callar finalment les veus alienes, i alguna de pròpia, que auguraven un fracàs i que menystenien la nostra literatura.

S’ha sabut aprofitar l’oportunitat de la Fira de Frankfurt i entre tots els sectors implicats –editors, autors, artistes, organitzadors- s’ha donat a la literatura catalana la visibilitat necessària per ser reconeguda entre la resta de literatures europees, i més enllà, en un pla de normalitat creativa.

Durant els cinc dies de la Fira la nostra literatura ve ser present amb més de cent actes. Lloc destacat per a l’exposició Cultura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. També remarcable el programa artístic: l’espectacle inaugural, creat per Joan Ollé; El cant de la Sibil·la i El Misteri d’Elx, interpretats amb molt d’èxit per Jordi Savall a la Sta Katharinenkirche; el concert de rock a la sala Brotfabrik; la nit Sònar al Bockenheimer Depot; el concert de Maria del Mar Bonet i Miquel Poveda a l’Alte Oper; el cicle de cinema català del Deutsches Filmmuseum; l’exposició VisualKultur.cat al Museum für Angewandte Kunst; l’adaptació teatral del Tirant lo Blanc de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb música de Carles Santos, al Schauspielfrankfurt.
A més, la literatura catalana ha estat present durant el 2007 a tots els certàmens literaris i fires alemanes de Munic, Berlin, Erlangen, Colònia, Leipzig i Hamburg. Escriptors i escriptores catalans han presentat les seves obres en llibreries i centres culturals en més d’una vintena de ciutats alemanyes. 58 instituts de secundària alemanys han fet activitats sobre llengua i literatura catalanes; 30 continuen aquest 2008, tot i que estava previst, ni pressupostat.
Tot això ha donat una visibilitat de la cultura catalana a Alemanya, i de retruc a tot el món, de primera magnitud.

Això, com deia en començar, reforça la presència del català en aquell país, on més de 2.500 alumnes de 30 universitats aprenen llengua i literatura catalanes. I contrasta amb les només 7 universitats espanyoles, i els voltant de 1.000 alumnes, on es pot aprendre català.

Més enllà del soroll mediàtic, de la catalanofòbia d’alguns mitjans, de la falsa polèmica entre literatura catalana i escriptors catalans que escriuen en castellà, més enllà de tot això… hem de felicitar-nos per la projecció internacional que la Fira de Frankfurt ha donat al català i a la literatura catalana.

Per acabar. La cerimònia inaugural de la Fira va comptar amb els parlaments de Juergen Boss, director de la Fira; Peer Steinbrück, ministre de Finances d’Alemanya; Petra Roth, alcaldessa de Frankfurt; José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya i Gottfried Honnefelder, president del Gremi d’Editors i Llibreters d’Alemanya. Hi assistiren representants del Govern d’Andorra, del Govern de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, dels ajuntaments de Perpinyà, l’Alguer, Morella, Sueca, Gandia, Beseit, Calaceit i de diversos municipis catalans. També el President del Parlament de Catalunya. Quim Monzó hi efectuà un sorprenent i aplaudit discurs en representació de la cultura catalana.

Potser ha estat la primera vegada que s’han aplegat en un acte representants institucionals de tots els territoris dels Països Catalans. Només per això ja valia la pena ser-hi.

El Noi del Sucre

Al primer terç del segle XX, ser sindicalista i defensar els drets dels obrers davant els abusos flagrants dels patrons, et podia costar la vida… Salvador Seguí i Francesc Layret, en són un bon exemple.

Sens dubte que el sindicalisme ha avançat molt des d’aleshores; però és necessari i just que recordem aquells que hi van deixar la pell per tal que fossin reconeguts els drets dels treballadors.

Avui, 10 de març, és jornada postelectoral. Particularment per a mi i per al meu partit, Esquerra, és una jornada de decepció. Caldrà fer-hi una seriosa reflexió més aprofundida...

És també una jornada d’aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Sindicalistes per la Sobirania (SxS) ho commemora amb un acte a Barcelona, a l’indret mateix on va caure mort Salvador Seguí avui fa 85 anys…

Ullastrell. La llista més votada

No heu sentit la cantarella repetida mil vegades del Mas i el Duran exigint que governi el cap de la llista més votada? Eh que us sona això? Efectivament, en Mas i en Duran no perden ocasió de repetir-ho a tort i a dret.
Però aquesta norma, que per a ells és sagrada, sembla que no cal seguir-la sempre. Només quan convé per a la causa convergent…
El meu comentari ve en relació a l’acte electoral que CiU ha fet aquest cap de setmana a Ullastrell (Vallès Occidental). Allà en Mas ha repartit "floretes" a dreta i esquerra i ha lamentat que els d’ERC no el fessin president de la Generalitat el 2006.
Encara més lamentable ha estat la intervenció de l’alcalde convergent del municipi, Jaume Rodó, que ho és des del desembre passat després d’una moció de censura contra el govern municipal d’Esquerra. El Sr. Rodó desqualificava els responsables de penjar unes pancartes contra el pla municipal per construir 137 habitatges (Ullastrell té 1.687 habitants, en tancar el 2007) i afirmava que eren "quatre gats" que penjaven "quatre pellingots". Quina barra, Sr. Rodó!. Tots recordem el trist espectacle de la moció de censura contra el govern municipal d’ERC i PSC, i el seu retorn a l’alcaldia contra la voluntat majoritària del poble.
Bé, doncs a Ullastrell es veu que per al Sr. Mas tenen butlla. L’alcalde convergent Rodó ho és pel suport de la UGO (Ullastrell Grup d’Opinió), però la llista de CiU no va ser la més votada. Va obtenir 249 vots, per 285 de la llista d’Esquerra. I a Ullastrell, el Sr. Mas es va oblidar de repetir la cantarella i exigir que governi la llista més votada.
Ah, per cert! El nostre amic Josep Rull, regidor terrassenc i diputat català, també va carregar contra Esquerra però també es va oblidar de demanar l’alcaldia per a la llista més votada.
Coses de la campanya!

Eleccions: cosa de dos?

Com molts altres ciutadans, especialment els catalans, que hem seguit els dos "cara a cara" de la tele, sento la frustració d'haver de "patir" un dels dos candidats a president del govern de l'estat.

Ni ZP ni Rajoy no han demostrat la talla per dirigir el país. Ni els Bono Jovi, ni els Peperos Escozios, no ens han presentat un programa clar, rigorós, solvent, per fer avançar el conjunt del país en els àmbits socials, econòmics, territorials, mediambientals, internacionals. S'han dedicat a tirar-se els plats pel cap, a repetir fins al cansament els mateixos arguments recurrents, a agafar els raves per les fulles.

Què m'importa a mi, com a ciutadà, si la primera pregunta que el Rajoy va fer al ZP al Congrés anava sobre economia o sobre alguna altra qüestió? És que ens prenen per imbècils?

Perquè insisteixen a ensenyar-me unes gràfiques il·legibles, tendencioses i mal fetes? És que es pensen que som criatures de parvulari?

Ni un ni l'altre, ni ZP ni Rajoy, ni PSOE ni PP, no mereixen la confiança per governar el país. I menys encara si ens ho mirem des de Catalunya. Uns ja ens han enganyat amb l'Estatut ("Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya....") i els altres només han parlat en català en la intimitat quan necessitaven el pacte amb CiU per governar.

Potser no podrem evitar que un o l'altre (el dolent i el pitjor) acabin presidint el govern d'Espanya. Com a mínim, no els deixem governar sols. Ara més que mai ens cal un vot fort des de Catalunya. Un vot català que no sigui ni per ZP ni per Rajoy. Un vot capaç de condicionar el futur govern central. Un vot per Catalunya. Un vot que vetlli per la Pàtria catalana i no només per l'interès personal o la butxaca.

Amb aquests de la foto que només fan soroll però desafinen de mala manera..., entendreu que jo sempre m'hagi sentit atret pel rock català!

Amazig i català

El dissabte passat vaig tenir el goig, i l'honor, de tancar la presentació d'uns llibres de poemes de l'amic Jordi Badiella i del poeta amazig Eumar Derwic, als Amics de les Arts.
Estem avesats a anomenar com a magrebins als habitants del nord de l'Àfrica, i de vegades àrabs. És cert que una part de la població nord-africana ha estat arabitzada, però malgrat això, no és menys cert que la presència de la llengua i de la cultura amazigues (o berbers)és ben important i és la llengua i la cultura pròpies de la població autònoma d'àmplies capes de la població nord-africana al'est d'Egipte.
Els catalans ens sentim atrets i solidaris amb la llengua amaziga. Una llengua minoritzada com la nostra, que sobreviu en desigualtat amb la llengua oficial, l'àrab, que és la que rep el suport de les institucions i de l'estat. L'amazig queda relagat a la oralitat i a l'àmbit domèstic.
Català i amazig són llengües que han d'estar continuament a l'aguait per sobreviure, per no desaparèixer, per trobar suports i reconeixements sovint fora de les seves fronteres. I ha de ser així, doncs una llengua, i els catalans ho sabem prou bé..., no és només un vehicle de comunicació entre persones. és també l'expressió de la identitat d'un poble. És el vehicle amb què es manifesta una cultura, una història. és el ciment que aglutina una cultura i dóna sentit de pertinença als habitants del seu territori.
L'amazig té una llarga tradició. D'uns cinc mil anys, diuen els entesos. Sempre oral; que no s'havia tornat a escriure fins ara, quan s'ha pogut reconstruir la seva escriptura gràcies als gravats trobats a les roques del desert.
Per això, l'acte de dissabte passat volia ser també un acte de difusió i de reconeixement de la llengua i cultura amaziga. Llengua i cultura que és la pròpia de molts nous terrassencs. I un acte d'agermanament del català i l'amazig, dues llengües que comparteixen aquesta situació de resistència lingüística, però que són vehicle de cultures mil·lènàries, signes d'dentitat de dos pobles que avui tornen a trobar-se i a conviure en la nostra mateixa ciutat, Terrassa.