El bloc d'en Màrius

No n'hi prou de caminar...

2012-01-31T07:12:00.000-08:00

No n'hi ha prou de caminar
per avançar

Sovint el nostre objectiu
s'allunya a cada instant.
Nosaltres fem passa de perdiu
i ell camades de gegant.

Per cada metre guanyat
en perdem cinc de cop i volta
i, quan pensem que hem arribat,
seguim més lluny altra volta.

Potser és aquest el nostre si:
el viatge és el destí,
la vida és només camí
i Ítaca no és més enllà sinó aquí,

a cada passa,
a cada gest,
a cada salt,
en cada bes.

Barcelona, 30 de gener del 2012

A la foto: Ajuntament, d'Albert Puntí Culla (Torelló, 1953)

J.V.Foix

2012-01-27T11:22:00.000-08:00

És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'un a dolça metzina.

L'Adri

2012-01-23T11:07:00.001-08:00

Sant Màrius

2012-01-19T02:16:00.001-08:00

Màrius i Marta eren un matrimoni de nobles perses que es van convertir al cristianisme. La tradició explica que van distribuir la seva fortuna entre els pobres, seguint el que havien fet també molts primers cristians de Jerusalem, i van marxar cap a Roma. La seva intenció era visitar les tombes dels apòstols Pau i Pere i, sobretot, ajudar els cristians perseguits per l'emperador Aurelià. L'emperador havia confinat tots els cristians a l'amfiteatre i allà els havien matat amb fletxes i posteriorment havien cremat els cadàvers.

Màrius i Marta, i els seus dos fills, Audifax i Abacuc, van recollir les restes mortals i les cendres per enterrar-les. Per aquest fet van ser detinguts i lliurats al jutge Muscianus Marcià. En negar-se a abjurar de la seva religió, van patir tortures. Finalment, Màrius i els dos fills foren decapitats a la Via Cornèlia i els seus cossos també cremats. Marta, per la seva banda, també fou assassinada en un indret als afores de Roma, a tretze milles, anomenat Nimpha. Segons la tradició, el seu cos fou llençat a a un pou.

Tot això passava als voltants de l'any 270 d.c. I sembla que la data del martiri podria ser el 20 de gener. Com que coincidia amb una altra festivitat de més rellevància, Sant Sebastià, l'Església va avançar la commemoració de Sant Màrius al dia 19 de gener.

La Gemma i en David es casen!

2011-12-12T08:40:00.000-08:00

Estimada Gemma, benvolgut David,

Sabeu quin és el nick que fa servir la Gemma en el seu correu electrònic? Doncs aquest: quinosarriscanopisca

David, et conec poc. Et tinc per una persona callada i discreta,... però amb la Gemma et vas llançar, vas arriscar i et vas endur la Flò més marxosa del jardí (la més marxosa de les que quedaven disponibles,...sinó després s'enfaden les germanes!).

Perquè, David, de marxa la Gemma en porta molta. L'ha portada sempre. Des de petita, mai no ha parat. Sempre ha estat un neguit i un belluguet. Interessada per tot i per tothom, i abocada sempre als infants i a la gent. Des de l'Esplai de Can Palet i les colònies al Congost. Passant per l'escola bressol Eina. I per les ràdios i les teles: TV20, Matadepera Ràdio, Ràdio Barberà,... O fent teatre, o contacontes, o disfressada de castanyera,...La trobem sempre envoltada de canalla: a l'Eina abans i ara des de fa molt temps a l'escola El Vallès.

Però a més sempre ha estat una persona inquieta: caminaire, ciclista, esquiadora, viatgera,...

Jo l'he coneguda, ja ho sabeu, en la seva faceta d'esquerrana, republicana i independentista, i us puc assegurar que també en aquests àmbits polítics sempre ha sobresortit per la seva passió i el seu activisme. Ah! i així mateix per la seva admiració al que fou president del Parlament, l'Ernest Benach. ...Tranquil, David, em sembla que mai ha passat de ser una admiració i un amor platònic.

Bé, doncs, podríem dir, resumint, que els destinataris de la passió, de l'activisme i del lliurament de la Gemma són els infants, la gent, i també la natura i el país. I ara, esclar, tu, David, i la Laia, i l'Ona!

I si hi ha una altra característica de la Gemma, aquesta és el seu optimisme i el bon rotllo que despre desprèn. Segur que és també això, David, el que et va atrapar a tu, no? Si mireu alguna fotografia on surti la Gemma comprovareu que sempre, sempre, hi surt rient. Busqueu una foto amb la Gemma sèria; no la trobareu, no existeix! És optimista de mena, sempre. I aquest optimisme, aquesta alegria, transmet igualment bon rotllo als que l'envolten.

Gràcies per la teva amistat, Gemma. Continua sempre així.

I tu, David, ja he dit que et conec poc. Però si estàs amb la Gemma i la fas feliç,...segur que ets una magnífica persona.

La meva enhorabona. Que sigueu molt feliços

Cesca

2011-12-12T07:53:00.000-08:00

Que difícil és dir-te adéu, Cesca.

De la mà de la Maria i el Joan et vas incorporar a la colla poc abans de la teva malaltia. I hem tingut la sort de tenir-te a prop tot aquest temps i gaudir de la teva manera de ser. Bonhomia, ganes de viure, optimisme, capacitat de compartir i d'estimar, de donar-te... tot això ens has regalat en aquests anys breus però intensos. Massa breus,...

Ens has acompanyat en la pèrdua del Pep i de la Sole. I ara et perdem a tu.... Tant de bo ens tornem a reunir plegats algún dia. Ho esperem. Esperem retrobar-te.

Gràcies per tot, Cesca. Gràcies per aquest somriure que sempre ens has mostrat, per aquest somriure que et fèia aquell clotet a la galta...

Cesca, trobarem a faltar el teu somriure.

Fins sempre

Francesca Abella i Jové, la Cesca, havia nascut a La Palma d'Ebre el 26 de maig de 1955, i ens va deixar el 25 de novembre del 2011. Tenia 56 anys.

3, 4 i 5 de setembre de 1713

2011-09-27T07:47:00.000-07:00

Com fem cada any des de la secció local d'ERC de Terrassa, aquests dies de setembre honorem els patriotes terrassencs que van defensar la ciutat i el país aquells fatídics dies de 1713. Aquells que van patir l'ocupació, el saqueig, l'incendi i fins i tot la mort a mans de les tropes borbòniques.

Aquell 1713 vam perdre una guerra, però vam perdre més que això. Sobretot vam perdre la nostra llibertat, el nostre autogovern, la nació. El decret de Nova Planta perseguia l'aniquilació definitiva de la nostra llengua i la nostra cultura. Era un intent de genocidi nacional català.

Només la tossuderia, l'empenta cultural, l'emprenedoria, el caràcter, la capacitat de treball i l'esperit llibertari de tants catalans i catalanes ens ha permès sobreviure i créixer com a nació en aquests tres-cents anys.

És important que recordem la nostra història i que honorem els patriotes que aquell 1713 i al llarg d'aquests tres-cents anys han mantingut ferma, sense claudicacions, la flama de la catalanitat. D'ells volem aprendre el seu amor a la terra, la seva dedicació a la justícia social, l'assumpció dels valors d'esquerra nacionals, la defensa del català, l'impuls de la cultura, la promulgació de les nostres pròpies lleis i la defensa de les nostres institucions d'autogovern. La seva fermesa i la seva dignitat.

I aquest anys vull honorar especialment, per la seva fermesa i dignitat, a dos grans homes:

A Víctor Torres i Perenya, traspassat el 19 de juny, als 96 anys. Membre d'ERC des de la seva fundació, el 1931, i secretari de la Generalitat a l'exili. Digne representant de la millor tradició del catalanisme republicà i d'esquerres. Home de partit, però sobretot home de país. Fidel al país i al partit en els dies gloriosos i en les hores adverses. Ha estat sempre un home d'ERC.

I a Heribert Barrera i Costa, traspassat el 27 d'agost, als 94 anys. També membre històric d'ERC i 7è President del Parlament de Catalunya, el primer de la restauració de la institució després de la guerra. President d'ERC. M'agrada recordar-lo en la manifestació del 10J del 2010, amb 93 anys, encapçalant la pancarta "Som una nació i nosaltres decidim", suportant com un arbre vell, però fermament arrelat a la seva terra, les llargues hores de la manifestació; dempeus, fent de pal de paller de la resta de presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament. Barrera tenia pressa. No volia acabar els seus dies sense veure Catalunya independent, alliberada del jou espanyol. Alguns poden pensar que volia córrer massa... però era un patriota de pedra picada, una persona íntegra i un treballador incansable per la causa nacional catalana.

President Barrera!; com vos, molts de nosaltres també seguim tenint pressa, molta pressa.

I és que Catalunya passa avui per moments complicats; moments que exigeixen fermesa i compromís com els mostrats per Torres, Barrera i tants d'altres des d'aquell fatídic 1713. Hi ha dos fets recents que, més enllà d'indignar-nos, exigeixen el nostre compromís en defensa del país i de la dignitat nacional:

El primer, la recent reforma de la constitució espanyola, que envaeix les minvades competències que tenim en política financera i ens retalla la possibilitat d'endeutar-nos. Espanya no en té prou amb escanyar-nos econòmicament amb un espoli fiscal exagerat, sinó que ens vol impedir endeutar-nos per fer front al nostre desenvolupament econòmic i al manteniment del nostre cada vegada més feble estat del benestar.

Aquella constitució que ERC va votar en contra perquè no recollia les aspiracions nacionals catalanes. Que semblava intocable; que ens deien que no es podia obrir el meló perquè eren massa les coses a canviar...ara resulta que amb un acord precipitat dels dos grans partits espanyols (amb el PSC inclòs), sense consens, sense participació, sense referèndum,...es promou una reforma constitucional que retalla encara més l'autogovern de Catalunya.

El segon, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que commina a la Generalitat a complir la sentència del Tribunal Suprem sobre l'ús de l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament, en un termini màxim de dos mesos.

Aquesta sentència vol acabar amb un model d'èxit: el de la immersió lingüística a les nostres escoles. Model que ha propiciat una escola i una societat cohesionades; un país de tots i per a tots, un sol poble. Model reconegut a Europa i al món. Algú vol posar en risc l'educació i la convivència amb el sol objectiu d'atacar els drets lingüístics dels catalans.

Tenim la raó i no donarem cap pas enrere. Ens cal fermesa i dignitat. Tots junts plantarem cara i,com diu Omnium, tots som escola. Junts defensarem la immersió lingüística. No acatarem sentències injustes que vulneren els nostres drets i posen en perill la nostra convivència.

Complexitat versus incertesa: l'esser viu al seu ambient

2011-06-03T02:10:00.000-07:00

Aquest ha estat el títol de la conferència que Jorge Wagensberg ha triat per la seva conferència d'ahir al CET (Centre Excursionista de Terrassa). Formava part dels actes de la XX Setmana del Medi Ambient.
Difícil resumir el seu pensament, tot i que explica les coses complexes de manera planera i didàctica. Deia que l'ésser viu tendeix a la complexitat i que, gràcies a la intel·ligència, que li proporciona una capacitat d'anticipació de la incertesa, és hàbil per fer front a la incertesa de l'entorn, de l'ambient.
Així com el bacteri i la resta d'animals inferiors, fins arribar al calamar, són incapaços de tenir un pla B per superar les incerteses de l'entorn; a partir del pop i la resta dels animals superiors som capaços de trobar solucions alternatives per superar aquestes incetesses de l'entorn.
Wagensberg amaneix el seu discurs amb un seguit d'exemples enginyosos, de frases xocants però aclaridores, d'acudits intel·ligents... difícils de reproduir. Intento repetir-ne algun:
El cercell es va inventar per sortir de casa i la memòria per tornar-hi
Gràcies a la pelvis els homes podem caminar drets, i gràcies a la pèlvis Èlvis és Èlvis
També va exposar la idea que cada ésser viu aporta solucions tècnològiques que poden ser útils per a la humanitat, encara que potser no hem sabut descobrir-les o encara no sabem per quin la solució de quin problema seran necessaris. Per exemple, s'està investigant com impulsar els vaixells per no malgastar energia en l'estel·la que deixen les hèlix al mar (els peixos i els dofins no deixen estel·la). O s'està investigant també com els tèrmits construeixen els seus caus de manera que la temperatura interior està a 27ºC +/- 0,1ºC, encara que la temperatura exterior pugi a 50ºC de dia o baixi a 0ºC de nit (això ens aniria molt bé per als nostres habitacles: és el que es coneix com energia blava).
O la flor del lotus, que s'autoneteja amb les gotes d'aigua de la pluja gràcies a la seva estructura nanotecnològica.
Wagensberg reivindica la interdisciplinarietat entre ciència i humanisme, entre física termodinàmica i filosofia. I ell és, realment, un savi global!

Ciutadans i regidors

2011-04-14T09:11:00.000-07:00

Sempre he viscut la meva condició de regidor com un compromís de servei cap a la ciutat i cap als ciutadans. De fet, ja la meva activitat professional com a mestre i com a responsable d’un servei educatiu, l’havia enfocada sempre al servei públic d’educació.

Com a regidor he buscat el contacte i el diàleg amb la ciutadania. Parlant la gent s’entén. Per això a Catalunya tenim un “Parlament” com a òrgan màxim de representació política. Un lloc per parlar, o encara millor: per enraonar, com bé diem en català. Algú es va presentar a les passades eleccions amb un lema que deia "Fets, no paraules". Mal fet; potser per això van perdre. Per anar al Parlament, s'han de tenir ganes de parlar, de parlar molt, de parlar amb tothom. També amb l'oposició. D'enraonar.

Entenc, doncs, la meva tasca de regidor com una feina de representació ciutadana davant l’administració municipal. Una mena de pont entre ciutadania i Ajuntament. És aquell concepte tan republicà d’entendre els ciutadans com agents actius del seu desenvolupament individual i col•lectiu, i no com a súbdits d’una administració. La força de la política rau en la ciutadania, en el poble. En la seva capacitat d'acció, d'organització i d'involucració en els afer públics, en la cosa pública (en la res publica).

No crec en la democràcia orgànica, ni penso que haguem de deixar tota l'acció de govern només en els representants democràticament escollits. Els ciutadans hem de continuar participant de l'acció de govern, en aquest cas municipal, vetllant per les actuacions municipals, parlant amb els nostres representants (regidors), proposant, criticant, exigint, indignant-nos,... És aquest concepte de gobernança, que per massa citat no ha de perdre tota la seva força.

CiU i el canvi

2011-04-06T00:36:00.000-07:00

CiU s'ha passat els darrers 4 anys d'oposició a l'ajuntament disparant a tort i a dret, de perdigonada general, contra tot allò que es movia en el govern municipal. Sense programa, sense línia de treball, sense objectius, només interessada en tirar per terra tot allò que s'estava fent.
No sóc jo el més indicat per avaluar la feina feta pels diferents serveis municipals i per l'equip de govern. Estic disposat a escoltar les opinions de tothom al respecte. Però m'agradarà que siguin comentaris fonamentats, basats en l'objectivitat i el rigor. Tinc ben clar que això no ho puc esperar de CiU.
CiU només està preocupada per allò que els castellans en diuen "el acoso y derribo". Una estratègia on tot s'hi val per acabar amb els qui governen. Si cal, es dedica a enfrontar veïns contra veïns, associacions conta associacions, o a crear-ne de noves per enfrontar-se a aquelles en què la federació no pot influir. No importa obrir escletxes en la difícil cohesió social si, enfrontant immigrants i autòctons per exemple, poden aconseguir rèdits electorals.
Aquests dies de balanç de mandat tothom està legitimat per avaluar la feina feta per l'ajuntament en conjunt i, millor encara, per cada una de les regidories i serveis municipals. Es bò que això es faci. I es bò que cadascú assenyali allò en què creu que s'ha avançat i allò en que ens hem encallat.
Però no m'agrada la falta d'objectivitat i de rigor de CiU. No m'agrada la seva falta d'ètica. I no m'agraden directament les mentides.
CiU ens proposa el canvi. Basat en aquesta pila de mentides que, de tant repetir-les constantment acaben apareixent com a veritats. Un canvi basat en la mentida, doncs, i en la falta d'ètica. I un canvi buit de contingut. Encara és hora que CiU ens presenti un programa coherent per governar aquesta ciutat. Un programa que defugi les vaguetats del que va presentar fa quatre anys i que assenyali clarament cap un model de ciutat, el seu. Quina Terrassa volen construir? Per a qui? Amb quins mitjans? Tot això és que encara no he sentit.
Els companys de CiU farien bé de presentar un programa per un model alternatiu de ciutat i deixar-se de crítiques destraleres de tot allò que s'ha fet fins ara. És llàstima que l'ambició personal del seu cap de files, Josep Rull, per aconseguir l'alcaldia, hagi empès tot l'equip humà de CiU de Terrassa cap a aquesta deriva destructiva i irresponsable. Per construir aquesta Terrassa es necessiten totes les mans i tots els braços, també els de la bona gent de Convergència i d'Unió. L'actuació destralera del grup municipal de CiU en els darrers quatre anys i el to de la campanya que dibuixen de cara a les eleccions, sembla no fer possible aquesta col·laboració que alguns voldriem trobar amb la bona gent de Convergència i Unió.
Queda dit!

Terrassa es mou massa?

2011-03-23T10:55:00.000-07:00

Terrassa és una ciutat compacta i complexa, i volem que ho continui sent. El nostre planejament urbanístic preveu seguir creixent, si cal, cap endins de la ciutat, aprofitant la transformació dels antics vapors en àrees de desenvolupament urbà que combinin els usos residencials, comercials, recreatius, d’equipaments (cívics, educatius,...). També volem que els nous barris que es puguin desenvolupar mantinguin aquest caràcter de ciutat compacta i de diversitat d’usos.
Aquesta compacitat i diversitat d’usos afavoreix la contenció (podem fer moltes coses sense sortir de la ciutat: treballar, comprar, activitats de lleure,.. ). I això és el que ens permet una mobilitat més sostenible. Aquest és el primer objectiu que busquem de la mobilitat ciutadana: que sigui la mínima possible, que ens permeti satisfer el màxim de les nostres necessitats amb el mínim de desplaçaments, que tingui un grau alt d’autocontenció.
L’estructura mateixa de Terrassa ens permet fer molts desplaçaments a peu. Terrassa té forma circular i unes dimensions que afavoreixen desplaçaments curts a peu. Des del centre de la ciutat i amb un radi de menys de mitja hora caminant abastem al voltant del 80% del territori urbà.
Però no tot ho podem fer caminant. Hi ha una mobilitat forçada per raons de treball, d’estudis, per anar a comprar, per activitats d’oci o culturals. I aquesta mobilitat ara la fem majoritàriament amb cotxe privat. És la que congestiona els nostres carrers i provoca problemes de contaminació atmosfèrica, de gasos d’efecte hivernacle i d’emissions perjudicials per a la salut.
La nova xarxa de metro, fruit de la perllongació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i de la interconnexió amb la xarxa de RENFE, ens ha de permetre millorar i molt la mobilitat, dins la ciutat i cap enfora. Una correcta redistribució de les línies d’autobús urbà, juntament amb la promoció dels desplaçaments a peu i en bicicleta, ens han d’ajudar també a reduir l’ús del vehicle privat. Jo m’atreviria a proposar que, per tenir una ciutat més habitable, més sana i més humana, la mobilitat amb cotxe privat ha de reduir-se a la meitat en els propers deu o quinze anys. I això és possible.
El vehicle elèctric ens acabarà d’ajudar en aquesta tasca per transformar Terrassa en una ciutat més amable. El vehicle elèctric, i no penseu només en el cotxe, sinó també en la bicileta elèctrica, en la moto, i perquè no en el tramvia!, ens permetrà disminuir el nivell sonor (quina tranquilitat una ciutat sense soroll de cotxes!) i millorar la qualitat de l’aire que respirem.
Deixeu-me acabar resumint el meu pensament amb aquest triple missatge: movem-nos menys, fem-ho amb transport públic, i quan puguem fem-ho amb vehicle elèctric.

Aigua per a les ciutats

2011-03-21T04:14:00.000-07:00

Demà, 22 de març, es celebra el Dia Mundial de l'Aigua. Aquest any sota el lema Aigua per a les ciutats: responent al repte urbà.

No en fem gaire cabal; per nosaltres és la cosa més norma;, però disposar d'aigua corrent a les cases és una de les coses més necessàries, més imprescindibles, per tenir una vida digna. I ara que per primera vegada a la història, més de la meitat de la població mundial ja viu a les ciutats (es calcula que uns 3.300 milions de persones), cal recordar que la gestió del cicle integral de l'aigua en les grans ciutats no és una tasca senzilla. Fer arribar l'aigua tots els barris, sovint marginals i suburbials, és indispensable per tenir una vida digna; però és una fita encara no assolida en moltes grans urbs.

I no es tracta només de portar aigua neta, potable, de qualitat, a totes les llars. Es tracta també de disposar d'una xarxa de clavegueres i de sistemes de depuració per eliminar les aigües brutes que podrien malmetre els rius i les rieres. La contaminació de les aigües, com l'eliminació dels residus, és un dels problemes més greus dels països en desenvolupament.

A Terrassa intentem gestionar de manera eficient, responsable i sostenible el nostre particular cicle integral de l'aigua (captació, potabilització, distribució, sanejament, depuració i reaprofitament). Des d'Esquerra apostem per un servei públic, municipal, que asseguri i controli tot el cicle integral de l'aigua. Que asseguri la viabilitat tècnica i econòmica d'aquesta gestió i vetlli per la qualitat de l'aigua i del servei. I apostem també per una gestió compartida amb les empreses privades o mixtes que hi aporten experiència i innovació per oferir el millor servei públic possible. Com Mina Pública d'Aigües de Terrassa, una empresa amb 170 anys, nascuda de la voluntat de portar a la ciutat l'aigua necessària per al desenvolupament humà i industrial. Sense la Mina no s'hauria pogut estendre el desenvolupament de la indústria tèxtil que ha marcat l'evolució històrica de la Terrassa del XIX i XX.

També treballem per mantenir les infrastructures per a l'aigua amb les millors condicions. I per un ús responsable d'aquest bé escàs. Som una ciutat que està assolint uns nivells d'estalvi d'aigua important: en els darrers 7 anys, el consum domèstic d'aigua s'ha reduït un 18 % i hem passat dels 124 litres/habitant/dia del 2004 (que ja estava molt bé!) a només 104 l/hab/dia del 2010. Molt bé per la ciutadania terrassenca!

També l'Ajuntament ha fet bé la feina: en aquest període dels darrres 7 anys, l'ús municipal d'aigua (reg de parcs i jardins, equipaments esportius, centres d'ensenyament, etc) s'ha reduït en un 36%.

Control públic, municipal, i gestió compartida. Aquesta és la fòrmula per seguir assegurant el millor servei d'aigua per a la ciutat quan acabi l'actual concessió municipal a Mina, el 2016. Entre tots hem de cuidar aquest bé escàs i font de vida que és l'aigua i, com diu el lema d'anguany, respondre al repte urbà d'aigua per a les ciutats.

Estem perdent aire

2011-03-04T08:20:00.000-08:00

Ens estem quedant sense aire? No, sense aire no ens quedarem. El que ens pot passar a Catalunya és que ens quedem sense energia. En aquest cas, sense energia eòlica.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès cautelarment el mapa eòlic català.

No sé de qui és la culpa. L'anterior govern havia presentat set avaluacions diferents d'impacte ambiental, una per a cada zona del mapa eòlic catala. Però segons el TSJC falta l'avaluació ambiental global. Si és així, que s'ho facin mirar l'ex-conseller Francesc Baltasar i l'ex-director general de polítiques ambientals Frederic Ximeno; s'han cobert de glòria.

La veritat és, però, que Catalunya, pionera en la posada en marxa de l'energia eòlica a l'estat espanyol, continua quedant enrera respecte a la resta de comunitats autònomes. Sabíeu que l'empresa cooperativa pionera en el desplegament de l'energia eòlica a casa nostra, Geotècnia, va ser creada per un grup d'estudiants de la UPC del campus de Terrassa? Estem parlant del 1981, fa trenta anys, quan encara ningú no pensava que aquesta font renovable d'energia acabaria tenint el potencial mundial actual. Ells van instal·lar el 1984 el primer aerogenerador de tot l'estat. I van ser líders aquí i a fora, fins que el 2007 els va comprar un dels grans gegants de l'eòlica, Alstom, per 350 milions d'euros. Ara operen, sobretot fora del país, amb el nom d'Alston Geotècnia.

A l'Associació Eòlica de Catalunya, EolicCat, que agrupa les empreses catalanes del sector i que està presidida també per un terrassenc, Ramon Carbonell, estan indignats amb aquesta suspensió cautelar.

Si ja és difícil trobar finançament per a aquestes grans infrastructures que són els parcs eòlics, i més en temps de crisi financera com l'actual, encara ho és més quan posem dubtes judicials a la seva viabilitat. I Catalunya, que amb el nou mapa eòlic començava a caminar per tal de recuperar terreny perdut en el camp energètic, veu ara aturat novament el seu desplegament.

L'energia eòlica suposa un sector estratègic per al futur desenvolupament energètic i industrial català. Es tracta de disposar d'una important font d'energia neta, descentralitzada, que ens permeti dependre menys de l'exterior, i sobretot dependre menys de les fluctuacions econòmiques i polítiques internacionals del gas i del petroli.

Quan ens plantegem el tancament de les nuclears, el desenvolupament industrial de Catalunya, l'extensió de la xarxa ferroviària, el desplegament dels vehicles elèctrics,... estem requerint noves fonts, potents i descentralitzades, d'energia neta, d'energia renovable. Necessitem imperiosament l'energia eòlica. Que sigui respectuosa amb el paisatge i amb el patrimoni natural del país. Però la necessitem.

És imprescindible desbloquejar el mapa eòlic català. Ens hi juguem les inversions previstes i, el que és més greu, el nostre futur energètic.

Mentrestant, estem perdent aire!

La ruptura de la cadena causal

2011-03-04T07:55:00.000-08:00

És possible escapar de la lògica del hàmster que sembla dominar la nostra societat?

Sovint segueixo les "opinions contundents" de Teresa Forcades. M'ha agradat la reflexió que fa sobre aquesta qüestió plantejada per la pregunta. Us convido a llegir-la, a pensar-la i a opinar-la:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3856162/20110303/ruptura-cadena-causal.html

La Montse ens ha deixat

2011-02-22T09:49:00.000-08:00

La natura no és sàvia

o no és justa:

concedeix mil·lenaris

a la immòbil indiferència de les oliveres

i a nosaltres,

que tenim el delit de moure'ns i de conèixer,

ens regateja cadascun dels anys

Vicenç Villatoro, Sense invitació

Nens del món

2011-02-02T11:13:00.000-08:00

Si haguessis nascut

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre...

i diries "sí"

en una altra llengua.

T'hauries criat

d'una altra manera

més bona potser,

potser més dolenta.

Tindries més sort

o potser més pega...

Tindries amics

i jocs d'altra mena;

duries vestits

de sac o de seda;

sabates de pell

o tosca espardenya

o aniries nu

perdut per la selva

Podries llegir

contes o poemes

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

eixuts de pa negre.

Podries..., podries...

Per tot això pensa

que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve

fugint de la guerra,

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra

la tristesa d'ell

podria ser teva

Joana Raspall

Participació ciutadana

2011-02-02T08:42:00.000-08:00

Des d'ERC hem apostat sempre per la participació dels ciutadans en els afers municipals, des de la profunda convicció que la democràcia no hauria de consistir tant sols en emetre el vot en unes eleccions cada quatre anys, sinó en un procés molt més complex on la ciutadania expressés quotidianament les seves idees i propostes, i aquestes fossin escoltades, recollides i tingudes en compte per part de l'administració.

Tasca feixuga, doncs malgrat els avenços en temes de participació ciutadana en els darrers anys, hi ha amplis sectors de ciutadans allunyats d'allò que en diem política, desencisats i amb una desconfiança vers els gestors municipals i vers els seus mateixos representants electes. Desconfiança que es tradueix en un allunyament de la tasca municipal i en una baixa participació en les eleccions municipals. Només un 44,3% dels electors terrassencs van exercir el vot en les darreres eleccions municipals de 2007.

Les polítiques de participació ciutadana han d'estar encaminades a reduir aquest creixent distanciament entre societat i dirigents polítics, entre ciutadania i administració. Aquest és el primer i gran objectiu del Pla Estratègic de Participació Ciutadana de Terrassa 2011-2015.

Volem involucrar el ciutadà en la vida pública, de manera activa, fent que senti com a pròpies les institucions municipals. És aquell concepte tan republicà de sentir-se ciutadà de ple dret, actor i responsable de l'acció política municipal; i no subjecte passiu de la mateixa, súbdit de l'administració.

Som conscients que només amb la implicació ciutadana podem afrontar els reptes de la ciutat: la cohesió social, la lluita contra l'exclusió, la convivència cívica, l'acollida dels nouvinguts, lús compartit de l'espai públic, el sentit d'identitat i de pertinença a la ciutat.

Aquest Pacte recull la voluntat de l'equip de govern municipal i les experiències prèvies de diversos processos participatius municipals endagats els darrers anys:

Revisió del Pla General d'Ordenació (POUM). 1999-2003

Remodelació de la Rambla d'Ègara. 2006

Remodelació del Parc de Sant Jordi. 2006-2007

Remodelació de la Plaça de l'11 de Setembre. 2008

Participació en els Pressupostos Municipals. 2005, 2006, 2007 i 2008-2011. En aquest darrer procés hi van participar 7.640 terrassencs en la seva votació.

Consells Municipals de Districte

Consells Sectorials

Voldria posar en relleu també la recent experiència participativa de la consulta popular Terrassa DecideiX. La participació activa en aquest p`rocés de més de 700 voluntaris i vilontàries, de procedències socials molt diverses, independents o de filiacions polítiques també diferents, amb una capacitat d'entesa, de coordinació i de treball envejables; i la participació directa en la votació de més de 20.000 ciutadans i ciutadanes terrassencs, demostren que és possible obtenir èxits en els processos de participació ciutadana si som capaços d'abordar aquells temes que ocupen i preocupen a la ciutadania i si encertem en els mecanismes perquè se sentin actors d'aquests processos. No hauríem de menystenir, i encara menrs posar traves, sinó incentivar els processos participatius que neixen de la mateixa societat civil i de les associacions de la ciutat.

Per això, més enllà de les concrecions que anirem donant a les diferents línies de treball que marca el Pla Estratègic de Participació Ciutadana, saludem la consecució d'aquest acord marc, d'aquest pacte per la participació, fruit d'un llarg procés de reflexió que ha comptat amb la participació directa de més de 700 persones.

De la voluntat de sumar de tots els grups municipals i de les entitats i associacions ciutadanes, de la seva capacitat de promoure la participació i de saber escoltar i canalitzar les propostes, en dependrà la consecució dels objectius que persegueix aquest Pla Estratègic de Participació Ciutadana.

Extret de la presentació del Pla Estratègic de Participació Ciutadana 2011-2015 realitzada al Ple Municipal del 27 de febrer de 2011

Acollim l'immigrant

2011-02-02T08:33:00.000-08:00

Fart de les campanyes de la dreta contra l'immigració, he trobat aquesta pintada que m'ha agradat. Si a Catalunya tenim alguns "invasors" que ens hauríem de treure de sobre, aquests no són altres que els espanyolistes que ens voldrien exterminats com a catalans, la nostra cultura i la nostra llengua anorreades i la nostra història oblidada i reescrita. Uniformitzats amb Espanya, monolingües en espanyol, i si pot ser tot amb el braç enlaire.

Que aviat que obliden alguns que ells també van ser immigrants, extrangers, a Catalunya. On van venir als anys 50s o 60s a buscar-se la vida, foragitats per la fam i la falta de feina de les seves terres.

Acollim l'immigrant, foragitem l'ocupant!

Llengua i País

2010-12-31T08:47:00.000-08:00

El 1968, en ple franquisme, la societat catalana va voler commemorar l'Any Fabra. Es tractava de recordar i honorar la figura del qui va normalitzar el català modern, Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement. Una vintena d'entitats excursionistes, amb el CET entre elles, s'adherien a la commemoració amb una acció simbòlica i singular: encendre una flama, símbol de la llengua catalana, sobre la tomba de Fabra, a Prada de Conflent, i portar-la encesa fins a Montserrat.

Des d'aleshores, i de manera initerrompuda, cada any una entitat excursionista renova el compromís amb la llengua i el país i repeteix el que ja ha esdevingut tradició.

Aquest 2011, en la seva 42ena edició, és el CET l'encarregat d'rganitzar-ne els actes. En el seu centenari, el CET fa explícit així el seu compromís amb la llengua catalana i amb el país, Catalunya.

El foc és un element purificador amb una gran càrrega simbòlica. És ben present en moltes de les nostres tradicions culturals i populars. Simbolitza així mateix la persistència, la vivesa i l'actualitat de la nostra llengua catalana; prohibida i perseguida durant el franquisme i menystinguda i atacada encara als nostres dies; però ben viva, flamejant, plena de força i d'energia. Llengua i país van units, són indestriables: el català fa Catalunya i Catalunya dóna vida al català. Per això defensem també el català com a llengua de cohesió social, d'acollida dels nouvinguts, de relació. És el català el que dóna sentiment de pertinença i de país. Volem ser un sol poble, lliure, sobirà i solidari. I tenim el català com el ciment que ens aglutina i ens fa marxar plegats. Per això, quan renovem la flama de la llengua, estem mostrant també el compromís amb una Catalunya lliure i pròspera, un país per a tothom.

Permeteu-me acabar amb un text del mateix Pompeu Fabra, publicat arran de l'aprovació de l'Estatut del 31:

Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.

Barenys

2010-12-17T06:51:00.000-08:00

Avui he sabut que el Joan Barenys va morir ahir a la tarda. Quin gran lluitador! Vaig tenir la sort de compartir amb ell la militància al Reagrupament Socialista del Pallach. També amb ell vaig compartir la creació de la primera associació de veïns de Vallparadís. A la junta també hi eren el Toni Poch i la Cèlia Ros, el Jordi Garcés, l'estimat Benito Martínez, el Josep Playà i alguns altres que la memòria no em permet ara recordar. I el Joan Barenys, un d'aquells personatges que no defallia mai, que sempre empenyia, que feia més coses de les que podia. Gràcies, Joan, per les lliçons de coratge, d'estimació a la ciutat i de lluita pel país.

Ja era un demòcrata abans que el Franco ens permetés accedir a la democràcia. Entre les escletges del règim franquista, Barenys ja buscava la manera de colar-se.

Eleccions al Parlament 2010: quina patacada!

2010-11-29T03:34:00.000-08:00

No ens decoratgem mai i que res ens descoratgi; l'home es fa en un etern recomençar

Josep Pallach

20N: Els Drets dels Infants. El cas d'Al-Agem

2010-11-19T01:20:00.000-08:00

El 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets dels Infants. Un dia especialment concebut per parar atenció a la violació que es produeix d’aquests drets en milions de nens i nenes del planeta.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.

També en català

2010-11-16T09:31:00.000-08:00

Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!

Ecologia és economia

2010-10-29T08:34:00.000-07:00

En els temps que corren, sembla que és l’economia la que condiciona totes les activitats del nostre entorn. En tots els àmbits: en el familiar, en el laboral, també en el municipal i fins arribar al regional i al global. La crisi econòmica està posant en entredit el grau d’estat del benestar que havíem aconseguit amb tants esforços. I sembla que també l’economia pugui fer perillar els avenços mediambientals que han costat tant d’ aconseguir i que podríem tornar a perdre.

Faig aquestes consideracions a l’hora de reflexionar sobre el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES) del que ens hem dotat a la ciutat. Algú podria pensar que aquests no són bons temps per invertir en mesures que ajudin a mitigar el canvi climàtic. I, de fet, el fracàs de la cimera de Copenhaguen podria donar la raó als que així pensen. La temptació de molts és la de creure que ara cal centrar-se en la superació de la crisi i que d’això de l’ecologia i de la lluita contra el canvi climàtic ja en parlarem més endavant...

Al meu parer, aquest seria un raonament equivocat. Per una banda, perquè quant més endarrerim les mesures per mitigar el canvi climàtic, més difícil serà de tornar enrera i més costos (ecològics, però també econòmics) suposarà l’adaptació a aquests canvis. Recordeu l’informe Stern.

I per altra banda, perquè estic fermament convençut que les mesures que prenem en el PAES per mitigar el canvi climàtic (estalvi energètic i de recursos, reducció de carburants d’origen fòssil, eficiència energètica, foment de les energies renovables, etc.) suposen unes millores ambientals clares (qualitat de l’aire, millora de la salut i qualitat de vida, protecció del medi natural, racionalització de l’ús de recursos naturals, etc.) i també ens aportaran un estalvi econòmic important.

Quan al febrer de l’any passat vaig acudir a Brussel·les per participar en la cerimònia de signatura del Pacte d’Alcaldes al Parlament Europeu, em van quedar gravades les reflexions que allà fèia l’alcalde d’una ciutat sueca. El Sr. Bo Frank, alcalde de Växjo, una ciutat de 80.000 habitants, es mostrava satisfet que la seva ciutat hagués disminuït un 32% les seves emissions des de l’any 96. I que més de la meitat de l’energia consumida a la ciutat provingués de fonts renovables. Però sobretot es mostrava satisfet perquè amb aquestes polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, el seu ajuntament alliberava diners que després podia destinar a polítiques de benestar: salut, educació, cultura, atenció social,... Ell ho tenia molt clar i així ens ho transmetia en aquell acte: Ecologia i economia són dues cares de la mateixa moneda. I estalviar energia no és contradictori amb creixement econòmic i social, sinó just al contrari.
El Pla d’Acció d’Energia Sostenible ens ha de portar a construir una Terrassa més neta, més saludable, menys contaminada i més eficient energèticament parlant. Però ens portarà també a una ciutat amb més recursos per destinar a qualitat de vida, amb millors serveis, amb equipaments suficients i amb més atenció social. N’estic convençut. Ecologia és també economia.

Companys, 70è aniversari

2010-10-29T08:23:00.000-07:00

Avui, 15 d’octubre de 2010, es compleixen els 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya.

Companys no va morir, el van matar. El van afusellar. Fou una de les casi 3.000 persones afusellades pel nou règim franquista. La immediata postguerra va ser cruenta per als vençuts: molts a l’exili fora de la pàtria estimada. I per als qui van romandre aquí més cruel encara: 3.000 afusellats en només 17 mesos: a una mitjana de 5 persones afusellades cada dia. En dic afusellades, i no ajusticiades, perquè de justícia no n’hi havia. Els tribunals militars eren tant sols una pantomima a les ordres directes del dictador.

Però aquella víctima del 15 d’octubre de 1940 no era una més. La víctima 2.761 després d’acabada la guerra era la més buscada i la més valuosa: es tractava de Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. Amb la seva mort, Franco pretenia acabar amb la Nació.

En tot el segle XX no trobarem un altre cas semblant a aquest: l’afusellament del president d’un país, escollit democràticament, i pel fet d’haver desenvolupat les seves funcions. Amb l’assassinat de Companys, Franco pretenia el genocidi de Catalunya.

70 anys després, encara és hora que l’Estat que el va matar reconegui el crim d’estat, demani perdó, anul·li el judici i restitueixi l’honor de la figura de Companys.

Fa pocs mesos, dos historiadors catalans, Josep Alets i Joaquim Aloy, acaben de trobar a Amsterdam un seguit de documents inèdits sobre Companys. En un d’aquests documents, la que va ser segona dona de Companys, Carme Ballester, hi narra el moment de la detenció del president a La Baule (Bretanya) per part de la policia militar nazi. Era un funest 13 d’agost de 1940.

Ballester escriu: Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la seva troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres que el meu marit volia conservar

S’enduen Companys, emmanillat, i deixen Carme Ballester trasbalssada: Comprenguin el meu estat d’ànim del moment, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca...

Però Carme és una dona coratjosa. Després de buscar-lo molt, aconsegueix saber on el tenen detingut, a la Villa Carolina, prop de La Baule. Però no li deixen veure. Quan ja marxa, desconsolada...veig que quatre soldats encascats, el mig hi havia el meu marit que el traslladaven a un altre lloc, vaig córrer, però l’oficial em va agafar pel braç per treurem a fora, no vaig posar resistència, sols vaig cridar Lluís, ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volguent dir Fuig d’aquí, i ja no el vaig veure més...

Efectívament, aquest va ser el darrer cop que Carme Ballester va veure el seu marit, Lluís Companys.

Que el record de Companys i de tots aquells que varen donar la vida per Catalunya, ens guïi en el nostre treball diari i quotidià per la llibertat, el benestar social, la fraternitat, i la prosperitat i la independència de Catalunya.

El pensament de Panikkar: la ecosofia

2010-09-29T08:16:00.000-07:00

A les darreries d'agost, mentres apurava els últims dies de la tradicional estada anual de la meva família a Menorca, ens va colpir la notícia de la mort de Raimon Panikkar a la seva casa de Tavertet.

Panikkar ha estat un del grans pensadors, dels millors filòsofs, que al llarg del segle XX i l'entrada d'aquest XXI ens han ajudat a entendre el món, la humanitat, i a treballar-hi per fer-lo millor.

A principis dels anys setantes, de manera independent i gairebé de forma simultània, Arne Naess a Noruega i Raimon Panikkar a Califòrnia, van encunyar el mot ecosofia. Ecosofia consisteix en aplicar saviesa, pensament, reflexió profunda a l'ecologia.

Vet aquí algunes de les reflexions ecosòfiques de Pannikar, extretes d'una entrevista concedida el 2005:

El cordó umbilical que ens lliga a la Terra és molt més profund que els lligams biològics, i si maltractem la Terra, en realitat ens estem maltractant a nosaltres mateixos

L'ecologia és una tímida reacció a aquesta situació, però encara opera dins els paràmetres de la cosmovisió dominant... Podem posar-nos a reciclar, però la idea de fons és encara la mateixa: que la Terra és una font de recursos que hem d'administrar. L'ecologia com a explotació racional de la Terra encara es troba dins el mite científic judeocristià. És bussines as usual, amb guants i amb un somriure. En el món modern la cultura tecnocràtica no només ha canviat la forma de viure, sinó també la nostra forma de pensar i la mateixa experiència de la realitat.

L'ecosofia es distingeix d'una ecologia que, mitjançant l'anomenat "desenvolupament sostenible", busca perllongar l'actual status quo. Des d'una perspectiva intercultural, desemmascara la creença occidental en el progrés, el mite de la història i el nostra gran ídol: la ciència moderna. L'ecosofia planteja un canvi radical de percepció tant de l'home com de la Terra. Tracta la Terra mateixa com a ésser vivent.

Trobo encoratjador veure que molta gent a Occident comença a recuperar la creença mil·lenària dels pobles de la Terra que pejoratívament anomenem animisme. Tot té vida, i la Terra mateixa té ànima, vida pròpia. Parlo d'animisme en el sentit tradicional d'un principi doví que anima la realitat i que és immanent a la natura. La vida i l'ànima no són accidents que apareixen el món material, no són epifenòmens en un petit racó de l'univers, sinó atributs essencials de la realitat

La saviesa, doncs, inclou el fet de saber-nos part d'un planeta viu, i que no hi ha separació entre el "jo" i el món. Gandhi expressava així el fet que no estem aïllats: "Crec en la unitat essencial de l'ésser humà i, de fet, de tot el que viu. Per tant crec que si un sol home guanya en espiritualitat, tot el món gunaya amb ell i, si un home falla, tot el món falla en la mateixa mesura.

He volgut portar aquí aquestes reflexions com a petit homenatge al traspassat Raimon Panikkar.

Aquestes reflexions estan extretes del llibre Revalorar el món. Els valors de la sostenibilitat, de . Barcelona, 2010. CADS; Generalitat de Catalunya

Quart Cinturó? No, gràcies

2010-09-28T05:09:00.000-07:00

Ja és prou coneguda l’oposició frontal d’ERC al Quart Cinturó. Som impulsors de la campanya contra aquesta via que no es correspòn al nostre model de mobilitat i suposa un atemptat paisatgístic i ambiental als ja prou malmesos Vallès Occidental i Oriental.

Nosaltres tenim un model de mobilitat que posa la preferència en el transport públic, i especialment en el ferroviari. Trens i tramvies són vehicles ideals per a una mobilitat comarcal i regional; són eficients, ràpids, amb una alta capacitat, sense emissions de gasos contaminants, segurs i silenciosos. Per això la nostra prioritat passava i passa pel desenvolupament de l’anomenat ferrocarril orbital que ens ha de garantir una bona comunicació eamb tren entre les poblacions de l’arc metropolità (Vilanova, Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).

I pel que fa a la xarxa de carreteres, la nostra preferència passa per una estructura de vies principals i secundàries en forma de malla, tal com recull també el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB). Aquest model viari en malla ajuda a estructurar territorialment els nous desenvolupaments urbans i permet unes millors comunicacions entre comarques. Reivindiquem un model viari que millori les actuals carreteres primàries i secundàries, de manera que aquestes ciutats que hem assenyalat de l’arc metropolità quedin ben relligades entre elles, com a nuclis de comunicació que també són, i que també ho estiguin amb la metròpoli, Barcelona.

Respòn a aquest model el Quart Cinturó? Clarament no! El Quart Cinturó es va concebre en el seu moment com una via ràpida nord-sud que, passant a formar part de l’eix mediterrani, millorés la circulació entre Europa i Algesires. I nosaltres no hi vam estar d’acord. Ens hi vam oposar fermament, vam impulsar la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) i hem treballat des de l’àmbit local i del nacional per cambiar-ne el seu disseny.

Ens n’hem sortit? Doncs diria que només a mitges. Està clar que no hem pogut aturar aquesta via. Els primers trams ja estan inaugurats: Abrera-Olesa i Viladecavalls-Terrassa. I, per cert, inaugurats amb importants deficiències, especialment pel que fa als accessos entre la B-40 (així és com s’anomena oficialment el Quart Cinturó) i la C-16 i la C-58, a l’alçada de Can Trias.

Però si bé és cert que no hem pogut evitar la realització d’aquesta via, sí que és igualment cert que les nostres esmenes al projecte i la nostra pressió des del govern de la Generalitat, des del Parlament i des de molts governs locals, ens han permès canviar-ne substancialment el caràcter. Hem aconseguit que deixi de ser considerada una via només de pas entre Europa i el sud peninsular, una mena de by-pass per evitar la metròpoli barcelonina, a tenir més aviat un caràcter de via territorial que doni bona accessibilitat a les ciutats per on passa (convertint-se, com en el cas de Terrassa, en una ronda urbana) i que connecti amb el sistema de vies secundàries suburbanes. Una via més integrada al sistema de mobilitat vallesà i més respectuosa amb els espais lliures, agraris i forestals, del ric mosaic dels dos vallesos. Aquest canvi de model l’hem volgut plasmar també amb un canvi de nom: la Ronda del Vallès.

La traça de l’actual Ronda del Vallès, tal i com es recull també en el PTMB, és més coherent amb les poblacions que comunica i amb els espais oberts. S’ajusta més a les trames urbanes de les ciutats i pobles i redueix la fragmentació dels espais lliures.

Aquesta ha estat la nostra filosofia. Som contaris al Quart Cinturó perquè no respòn a les nostres prioritats de mobilitat (transport públic, especialment ferroviari), però si acaba fent-se, com així és, procurem que respongui el màxim possible a les necessitats de comunicació comarcal i intercomarcal, i que sigui el màxim de respectuós possible amb els espais oberts agroforestals del Vallès.

I aquesta continua sent la nostra posició ara que s’ha presentat l’estudi pel tram Terrassa-Granollers. No volem que es faci i, si s’acaba fent, serà contra la nostra voluntat. Però aquesta ferma posició no impedeix que continuem sent pragmàtics i que posem tot el nostre afany en que aquesta obra respongui el millor possible a les nostres necessitats, que es faci amb el màxim respecte al nostre territori i amb les màximes garanties mediambientals.

D’entrada, ERC ha presentat recurs d’alçada contra l’estudi d’impacte ambiental del projecte. Els estudis d’impacte ambiental presentats per Fomento són els mateixos que es van fer els anys 2004-05. Segons el mateix Ministerio de Medio Ambiente, aquestes actuacions caducaven als dos anys. Entenem doncs que no es poden conservar aquestes actuacions d’avaluació d’impacte ambiental atenent als canvis normatius i de planificació ambiental i territorial que han tingut lloc entre el 2005 i el 2010, i que modifiquen substancialment les avaluacions dels impactes ambientals. A cap ens privat li permetríem que fes una actuació d’aquesta magnitud amb la llicència ambiental caducada.

Per si no prosperessin els recursos d’alçada presentats al projecte (a més d’ERC, també l’han presentat ICV i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat), des de la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat (ERC) i des de l’Àrea de Planificació Urbanística i Territori de l’ajuntament de Terrassa, hem presentat tot un seguit d’al·legacions que pretenen millorar-ne el traçat, per adequar-lo a les necessitats de mobilitat de Terrassa i per protegir també millor els espais agroforestals del nostre terme.

Aquestes al·legacions fan referència a la protecció del bosc públic de Can Bonvilar i del Centre d’Informació Ambiental Bonvilar (CIAB) i a tot un seguit de millores mediambientasl: la solució dels encreuaments amb les carreteres de Matadepera i Castellar, garantir la continuïtat de fins a 9 camins (alguns d’històrics), una millor integració paisatgística, permetre una major connectivitat biològica de vegetació i fauna (proposem un viaducte de no menys de 80m. i un fals túnel de no menys de 100m. a l’alçada del bosc de Can Bonvilar), mesures de prevenció d’incendis forestals, protecció de torrents i rieres, revegetació de talussos, estudi de contaminació de l’aire, estudi de contaminació sonora, etc.

Tot aquest seguit d’al·legacions ens han de permetre que, si acaba fent-se aquest tram de Quart Cinturó al qual ens oposem frontalment, es faci amb les majors garanties d’integració paisatgística i amb el menor impacte mediambiental sobre el territori. I que si es fa, respongui més a la concepció d’una Ronda del Vallès que no pas a una via de comunicació internacional. Des d’ERC hem instat a que, atès que aquest és una via que comença i acaba en territori català, passi a ser de titularitat de la Generalitat (com preveu l’Estatut) i no de l’Estat.
Quart Cinturó? No, gràcies

Economia i Ecologia. L’Economia verda

2010-06-22T04:34:00.000-07:00

Vivim uns temps convulsos, estranys, inquietants pel que fa a l’economia. La crisi econòmica és global però que ens afecta directament a nosaltres i sembla no tenir aturador. Es presenta més com una crisi de l’economia financera i bancària que no pas de l’economia productiva i del mercat.

I no hi acabem de trobar la sortida. Algú parla d’oportunitats i de la necessitat cada vegada més urgent d’un canvi de model. Segur que sí, necessitem un canvi de model econòmic que potencïi els sectors productius i resti poder als sectors més especulatius. I necessitem una banca i un sistema financer al servei del sistema productiu i no a l’inrevés.

I en tot aquest panorama, l’anomenada economia verda està cridada a jugar-hi un paper importantíssim. No només perquè configura nous sectors de producció, nous clústers, com ens agrada dir-ne, sinó perquè el respecte al medi ambient i la lluita global per la mitigació del canvi climàtic són valors que impregnaran a partir d’ara qualsevol activitat econòmica. I perquè, a més, la faran més sostenible i més eficient, també econòmicament. Economia i ecologia poden avançar juntes, han d’avançar juntes a partir d’ara. I l’ecologia ens ha d’ajudar també a aquest canvi de paradigma en el camí cap al progrés econòmic i social. L’ecologia ha de formar part de l’estratègia per definir una nova economia mundial.

En efecte, m’atreviria a afirmar en aquest sentit, que la feina de les diferents administracions referida a la protecció del medi ambient i a la lluita per la mitigació del canvi climàtic resulta ara més fàcil que fa uns anys, atès que troba ara una consciència col·lectiva respecte dels problemes mediambientals que ens afecten. Fer avui de regidor de Medi Ambient a Terrassa, per exemple, és més fàcil que no ho era abans. Les evidències dels efectes del canvi climàtic han empès a la conscienciació d’àmplies capes de la ciutadania respecte a buscar solucions, a canviar usos i costums i a assumir responsabilitats per mantenir la nostra qualitat mediambiental.

Durant l’acte de clausura de la 27ª sessió plenària del grup intergovernamental d’experts en canvi climàtic de l’ONU (l’IPCC: Intergovernmental Panel on Climate Change), reunit a València el novembre del 2007, el secretari general de l’ONU, el Sr. Ban Ki-Moon feia èmfasi en les evidències científiques d’aquest canvi i emplaçava als polítics a assumir les seves responsabilitats. Els científics ja han parlat, ara és l’hora dels polítics, afirmava. I afegia: Una acció política concertada i sostinguda podrà evitar alguns dels aspectes més catastròfics apuntats per l’informa de l’IPCC.

Les paraules del secretari general de l’ONU anaven de segur adreçades als governants que havien de participar en la Cimera de Bali del desembre d’aquell d’any. I la Cimera de Bali es va tancar amb acord, encara que amb rebaixes. L’acord de mínims per salvar la situació contemplava en els dos següents anys un nou conveni internacional sobre el clima que substituiria el de Kyoto i que s’hauria d’haver corroborat a la Cimera de Copenhaguen. La cimera, recordeu, va acabar sense acord, però el repte segueix estant present: les futures negociacions fixades en l'acord hauran de tractar sobre mesures de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, mesures d'adaptació enfront dels efectes ja visibles i previstos de canvi climàtic com sequera i inundacions, introducció de tecnologies netes i de com finançar tot això.

El contrapunt negatiu, com recordareu, va ser la negativa dels Estats Units, el major emissor de gasos d’efecte hivernacle, a assumir compromisos concrets per a la seva reducció.
El text aprovat reconeixia que l'escalfament del planeta és un fet inequívoc i que és necessària una disminució de les emissions globals per evitar conseqüències molt greus.

Recordo aquestes reunions internacionals per emmarcar la importància que la qualificada com a Economia Verda, en el seu sentit més ampli, té en aquest procés de lluita per la mitigació del canvi climàtic. El mateix secretari general Ban Ki-Moon recordava a València que els acords per lluitar contra el canvi climàtic han d’anar acompanyats d’incentius als països en desenvolupament. Millors condicions financeres per tecnologies energètiques més eficients i poc contaminants, ajuts als països més vulnerables al canvi, transferència de tecnologies no contaminants, etc., i noves i millors maneres de produir i consumir, en paraules seves. Ha arribat el moment, doncs, de posar en pràctica una economia que faci compatible el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient.

Això ens ho va fer palès l’Informe Stern: Si la comunitat internacional no pren mesures, el canvi climàtic provocarà en el futur una retallada d’entre un 5 i un 20% del PIB mundial. Per contra, invertir ara l’1% del PIB actual ens evitaria molts maldecaps. L’informe Stern aborda la qüestió del canvi climàtic a bastament tractada pels científics i pels moviments ecologistes, però les seves conclusions van a parar allà on fa mal, allà on hi ha el moll de l’os de tota la societat capitalista: l’economia.

I en aquesta dimensió econòmica de la qüestió, allò que importa són les conseqüències en el creixement, però també les noves oportunitats de negoci que es perfilen.

Aquesta economia verda encara s’ha vist més esperonada després de confirmar-se l’aposta de la Unió Europea per les energies renovables. En el seu document del gener de 2008, Una política energètica per Europa, la UE es marca l’objectiu dels 20% el 2020, és a dir, que les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica, biofuel i biomassa, principalment) hauran de representar el 20% del consum total d’energia el 2020 (enfront el 7% actual), millorar l’eficiència energètica i per tant l’estalvi d’energia un altre 20% i fer possible, així, una reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

El document obre bones perspectives al sector emergent de les energies renovables i els augura un llarg recorregut. Hi ha camí per córrer…S’obren nínxols de negoci els pròxims anys en energies netes, en el mercat dels cotxes híbrids i elèctrics, en la gestió dels residus, en eficiència energètica als habitatges i a les indústries, però també en sectors més allunyats com el de les assegurances i els productes de gestió de risc enfront de les oscil·lacions de preu o les incidències del clima. I si encara les energies netes tenen poc pes relatiu en el total, cal tenir present que el creixement que experimenten és quatre vegades superior a l’increment mitjà de la producció de la resta de fonts d’energia.

Des d’una perspectiva històrica, el desenvolupament del capitalisme verd ha anat de la mà de l’increment de la pressió mediambientalista (o ecologista, com ens agradava dir-ne abans) sobre les actuacions de les empreses.

En una primera fase, la resposta del món empresarial als nous plantejaments mediambientalistes és contundent: nega el problema, acusa els ecologistes de tremendistes, de crear problemes inexistents. Aquestes empreses, l’únic canvi que introdueixen en la seva activitat és la despesa en publicitat per vendre els seus productes com a respectuosos amb el medi ambient.

En una segona fase, i després de superar la primera (per això parlo de fases, com un procés dinàmic), les indústries admeten amb matisos l’existència del problema i la necessitat de trobar-hi alguna solució. Deixen de culpabilitzar els ecologistes i treballen per aportar solucions en dues direccions: pal·liatives (filtres i depuradores al final de la línia de producció) i de substitució de matèries primeres i tecnologies contaminants per d’altres de menor impacte ambiental. Al mateix temps, aquestes empreses milloren la seva gestió de residus.

La tercera i darrera fase és molt emergent i inclou un bon grup d’empreses, molt permeables a la conscienciació ambiental, que persegueixen l’eficiència industrial i l’energètica, mitjançant la innovació, l’ecodisseny i l’assumpció dels costos ecològics dins l’estructura productiva de l’empresa.

Potser avui encara en tenim poques, d’empreses, en aquesta tercera fase. Però segur que són aquestes les que estan més ben posicionades i les que poden augurar una sortida de la crisi general que ens afecta. Ecoliogia i economia no només no es contradiuen una a l’altra, sinó que es reforcen i es complementen. El progrés social i econòmic del nostre país i del món l’he de buscar, a partir d’ara, de la mà de l’economia verda.

Fatna Bourkiba

2010-05-14T05:32:00.000-07:00

Benvolguda Fatna,

Quin dia més trist avui, 13 de maig de 2010.
El Dris, el pare del teu fill adolescent de 14 anys, i de les teves filles de 12 i de 5 anys. L'home amb qui et vas casar o amb qui et van casar quan tot just començaves a ser dona. L'home amb qui has conviscut la meitat de la teva curta vida, t'ha degollat aquesta matinada.
Veig el teu cos ert, tacat de sang, estirat sobre el llit matrimonial. Morta. Degollada com un animal escorxat.

Pareu els rellotges! silencieu les ràdios! desconecteu els mòbils!
Poseu llaços negres als llençols blancs i pengeu-los a les finestres.
La Fatna és morta.

Només tenies 30 anys. La meitat de la teva vida vas estar sotmesa al teu pare, als teus familiars mascles, allà a Sidi Slimane, al Marroc. L'altra meitat sotmesa al Dris, el teu home, el teu marit, el teu amo, allà al Marroc i aquí a Terrassa.

La teva amiga d'aquí, la Laila Elmouden, membre de la Comunitat Islàmica de Catalunya i mestra teva de català, t'ha volgut acompanyar, com tots nosaltres, en la concentració que hem fet davat l'ajuntament de la ciutat per honorar-te. Molts no hem tingut la sort de coneixe't, però des de l'anonimat hem plorat per tu. La Laila entén què t'ha passat. Ens ho ha explicat molt bé: una de les causes de la violència contra les dones és l'existència, encara ara, de models socials i culturals que justifiquen els comportaments de possessió i domini que neguen l'autonomia i la llibertat de les dones.

Fatna, és així. Ens queda encara molta feina per fer, molts models socials per canviar, molts fronts oberts per lluitar, molts comportaments per modificar,...

Fatna, tots som un sol poble i tots formem i conformem una sola ciutat. Una ciutat de tothom i per tothom. Una ciutat i una societat igualitària i respectuosa amb tots. També amb les dones, amb totes les dones.

Tant de bo que la teva sang sigui la darrera que és vessada per la violència masclista contra les dones.

Fatna Bourkiba, que Al·là et beneeixi i t'aculli. Cuidarem els teus fills i et portarem en el record, encara que no haguem tingut la sort de coneixe't.

Mobilitat elèctrica

2010-05-10T01:42:00.000-07:00

Les ciutats més innovadores i aquelles que cerquem la millor qualitat de vida dels ciutadans estem prenent iniciatives per reduir les emissions de CO2. Això passa per buscar una major eficiència energètica que ens porti a l’estalvi d’energia en tots els àmbits municipals: enllumenat, climatització dels equipaments públics, gestió dels residus, cicle integral de l’aigua, etc. A Terrassa hem adquirit un compromís davant la Unió Europea, a través del que s’ha anomenat el Pacte d’Alcaldes. Es tracta d’assolir una reducció del 20% d’emissions de CO2 abans del 2020. I per fer-ho, estalviar un 20% de l’energia per millor eficiència energètica i aconseguir que, com a mínim, un 20% de l’energia que despesem provingui de fonts renovables: fotovoltàica, solar tèrmica, eòlica, biomassa, geotèrmica.

Un aspecte molt important per aconseguir aquesta fita desitjable és el de tenir a la ciutat una mobilitat més sostenible. Terrassa és una ciutat força compacta, amb poc urbanisme difús, amb diversitat d’usos dins de la mateixa ciutat: industrial, comercial, d’oci, residencial, cultural. Això permet un alt grau d’autocontenció. Això vol dir que més d’un 70% de les activitats que realitzem els terrassencs, les fem dins mateix de la ciutat. Som una de les ciutats catalanes amb aquest índex d’autocontenció més alt i, per tant, amb una mobilitat també força sostenible.

Estem en una ciutat que pel seu urbanisme compacte afavoreix els desplaçaments curts a peu o en bicicleta. La xarxa d’autobusos urbans i, ben aviat, la xarxa de metro que resultarà de la interconnexió entre els Ferrocarrils de la Generalitat, amb 3 noves estacions, i la de RENFE, ha de permetre un ús més intensiu del transport públic.

Tot i això, el parc automobilístic de Terrassa és molt extens. Actualment tenim a la ciutat més de 140.000 vehicles a motor, entre automòbils, camions i motos. Un 70% dels desplaçaments que es realitzen a Terrassa amb cotxe privat són desplaçaments dins la ciutat i amb una mitjana de només 1,4 km de distància. Bona part d’aquests desplaçaments els podríem perfectament fer a peu, en bicicleta o, en tot cas, en transport públic. Aquí tenim molt camp per córrer cap a la sostenibilitat de la nostra mobilitat. La conscienciació de la ciutadania terrassenca ha de permetre aconseguir una reducció d’aquests desplaçaments no forçats que fem amb vehicle privat.

Un altre dels avenços tecnològics que incidirà directament en la mobilitat més neta i més eficient en la ciutat serà la irrupció, sembla que imminent, dels vehicles elèctrics. El cotxe elèctric no emet gasos contaminants, és silenciós i s’adapta perfectament a les prestacions que es demanen a un vehicle urbà.

Des del 2007 Terrassa pot ser considerada una ciutat amb bona qualitat de l’aire. Efectivament, des d’aquest any, la ciutat no supera els límits permesos per la legislació vigent pel que fa a presència de monòxid de nitrogen (NO) i de partícules de menys de 10 micres en suspensió en l’aire (PM10). Aquestes emissions poden ser perjudicials per a la salut de les persones i poden causar malalties cardiorespiratòries i complicacions pulmonars a persones afectades per asma, segons les autoritats sanitàries. Aquests bons nivells de qualitat de l’aire són possibles gràcies a les millores en les emissions dels vehicles, especialment dels vehicles pesants (els nous autobusos, per exemple, compleixen uns requisits d’emissions molt restrictius. Per això porten l’etiqueta de VEM: vehicles ecològicament millorats). També hi ha ajudat les millores en els carburants (gasolines sense plom i biocarburants) i la pacificació del trànsit a la ciutat amb zones 30 i zones 50 de limitació de velocitat.

I aquesta qualitat de l’aire encara pot millorar si aconseguim dos objectius complementaris que estem perseguint: la reducció de l’ús del vehicle privat i la substitució d’alguns vehicles convencionals per vehicles elèctrics.

Sembla, doncs, convenient i ben propera aquesta irrupció del vehicle elèctric en les ciutats. Els governs de l’Estat i de la Generalitat hi aposten amb ajuts i subvencions. Les ciutats ens haurem d’adaptar per oferir als vehicles elèctrics avantatges fiscals (a Terrassa els cotxes elèctrics ja es beneficien d’un 75% de reducció de l’impost municipal durant els primers 5 anys), avantatges en l’aparcament (per exemple oferint aparcament gratuït en zona blava) i zones de càrrega de bateries en la via pública (a Terrassa estem a punt d’implantar els primers punts de recàrrega per a motos i cotxes elèctrics). Tot això ha de servir per estimular la compra i l’ús dels vehicles elèctrics.

Però en la lluita global contra el canvi climàtic, per un ús més responsable i eficient de l’energia i per la substitució progressiva dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) i de l’energia perillosa (nuclear) per energies renovables (solar, eòlica, biomassa i geotèrmica), el cotxe elèctric per ell mateix no ajuda a millorar la situació actual.

Perquè sigui realment “ecològic” caldrà que la recàrrega dels vehicles elèctrics es realitzi majoritàriament en horari nocturn, de manera que es pugui aprofitar millor l’energia elèctrica produïda pels parcs eòlics (el vent també bufa de nit, però sovint els molins eòlics es paren a la nit perquè no sabem com emmagatzemar l’energia elèctrica produïda). Caldrà, doncs, que els vehicles elèctrics utilitzin electricitat produïda per mitjans renovables i que no sobrecarreguin encara més les xarxes elèctriques actuals provenint només en una petita part de renovables (a l’Estat espanyol, en aquests moments, només un 17% de l’energia elèctrica prové de fonts renovables, bàsicament eòlica i hidràulica)

Benvingut sigui, doncs, el vehicle elèctric que no fa soroll i no produeix emissions, i que fa la ciutat més saludable i més amable. Que ens ajuda a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Però hem de procurar que no agreugi la nostra dependència energètica del petroli, del gas i de les nuclears, sinó que ens permeti un millor aprofitament de l’energia renovable que prové del vent i del sol.

Terrassa i els seus entorns

2010-04-20T09:06:00.000-07:00

Terrassa és una ciutat compacta, densa, amb un alt grau de contenció i amb diversitat d’usos en el seu entramat urbà: industrials, comercials, residencials, culturals, d’oci, etc.
És també una ciutat ben comunicada i ben situada dins d’aquest arc que conformen les ciutats del que s’ha anomenat la segona corona metropolitana: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca, Vilanova.
Fruit d’questa situació i fruit també de la qualitat que ofereix la ciutat, Terrassa ha estat en els darrers anys una ciutat atractiva, que ha atret cap a ella a moltes persones vingudes de fora: algunes de la mateixa àrea metropolitana barcelonina i d’altres provinents fins i tot de continents diferents.
I Terrassa ha sabut créixer conservant el caràcter de ciutat compacta i diversa. Ha crescut cap endins, aprofitant la reurbanització dels antics vapors industrials. Amb un urbanisme amable que ha posat la ciutat al servei dels ciutadans i especialment dels vianants. Eixamplant voreres, plantant arbres als carrers, pacificant el trànsit, amb aparcaments dissuassoris, implementant infraestructures per a la bicicleta, posant en marxa l’Ambicia’t, peatonalitzant carrers, millorant el transport públic amb nous vehicles i carrils bus, projectant places i parcs, acabant l’urbanització de tot Vallparadís, etc.
La trama urbana esdevé cada vegada més amable i més cívica. I els terrassencs tenim encara altres motius de satisfacció i d’orgull: la ciutat és als peus d’un parc natural, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i rodejada d’altres indrets que poden tenir una gran importància des del punt de vista paisatgístic i ecològic; espais agrícoles i forestals que cal respectar, mantenir i potenciar. Espais que conformen un coixí protector entre el parc natural i la ciutat, que permeten la connectivitat entre els ecosistemes naturals i afavoreixen la biodiversitat.
Aquests espais que podríem anomenar com a periurbans tenen una gran importància per a la salut de la ciutat i dels seus habitants, però són espais amenaçats i en constant perill de degradació. El Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM), aprovat per unanimitat de totes les forces polítiques el 2003, qualifica aquesta sòls com a no urbanitzables i els protegeix, doncs, de l’especulació urbanística. Però no n’hi ha prou.
Són espeis vulnerables, que reben constants agressions de la pressió i de l’incivisme urbà: infrestructures viàries (Ronda del Vallès) i ferroviàries, instal·lacions i construccions disperses, tancaments d’horts alegals, abocaments de runes i brossa, agressions a les plantes i els animals, erosió dels sòls pel pas indiscriminat de vehicles, especulació urbanística, etc.
El Parc Agroforestal de Terrassa vol ser una eina per posar en valor, regular, promoure i endreçar tota aquesta zona periurbana al nord de la ciutat, entre la Ronda del Vallès i el Parc Natural, que és de vital importància per a la ciutat, per als seus habitants, i per al propi medi.
La feina és molta però ja l’hem començada amb bon peu. S’ha començat per millorar la xarxa viària bàsica (nord-sud), eixamplant camins i dotant-los de cuneta per la recollida d’aigües pluvials. S’han endreçat també tot un seguit de camins i senders transversals que connecten les diferents zones (est-oest). S’ha senyalitzat i delimitat tot el conjunt de camins de la zona. Ara caldrà continuar alliberant les lleres dels diferents torrents dels horts alegals i de les deixalles diverses que els indeixen. Promoure el cultiu en les diferents parceles i camps, evitant la degradació dels mateixos i afavorint una agricultura de proximitat que pugui resultar rendible. Reordenar els horts existents i, sobretot, eliminar els actuals tancaments caòtics (fets de fustes, xapa, somiers metàl·lics, portes velles, etc.).
L’objectiu és posar a disposició de la ciutadania un espai agroforestal que resulti agradable per passejar, anar a córrer, circular amb bicicleta,... i que, al mateix temps, permeti una gestió més acurada per la protecció de la connectivitat ecològica i la biodiversitat de plantes i animals.
En això estem. Comptem amb la col·laboració de tothom!.

Endollats al verd

2010-03-11T01:43:00.000-08:00

Durant la setmana del 22 al 28 de març d’enguany es durà a terme la Setmana de l’Energia Sostenible. Aquest és un esdeveniment de referència a Europa en relació a la sostenibilitat. I és una iniciativa de la Comissió Europea des de l’any 2005.

A més d’un seguit d’esdeveniments d’alt nivell que tindran lloc a Brusel·les durant la Setmana, moltes ciutats i regions d’arreu d’Europa aprofitarem el marc de la Setmana per organitzar activitats per informar i sensibilitzar la ciutadania en temes d’eficiència energètica, estalvi d’energia i ús d’energies renovables. Terrassa, ciutat signatària del Pacte d’Alcaldes per una energia sostenible local, estem desenvolupant actualment les 28 mesures que vam aprovar en el nostre Pla d’Acció d’Energia Sostenible local. La Setmana ens ha de servir per estendre el coneixement d’aquestes mesures i per animar la ciutadania a participar actívament en aquesta lluita col·lectiva per l’estalvi energètic i per la mitigació del canvi climàtic.

Cadascú de nosaltres, per mitjà de petits gestos, contribueix a crear el futur. Podem estalviar energia, per exemple, amb el gest petit però útil d’apagar els aparells elèctrics quan no els utilitzem, enlloc de deixar-los en stand by. O també amb el petit gest de canviar les nostres bombetes incandescents per aquelles halògenes o similars de baix consum, que ens ajudaran a reduir el consum elèctric fins a un 80% menys. O amb el petit gest de mirar bé el grau d’eficiència dels nous electrodomèstics que comprem o que haguem de renovar. O estalviant aigua a la dutxa. O fent una bona selecció dels nostres residus domèstics, de manera que se’n pugui reciclar la major part. O...

Tots aquests petits gestos casolans, quotidians, individuals, ens fan actors del canvi que el món requereix. Són moltes les possibilitats d’actuació per contribuir a un planeta més habitable per a les generacions futures.

I entre tots també hem de promoure, i exigir als diferents nivells de govern, l’ús d’energies renovables. Si mireu amb atenció el vostre rebut de la llum, observareu que la vostra electricitat prové només en un 20% aproximadament de fonts renovables, bàsicament energia eòlica. Hem d’avançar per dependre cada vegada menys d’energies fòssils: petroli, carbó i gas; i desenvolupar més les energies renovables: eòlica, solar tèrmica i fotovoltàica, geotèrmica, biomassa.

El futur de la Terra passa perquè cadascú de nosaltres estem en el futur més endollats al verd. Perquè l’energia que necessitem vingui de fonts regenerables, renovables i depengui menys d’energies que s’acaben i que, a més contribueixen, amb les seves emissions de CO2, al canvi climàtic.

Us animo doncs a participar en els actes de la Setmana, a reflexionar i actuar en l’estalvi d’energia i a viure “endollats al verd”, amb l'ús d’energies renovables.

Salvador Espriu

2010-02-22T11:25:00.000-08:00

Avui, 22 de gener, es compleixen els 25 anys de la mort del poeta (22/II/1985)

Vaig entrar en contacte amb la poesia d'Espriu a principis dels 70's, quan estudiava COU i de la mà d'una excel·lent professora de català a l'IES Blanxart. De la mà d'Elena, la professora, i de la mà de Josep Maria Castellet, que ens obria la porta a la simbologia, les metàfores, les imatges,... de la poesia espriuana, que d'altra manera hagués estat molt feixuga de descobrir.

I és que la poesia d'Espriu, tan clara i tan directa en moltes ocasions, amaga el missatge i es tanca en el món interior creat pel poeta, en moltes d'altres. Un poeta destrossat per la guerra fratricida i pel posterior genocidi cultural i lingüístic que li va tocar patir al país. I un poeta que posa la seva ploma al servei de la pàtria i de la llengua (He viscut per salvar-vos els mots).

Des d'aleshores, la poesia d'Espriu m'ha acompanyat sempre, i l'he llegida i rellegida cíclicament manta vegades...

Avui, en aquest 25è aniversari de la seva mort, i en el 50è de la publicació de La pell de brau, vull recordar aquí un petit poema del Llibre de Sinera que sempre m'ha agradat. Sigui com a modest homenatge:

Però en la sequedat arrela el pi

crescut des d'ella cap al lliure vent

que ordeno i dic amb unes poques lletres

d'una breu i molt noble i eterna paraula:

m'alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

Si desitgeu conèixer quina és aquesta breu, noble i eterna paraula de què ens parla el poeta, només heu de llegir, en vertical, les lletres inicials dels quatre darrers versos...

L'aire que respirem

2010-01-12T04:24:00.000-08:00

L’aire és un dels elements imprescindibles per a la vida de les persones, els animals i les plantes. Cada dia passen pels nostres pulmons entre 10 i 20 metres cúbics d’aire i les substàncies suspeses en ell. Tots tenim dret a gaudir d’una atmosfera sana i tenim també la obligació de conservar-la neta.

La sensibilització i preocupació per la qualitat de l’aire que respirem, i pel medi ambient en general, ha augmentat progressivament. Això fa que avui siguem molt més exigents i curosos amb la qualitat del nostre aire. Arreu d’Europa aquesta nova consciència s’ha traduït en un major control de les emissions de la indústria i del trànsit. Un exemple d’això és la disminució d’emissions de plom per l’ús de benzines sense plom o la reducció dels nivells de diòxid de sofre, SO2, per la millora de la tecnologia i els combustibles en el sector energètic.

Aquesta preocupació europea per la salut de les persones va portar també al govern de Catalunya a fer una avaluació de la qualitat de l’aire del nostre país. I vam comprovar que, com passa a la majoria de grans ciutats europees i del món, el trànsit dens és una font d’elements contaminants de l’aire que respirem a les grans urbs. Especialment preocupants per la salut són les emissions de diòxid de nitrogen, NO2, i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres, PM10. El NO2 és un gas irritant i tòxic en grans concentracions i, juntament amb les PM10, penetra per les vies respiratòries fins als pulmons. Uns i altres provenen bàsicament del trànsit i d’alguns processos industrials.

Per millorar aquesta situació, i per complir amb els objectius europeus de qualitat de l’aire, el govern català va promoure un Pla de Millora de la Qualitat de l’Aire 2007-2009 i va declarar zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric a 40 municipis del Barcelonès, els dos Vallesos i el Baix Llobregat. En aquestes zones, un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), estimava que la contaminació per NO2 i PM10 podien provocar fins a 1.200 morts prematures a l’any i al voltant de 600 hospitalitzacions per problemes cardiorespiratoris, a més de casos de bronquitis crònica i asma.

Terrassa és un d’aquests 40 municipis on s’ha aplicat el Pla de Millora en els darrers dos anys. En el nostre cas no teníem superacions dels límits per partícules, PM10, però sí que havíem superat els límits considerats raonables per a una bona qualitat de l’aire pel que fa a emissions de NO2. Concretament, aquests límits s’havien superat en els darrers tres anys: 2005, 2006 i 2007. Un estudi promogut el 2007 per la Regidoria de Medi Ambient ens marcava quines mesures havíem d’aplicar per millorar la qualitat de la nostra atmosfera. Són les que hem estat promovent aquests darrers dos anys: aplicació de criteris ambientals en el planejament urbanístic, en les llicències d’activitats industrials i energètiques i en l’execució d’obres (per exemple, exigint l’ús de lones per evitar pols en obres de demolició d’edificis i de transports de terres). Pacificació del trànsit i construcció d’aparcaments dissuassoris. Ampliació de la xarxa de carril bus. Foment de la bicicleta (carrils bici, aparcaments de bicis, Ambicia’t). Foment dels desplaçaments a peu i en bicicleta (ampliació de voreres, passos de vianants sobreelevats, camins segurs a les escoles, etc.) Millora de la flota d’autobusos municipals amb vehicles ecològicament millorats (VEM) que generen menys emissions. I accions de sensibilització a la ciutadania per promoure el transport públic, els desplaçaments a peu i en bici i, en general, la disminució dels desplaçaments en cotxe privat.

El conjunt d’aquestes mesures correctores, planificades des dels serveis municipals i aplicades per una ciutadania en general força conscienciada, ens han portat a una millora important de la qualitat del nostre aire. També ens hi ha ajudat, és clar, la millora tecnològica dels vehicles i dels carburants i altres factors socioeconòmics, com la disminució del sector industrial o la disminució de la generació de residus i la millora de la recollida selectiva.

El fet objectiu és que ja les dades globals del 2008 i les dades parcials del 2009 de què disposem ara mateix, ens indiquen que Terrassa ja no supera els límits que la legislació catalana i europea ens marquen com a garantia de bona qualitat de l’aire. I les dades online que ens ofereix l’estació de seguiment de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Terrassa, instal·lada a la Rambleta, ens assenyalen una bona qualitat de l’aire que respirem.
Us convido a consultar a internet aquestes dades de qualitat de l’aire, a: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/atmosfera/immissions/inici.jsp

Comproveu al moment la qualitat de l’aire de la ciutat i… respireu tranquils!

De Barcelona a Copenhaguen passant per Terrassa

2009-11-25T10:45:00.000-08:00

Els treballs per aconseguir un acord internacional, el més ampli possible, en la lluita global contra el canvi climàtic, han passat recentment per Barcelona. Del 2 al 6 de novembre s’ha celebrat a la capital catalana la darrera reunió preparatòria de la que ha de ser la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic a celebrar a Copenhaguen entre el 7 i el 18 de desembre.
I aquesta darrera oportunitat d’assolir un ampli acord abans del COP15 (així anomenen la cimera de Copenhaguen), ha acabat amb una certa decepció. Sobretot per la falta de concreció dels USA en el seu compromís de reducció de gasos d’efecte hivernacle. I també pels recels que aquesta falta de concreció americana ha provocat en els països del tercer món, que veuen compromès el seu desenvolupament si no reben una important compensació econòmica per mantenir les seves emissions en uns límits tolerables.
El compromís més ferm continua sent el de la Unió Europea. La UE continua treballant per assolir al COP15 un acord mundial ambiciós, global i jurídicament vinculant de totes les parts.
Malgrat que els ens regionals i locals no estem representats directament en aquestes reunions preparatòries, ni tampoc formarem part de la delegació comuna de la UE que defensarà els compromisos europeus en la Conferència de Copenhaguen, cal posar en relleu la importància de les ciutats en aquesta lluita global contra el canvi climàtic. Les ciutats europees, i Terrassa entre elles, que som conscients que formem part del problema (més del 50% del total d’emissions es produeixen en les ciutats), volem també ser part de la solució. Per això les ciutats europees ens hem reunit a través del que s’ha anomenat Pacte d’Alcaldes (Covenant of Mayors), una plataforma per coordinar-nos i intercanviar coneixements i experiències, amb l’objectiu d’avançar conjuntament en la lluita local contra el canvi climàtic. És a les ciutats i des dels governs municipals que fem realitat el lema de pensar globalment i actuar localment.
A Terrassa vam aprovar ja fa un any, en el Ple municipal, la nostra adhesió al Pacte d’Alcaldes. Ara, fruit d’aquell compromís, hem presentat els primers inventaris d’emissions de la ciutat i estem acabant de tancar el nostre Pla d’Acció d’Energia Sostenible. Aquesta eina, amb mesures a implementar en el camp de millora de la mobilitat i els transports, l’eficiència energètica dels equipaments i serveis municipals, la producció d’energies renovables, la millor gestió del cicle de l’aigua i dels residus, l’estalvi energètic, etc. ens ha de permetre arribar al 2020 acomplint els tres objectius a què ens hem compromès: un 20% de reducció d’emissions de CO2, un 20% d’estalvi d’energia per millor eficiència i un 20% d’energia renovable del conjunt d’energia utilitzada a la ciutat. Objectius ambiciosos, però assolibles si fem bé la feina i tots hi contribuïm. Són fites imprescindibles si volem deixar als nostres fills un món habitable.
En la lluita global contra el canvi climàtic, de Barcelona a Copenhaguen cal passar també per Terrassa. Cal passar pel compromís dels governs municipals i també pel compromís de cada ciutadà a través del seu consum responsable, l’estalvi energètic, la mobilitat sostenible amb l’ús del transport públic, la reducció i correcta gestió dels residus, l’ús responsable de l’aigua.
Nosaltres, des de Terrassa ja hi estem treballant. Esperem també que els responsables dels governs de tot el món, reunits properament a la COP15, siguin valents i encaminin correctament la lluita global contra el canvi climàtic, aplanant així el camí cap a un futur menys incert del planeta.
I permeteu-me encara una reflexió final. L’acord mundial per la reducció d’emissions de CO2 a nivell planetari ens hauria de servir per aconseguir ben aviat un altre acord no menys necessari i urgent: l’eradicació de la pobresa i la fam al món. Tenim un sol món, una sola Terra, i tots hi tenim el mateix dret.

Sostenibiltat

2009-11-05T07:35:00.000-08:00

Les nostres àvies ja ho eren de sostenibles: sabien que per tenir ous (alimentàriament parlant) calia no posar la gallina a la cassola.

Martí Boada

El compromís municipal en la lluita global contra el canvi climàtic

2009-11-05T07:22:00.000-08:00

La Comissió Europea ha posat en marxa el que ha denominat Pacte d’Alcaldes, una iniciativa ambiciosa de participació de la ciutadania i dels governs locals en la lluita contra l’escalfament de la Terra.
El Pacte és el compromís de les ciutats i pobles de fer seus els objectius comunitaris de reducció de les emissions de CO2 en un 20% abans del 2020, respecte dels nivells del 2005. Compromisos que es concretaran en accions dirigides a millorar l’eficiència energètica i amb la producció d’energia de fonts renovables.
L’Ajuntament de Terrassa, de la mà de la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat, va refermar la seva voluntat d’avançar en l’establiment de polítiques eficaces per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle aprovant en el Ple municipal de novembre de l’any passat la seva adhesió al Pacte. Jo mateix, com a regidor de Medi Ambient, vaig segellar aquest compromís municipal a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les, el passat febrer. La signatura d’aquest Pacte comporta els següents compromisos:
Assumir els objectius de la Unió Europea per a l’any 2020 de reduir en un 20% les emissions de CO2 mitjançant la millora de l’eficiència energètica i la producció d’energies renovables
Elaborar, en el termini d’un any, un Pla d’acció d’energia sostenible (PAES) en els àmbits de competència municipal
Elaborar un informe bianual per l’avaluació, control i verificació dels objectius
Els treballs d’elaboració del Pla fa temps que s’han iniciat, i el primer pas ha estat realitzar un inventari de les emissions de CO2 del municipi i de la corporació municipal que recentment s’ha presentat a la premsa. I ara continuen amb la redacció del Pla d’acció d’energia sostenible de Terrassa, que recollirà les mesures i accions necessàries per assolir els objectius de reducció d’emissions. Properament serà aprovat també pel Ple i enviat a la Comissió Europea.
És la primera vegada que disposem d’un inventari d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a Terrassa. S’ha fet sobre l’any 2005, any de referència per comptabilitzar la reducció d’emissions de l’any 2020. I també s’ha fet amb les emissions del 2007. Les conclusions del treball indiquen que les accions realitzades en l’àmbit de l’eficiència energètica i les energies renovables ha aportat una reducció del 3% de les emissions dels equipaments i serveis municipals entre aquests dos anys (del 2005 al 2007). Una bona dada que ens indica que és possible arribar a una reducció del 20% de les emissions el 2020 i ens esperona a continuar treballant per assolir els objectius del Pla i frenar substancialment l’escalfament global del planeta.
En aquesta lluita local per aconseguir frenar l’escalfament global, cal també el compromís ciutadà per continuar avançant en els diferents vectors ambientals: eficiència energètica dels habitatges i estalvi d’energia, producció d’energies renovables (fotovoltàica, eòlica, biomassa), mobilitat sostenible (transport públic, desplaçaments a peu o en bicicleta), reducció de residus i millora de la recollida selectiva, estalvi d’aigua, compra responsable i no consumista.
Com diu l’eslògan hem de pensar globalment i actuar localment. Si volem lluitar contra el canvi climàtic i frenar l’escalfament de la Terra, són necessàries les accions de tots i cadascun de nosaltres.
Trobareu més informació a la web del Servei de Medi Ambient municipal:
http://web.terrassa.cat/web-mediambient

Photo: Mayors signing ceremony the Covenant of Mayors at the European Parliament in Brussels, Belgium, 10th February, 2009. Photographer: Paul O'Driscoll

Facilisme

2009-10-23T10:03:00.000-07:00

El facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.
Joan Manel Tresserres, Conseller de Cultura

Vandana Shiva

2009-09-29T03:43:00.000-07:00

Vandana Shiva és una pacifista índia, seguidora d'Indira Ghandi, que treballa i lluita per garantir la seguretat alimentària dels agricultors més petits. Física de formació, s'ha anat especialitzant en agricultura ecològica i en la defensa de la biodiversitat. Fou guardonada amb el Premi Nobel Alternatiu de la Pau el 1993. Activista mediambiental, ha tingut un paper fonamental en la lluita pel canvi en les pràctiques agrícoles, els drets de les dones i els sistemes alimentaris arreu del món.
He tingut l'oportunitat d'escoltar-la en una conferència en el marc d'un congrés europeu per promoure les accions dels governs locals en la lluita contra el canvi climàtic.
El títol de la seva conferència ja era una declaració d'intencions: El sòl no és petroli: seguretat alimentària en temps de canvi climàtic.
Ella defensa, doncs, que no podem conrear grans extensions de monocultius adreçats a proporcionar biocombustibles alternatius del petroli. Això només porta a estendre encara més la fam del món (i la ONU ja ha comptabilitzat més de mil milions de famolencs a la Terra...) i a empobrir la terra i l'agricultura.

Us poso, en forma de píndoles resumides, alguns dels seus pensaments que més em van impactar:

L’Himàlaia dóna aigua al 40% de la humanitat. El Ganges neix allà
Les persones que més sofreixen les conseqüències del canvi climàtic són també les que menys responsabilitats tenen en les emissions de CO2
La Terra pot viure sense nosaltres. Però la Terra no ens vol expulsar; som nosaltres que sembla que ens vulguem excloure
Els darrers 200 anys d’ús massiu de combustibles fòssils estan canviant la relació entre la natura i l’home
L’agricultura ecològica i la biodiversitat de cultius són entre 5 i 10 vegades més productius que els monocultius
L’agricultura ecològica, amb adobs orgànics, resisteix millor les sequeres que l’agricultura amb adobs químics
Ecològicament parlant, seria recomanable que el 80 o el 90% dels aliments que consumim es produïssin en un radi màxim de 100 Km
En la lluita contra el canvi climàtic, les solucions no s’han de buscar tant en les tecnologies més sofisticades com en el retorn a la natura i als mètodes agraris més tradicionals
Dedicar grans extensions al monocultiu per fabricar biocarburant és un error greu que provoca fam, i ja tenim més de mil milions de famolencs
Tampoc hem de confiar tant en la bioenginyeria. És millor apostar per la diversitat de llavors naturals

Si en voleu saber més, acaba de sortir publicat un article seu en català a la revista Educació i Sostenibilitat, num. 5, primavera 2009. El títol: Som el que mengem. El menjar com a mestre

Arenys, la pedra a la sabata del PSC

2009-09-21T00:52:00.000-07:00

El PSC continua sense entendre que exercir pacíficament el dret a decidir en una consulta municipal com la d'Arenys, és mostra precisament de seny, de radicalitat democràtica i de maduresa política.

Que això toqui el voraviu a un partit feixista com la Falange, era de preveure. Que aixequi ampolles i exciti la caverna mediàtica espanyolista, es donava per suposat (entre d'altres coses perquè sempre està sobreexcitada i catalanofobitzada, la caverna mediàtica espanyolista).

Però que els senyors i senyores del PSC, amb Montilla, Chacón, Zaragoza, etc. llencin aquests atacs virulents contra els qui pacíficament i democràtica exerceixen un dret bàsic, això ja costa d'entendre. On és el famós "tarannà" socialista i amic de Catalunya de Zapatero? Què se n'ha fet de l'ala catalanista del PSC?

Quo vadis, PSC?

(A la foto, més persones radicals independentistes que "no són serioses, no respecten les lleis i que fan propostes inviables", en paraules de Montilla. Per cert, la foto és de l'agència EFE, com la de l'entrada anterior del blog, que va ser portada d'un diari bastant radical i independentista: El Pais)

Arenys

2009-09-14T10:35:00.001-07:00

Tres perilloses activistes independistes catalanes participant, a Arenys de Munt, en un acte contrari a la legalitat i anticonstitucional; amb premeditació i a cara descoberta.
On anirem a parar?

Residus i sostenibilitat

2009-09-04T04:15:00.001-07:00

Vivim en un món limitat i global. Els recursos materials del qual estan, ja ho sabeu, molt mal repartits i mal utilitzats. Estem espoliant les reserves de combustibles fòssils i de matèries primeres.

I generem a més, molts residus. En el cas dels terrassencs, cada un de nosaltres produeix, de mitjana, 1,15 Kg de deixalles domèstiques diàries. I la nostra és una ratio força bona: a Catalunya la mitjana supera el quilo i mig, i a la resta de l’estat espanyol 1,60 Kg/habitant/dia.

Què fer amb els residus s’ha convertit en un dels problemes (i de les oportunitats també!) que les administracions públiques hem d'afrontar. En un primer moment, la preocupació era només com desfer-se d'aquests residus, on posar-los perquè no molestessin: es van crear abocadors, amagats de les poblacions. Després vam començar a prendre mesures per impedir la degradació del medi natural i per millorar les condicions mediambientals i de protecció de la salut d’aquests abocadors: es van clausurar els abocadors il·legals, es van prendre mesures per la recollida de lixiviats i pel control d’emissions de gasos a l’atmosfera, es va prohibir l’incineració a cel obert que provocava dioxines i perills per la salut.

Ara estem avançant en la consideració dels residus només com a problema i comencem a veure oportunitats en la consideració dels residus també com a recurs. El primer pas l’estem donant amb la recollida selectiva (separant els residus per fraccions diferents: paper i cartró, vidre, plàstics i envasos, matèria orgànica) i amb el reaprofitament d’una part substancial d’aquest recursos: en aquest moment estem recollint separadament i reaprofitant el 34% dels residus urbans.

El segon pas l’hem de fer de cara a la reducció de residus. Hem començat els ajuntaments, amb campanyes de conscienciació i actuacions de foment del consum ecològic i responsable, i els ciutadans. I estem aconseguint bons resultats, disminuint la generació de residus domèstics en els darrers anys. Ara falta que s’hi impliquin també les altres administracions i els sectors industrials i de comerç, amb la reducció dels embolcalls i els embalatges i amb una legislació encaminada a aquesta reducció de residus.

Alguns països nordeuropeus, que ja estan fent bona feina en la reducció de residus i en la seva recollida selectiva, poden passar a una tercera etapa que consisteix en la valorització energètica dels residus restants. És a dir, estan aprofitant els residus resultants, que fins ara anaven a dipòsits més o menys controlats (com el nostre de Coll Cardús), com a combustible per a la producció d’aigua calenta centralitzada (són països freds, recordeu-ho) i d’electricitat. Que no ens espanti el nom, es tracta d’incineració de residus per al seu aprofitament energètic. Incineració, clar, que no té res a veure amb la que podíem haver tingut anys enrera sense control d’emissions i sense seguretat mediambiental i de salut. Però només podrem arribar aquí quan haguem superat les etapes de reducció de residus i d’una més correcta recollida selectiva que ens permeti una major reutilització dels residus que generem. Tenim doncs encara molta feina per fer.

Mans a l’obra.

Quatre pensaments del Mayor Zaragoza

2009-06-19T10:07:00.000-07:00

Quatre pensaments arran d’una conferència del Frederic Mayor Zaragoza, a Barcelona, el 17 de juny del 2009, en motiu del 10è aniversari del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible (CADS):

La Carta de la Terra (2000) comença dient "Nosaltres els pobles…" (no els països, ni els estats, ni les nacions, sinó els pobles, les persones)

L’actual llei de mercat està basada en una economia de guerra. Cada dia es despesen al món 3.000 milions de dòlars en indústria bèl·lica. Això no pot continuar. No podem confondre valor i preu. "Es de necio confundir valor y precio" (A. Machado)

Hem d’aprofitar la tensió actual i la indignació per la crisi (la "inritació"), per canviar el model. "La felicitat rau en no acceptar mai allò que considerem inacceptable". Ha arribat el moment de la implicació ciutadana. La democràcia no consisteix en que et comptin, sinó en que et tinguin en compte.

I no n’hi ha prou de fer estudis i diagnòstics. Cal actuar. El diagnòstic perfecte és l’autòpsia. Però arriba tard!

No volem la reforma del sistema capitalista. El sistema capitalista no s’ha de reformar. Ha de desaparèixer. Hem d’anar a un sistema nou.

La Terra et necessita

2009-05-29T07:24:00.000-07:00

El 5 de juny commemorem el Dia Mundial del Medi Ambient. Instituït per Nacions Unides el 1977, aquest dia vol ser un moment de reflexió i de presa de consciència de tota la humanitat respecte als problemes mediambientals que amenacen el present i el futur de la nostra estimada, i única, Terra. El lema triat per a aquest any és La Terra et necessita. UNits contra el canvi climàtic. Una crida a lluitar contra el canvi climàtic posant èmfasi en l’amenaça del desglaç dels pols. Es vol alertar sobre la necessitat imperiosa de prendre mesures per lluitar contra el canvi climàtic: millores en l’eficiència energètica i l’estalvi d’energia, impuls de les energies renovables, i cura de l’entorn natural més proper.
El país amfitrió de la diada d’enguany és Mèxic. Segurament un país amb greus problemes de contaminació atmosfèrica, especialment en el seu Districte Federal, però també un país que està prenent compromisos per reforestar terres desertitzades i per reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La temperatura de la Terra ha augmentat aproximadament 0,75 graus des de la Revolució Industrial, segons dades del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Des del 1990 s'han enregistrat les temperatures més altes dels últims 125 anys. Científics i experts coincideixen en la seva preocupació per les possibles conseqüències d'aquest canvi climàtic. Hi ha, a més, un gran consens respecte a les causes d'aquest augment de les temperatures: les emissions de gasos d'efecte hivernacle, com el diòxid de carboni (CO2) provenint de la crema de combustibles fòssils.
Terrassa ha estat de fa molt una ciutat conscienciada i compromesa en la millora del medi ambient. Entorn del 5 de juny ja fa 18 anys que organitzem la Setmana del Medi Ambient. Un punt de trobada per conèixer millor els nostres problemes ambientals, per debatre, per compartir experiències i per renovar el compromís municipal i de cada ciutadà en la lluita per la sostenibilitat i la protecció del nostre medi. Participeu dels actes de la Setmana i de la Festa del Medi Ambient, el diumenge, 7 de juny, al matí, a Vallparadís.
El Pacte d’Alcaldes contra el canvi climàtic, signat per Terrassa i dues-centes ciutats europees més el febrer passat, ens compromet com a administració municipal a avaluar el nostre nivell d’emissions de CO2 i a adoptar mesures concretes per arribar, abans del 2020, als tres objectius que es marca la Unió Europea: la reducció d’un 20% d’aquests gasos d’efecte hivernacle, aconseguir un estalvi del 20% d’energia gràcies a millorar l’eficiència energètica dels nostres equipaments i serveis municipals, i que un 20% de l’energia que usem provingui de fonts renovables (solar tèrmica i fotovoltàica, geotèrmica, eòlica, biomassa, hidràulica). És allò que es coneix com el 20-20-20 abans del 2020.
Un compromís exigent però realista i que és possible assolir amb la conscienciació de tothom i amb el compromís de cadascú. Com ens recorda en aquest 5 de juny Nacions Unides: La Terra et necessita. Unim-nos contra el canvi climàtic.

Pregària al cavaller Sant Jordi

2009-04-23T17:50:00.000-07:00

Senyor sant Jordi,

patró,

cavaller sense por,

guarda'ns sempre

del crim

de la guerra civil.

Allibera'ns dels nostres

pecats

d'avarícia i enveja,

del drac

de la ira i de l'odi

entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda'ns a merèixer

la pau

i salva la parla

de la gent

catalana.

Amén.

Salvador Espriu

el poeta que va viure per salvar-nos els mots...

República

2009-04-14T09:38:00.000-07:00

14 d'abril de 2009; 78 anys de la proclamació de la República. Les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 van fer palès que Catalunya i Espanya tenien un desig profund de llibertat. Amb el triomf de les candidatures republicanes i d'esquerres, assoleix el poder la majoria social que havia estat silenciada durant tants i tants anys de governs no democràtics. Les eleccions possibilitaren la proclamació de la república catalana, que després, en una negociació entre el govern provisional de la República i Francesc Macià, donaria lloc a la recuperació de la Generalitat de Catalunya.
La consecució del règim republicà no va suposar només un canvi en la forma de govern, sinó també una nova concepció de la societat, a partir de la qual tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes veien reconeguts els seus drets i podien exercir-los, mitjançant la participació en els afers comuns, en la "res publica".
La república feia de les persones ciutadanes, i ja no només súbdits. Els va convertir en actors i protagonistes de l’acció pública, de l’acció política. Homes i dones lliures!
Va suposar el reconeixement dels drets de les dones, entre els quals el dret a vot; va reconèixer els drets de la infància, la seva protecció, el dret a una bona salut i educació. El moviment de renovació pedagògica, les escoles del bosc, de la mar, l’impuls del contacte amb la natura i l’aprenentatge a partir d’aquest contacte, i la creació de l’institut – escola són novetats que va aportar la república a l’ensenyament. A Terrassa ens va portar també la renovació pedagògica de la mà d'Alexandre Galí i l'Escola Vallparadís. Així mateix, el moviment associatiu va viure un moment d’esplendor, amb entitats culturals, esportives, socials, i també de caire veïnal; cases del poble, ateneus, casinos populars,...
L’aprenentatge manual, pràctic, dels oficis també va rebre un impuls important. La república va voler transmetre la importància de compaginar el treball manual i el treball intel·lectual, tot alhora, en harmonia.
Van ser destacables també els avenços en matèria de protecció social i de salut.
L’adveniment de la República també va suposar una nova concepció del fet religiós. El respecte a totes les religions i al sentiment religiós de les persones i, precisament per a aconseguir-ho, l’impuls de la laïcitat en l’àmbit públic, a les escoles, va ser un avenç cap al civisme.
Aquests mateixos valors i principis republicans van impulsar la vida, també, dels nous ajuntaments democràtics, dels quals enguany en celebrem els 30 anys de la seva recuperació. Van retornar als ciutadans i les ciutadanes aquesta categoria, la de ciutadania, i no la de súbdits. I aleshores igual que ara, els van fer partícips de la marxa i el desenvolupament social i ciutadà.
Els mecanismes de participació política i social van portar al foment de la cultura i les arts, al moviment de renovació pedagògica, a la promoció de la salut, a la promoció del treball, de l’habitatge, del benestar social, a la promoció de les dones, de la gent gran, de les persones amb discapacitat. Les mateixes causes, els mateixos valors, els mateixos objectius que en temps de la República
Actituds i valors que cada 14 d'abril rememorem i explicitem, per continuar fent-los nostres
Refermem avui la nostra voluntat de seguir treballant en la promoció dels valors democràtics de la llibertat, l’equitat, la solidaritat, la fraternitat i en l’impuls del civisme i la laïcitat.
Saludem i recordem la II República i el gran llegat que encara sentim viu en la nostra societat.

Retem homenatge a totes les persones que van viure impulsant aquests valors republicans i que van caure per defensar la República com a ordre constitucional i democràtic legítim.

Visca la República!

Ciutat i bicicleta

2009-03-17T03:07:00.000-07:00

He tingut l’oportunitat de participar, en nom de Terrassa, en la constitució de la Red de ciudades por la bicicleta. Després d’unes Primeres Jornades per la Bicicleta Pública, que van tenir lloc a Barcelona i Terrassa al novembre de2007, ara han tingut lloc les Segones, a Sevilla. I, en el marc de les jornades, s’ha aprovat la constitució d’aquesta Red.
Terrassa està, doncs, entre les ciutats impulsores d’aquesta xarxa de municipis que, com diuen els estatuts aprovats, té per objecte la generació d’una dinàmica entre les ciutats amb el fi de facilitar, fer més segura i desenvolupar la circulació de la bicicleta, especialment en el medi urbà, realitzant les accions per impulsar la bicicleta com a mitjà de transport
En les jornades s’ha reconegut el paper impulsor de Terrassa en la promoció de la cultura de la bicicleta, espacialment gràcies al seu servei de bicicletes públiques, l’Ambicia’t.
L’Ambicia’t és un servei de transport públic individualitzat basat en el préstec de bicicletes. Però l’objectiu d’aquest servei va molt més enllà de posar a l’abast de la ciutadania un servei de lloguer de bicicletes. El servei està ajudant a reinstaurar a la ciutat la cultura de la bicicleta. Ara, una setantena de ciutats espanyoles, moltes de catalanes, que han constituït la nova xarxa, han reconegut aquest caràcter pioner de Terrassa, juntament amb Sant Sebastià, Burgos, Vitòria, Barcelona i algunes més
En tot el segle XIX i durant la primera meitat del XX, en efecte, la bicicleta va constituir un vehicle habitual de mobilitat ciutadana. La popularització de l’automòbil a partir dels anys cinquanta del segle passat va reconfigurar els carrers i les places de Terrassa i la resta de ciutats per donar prioritat als cotxes, motos i camions. De fet, tota la ciutat va anar evolucionant per oferir la millor mobilitat als vehicles de motor, en detriment fins i tot dels vianants (voreres estretes, places amb preferència al trànsit rodat, espais per aparcament dels cotxes a tot arreu on l’amplada de la via ho permetia, etc.).
La reintroducció de la bicicleta a Terrassa, com a les altres ciutats, ens ajuda a construir una ciutat al servei de les persones. Una ciutat amb un trànsit rodat pacificat i amb espai públic per als vianants.
Per a aquesta mobilitat sostenible que retorni el protagonisme de l’espai ciutadà a la ciutadania; que faci cert aquell lema que Terrassa és la ciutat de les persones, la bicicleta no és la sola solució, però sí que és un element important per a arribar-hi. En aquest sentit, es pot parlar de bicimobilitat, com d’una mobilitat sostenible i humana que la bicicleta ajuda a aconseguir.
I per a la recuperació d’aquesta cultura de la bicicleta, les bicicletes públiques, l’Ambicia’t a Terrassa, actuen de catalitzadors, de potenciadors de la bicicleta privada i del seu ús per a la mobilitat del dia a dia. Ajuda a visualitzar una massa crítica de ciclistes i genera una major demanda d’infrastructures per a la bicicleta: aparcabicis segurs, carrils bici segregats, zones 30 pacificades, etc.
També ajuda a revelar les carències de la ciutat: potser una normativa encara no posada al dia, també la precarietat de dades per avaluar i planificar, i la necessitat de ciclabitzar (de fer aptes i segures per a la bicicleta) les vies urbanes.
El futur de Terrassa passa per augmentar la mobilitat a peu i en bici, com a part d’un programa integral de mobilitat. En aquest futur cal contemplar el paper de la bicicleta pública com un element més de transport públic, amb els mateixos requeriments de la resta de transport públic (metro, bus, i, perquè no, tramvia), amb les mateixes inversions i les mateixes facilitats d’integració tarifària i d’intermodalitat. Ara és el moment d’apostar per la bicicleta i donar-li l’oportunitat del seu desenvolupament, del seu propi I+D.
En el camí cap a una ciutat més humana, que aposta igualment per la salut dels ciutadans, per la minimització del soroll, per la qualitat de l’aire i per mitigar els efectes del canvi climàtic, la bicicleta pot ser també un bon bioindicador de la salut mediambiental de les nostres ciutats.
Per una ciutat més neta, menys sorollosa, més saludable per a tothom (ciclistes o no), més sostenible, amb una mobilitat més eficaç i amb un espai urbà al servei de la ciutadania; per una ciutat més humana i més amable... ara és l’hora de la bicicleta.

El repte municipal per la sostenibilitat

2008-12-04T02:49:00.000-08:00

En el darrer Ple municipal del mes de novembre, l’ajuntament de la ciutat aprovava, per unanimitat de tots els grups, l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes i Alcaldeses.
Aquest pacte, impulsat des de la Unió Europea, recull el compromís de les ciutats signants de superar els objectius que la mateixa UE es va marcar el 2007 respecte a les mesures per mitigar el canvi climàtic. És allò que coneixem com el 20-20-20 abans del 2020. És a dir, el compromís de reduir en un 20% les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle, de millorar en un altre 20% l’eficiència energètica i d’aconseguir que al menys un 20% de l’energia utilitzada provingui de fonts renovables (eòlica, fotovoltàica, solar tèrmica, biomassa, geotèrmica). I tot això, aconseguir-ho abans de finalitzar el 2020, i prenent com a referència les dades de 1990. Tot un repte!
Doncs bé, amb aquest Pacte d’Alcaldes, les ciutats europees, i Terrassa entre elles, ens comprometem a treballar en el nostre àmbit local per superar fins i tots aquests índex.
Les ciutats som responsables de més del 50% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La il·luminació, l’eficiència energètica i la climatització dels equipaments públics, el transport col·lectiu, la mobilitat de la ciutat, la gestió integral del cicle de l’aigua, la promoció d’energies netes, la gestió correcta dels residus urbans i la seva mitigació, etc. Són camps de treball per aconseguir aquestes fites. Són objectius ambiciosos, però realistes i possibles d’aconseguir i, sobretot, absolutament necessaris. Com ens avançava l’informe Stern, prevenir els efectes del canvi climàtic sortirà car, però en tot cas sortirà vint vegades més car afrontar els efectes d’aquest canvi.
I el canvi climàtic ja no és una hipòtesis de futur, sinó una realitat del present. Aquestes són les conclusions unànimes dels 2.300 experts del IPCC (Intergovernamental Panel on Climate Change), reunits a València ara fa un any i guardonats recentment amb el Nòbel de la Pau. Només els qui amaguen el cap sota l’ala, els despistats, els qui tenen interessos econòmics inconfessables, els insolidaris, o els qui tenen algun estrany cosí… poden qüestionar el que ja és una evidència.
Aquesta és una qüestió que ens afecta a tots i ens interpel·la a tots i totes. Amb el canvi climàtic ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Ens hi juguem tant que, com deia aquell, no podem deixar aquest tema només en mans dels nostres governants i de les administracions.
De ben segur que uns i altres, ciutadans, governants, empreses, polítics, administracions,… tenim encerts i també errades considerables en les nostres actuacions per la mitigació del canvi climàtic. Però seria massa fàcil posar en evidència les disfuncions o els possibles errors dels altres, i posar-los en ridícul i enriure-nos-en (per expressar-ho amb les paraules del sociòleg i amic Salvador Cardús, arran de l’ornamentació nadalenca del comerç del centre de la ciutat), i no reconèixer les pròpies disfuncions i errors o, encara pitjor, la pròpia inactivitat davant un problema d’aquesta magnitud.
Acabo de tornar de participar en un congrés estatal del medi ambient, el CONAMA, a Madrid. El lema del congrés ha estat El repte és actuar. Efectívament, ja no n’hi ha prou amb estudiar les causes i analitzar els efectes del canvi climàtic. Ja no tenim més temps. El repte ara és actuar. Amb errors, amb ensopegades, però de ben segur també amb encerts. Perquè com diu la dita qui no s’arrisca, no pisca. I qui no actua, aquest segur que no l’erra, però només participa en el problema i no en la solució.
Així doncs, des de l’encàrrec ciutadà que he rebut com a Regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat, assumeixo el lideratge de promoure la cultura municipal de la sostenibilitat, faig meus els compromisos contrets amb l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes de la UE, i demano i animo a la ciutadania a treballar, cadascú des del seu àmbit, en els objectius del Pla.
Són objectius assumibles. I molta feina ja s’està fent. Poso alguns exemples municipals: en els darrers anys hem millorat entre tots els índex de recollida selectiva de residus (en deu anys hem passat del 7% de recollida selectiva del 1997 al més del 32% del 2007), també hem disminuït la quantitat de residus (1,25 Kg per dia i habitant el 2001 i hem baixat a 1,18 el 2007; la mitjana a Catalunya és de 1,56 i la del Vallès Occidental de 1,43). El nostre consum domèstic d’aigua presenta uns índex d’estalvi molt bons (dels 120 litres per persona i dia de consum domèstic el 2003 hem passat als 108 litres en el tercer trimestre del 2008). I també estem millorant molt i encara ho podem fer molt més en eficiència energètica, en mobilitat sostenible i, en general, en consum responsable. Són objectius que depenen de tots i que entre tots hem de poder assolir. Tots hi estem compromesos.

La bona estrella

2008-11-28T04:00:00.000-08:00

Comerç Terrassa Centre ha tingut aquest Nadal la bona pensada d’estrenar una ornamentació nadalenca original, vistosa i elegant. Es tracta, ja ho deveu haver vist, d’uns estel de mida gran, tridimensionals, fets de roba brillant. He de confessar que m’han sorprès i que, cada dia que passa, m’agraden més. Trobo que és una ornamentació elegant, de disseny, que defuig de les tradicionals llumetes sovint força carrinclones. I m’agraden també perquè les podem gaudir durant tot el dia, i no com abans que només s’encenien les llumetes tres hores cada vespre i durant tota la resta del dia aquelles penjarelles de bombetes i cables tenien un aspecte bastant deplorable.
Però a més trobo que els de Comerç Terrassa Centre l’han encertada de ple. Com a bons botiguers, han copsat com ningú que els gustos i les inclinacions dels terrassencs i terrassenques es decanten ara pels temes ecològics i per la sostenibilitat. Saben que ara més que mai valorem allò que és natural, allò que és eficient energèticament parlant, allò que és ecològic, que no despesa energia innecessària, que ajuda a mitigar el canvi climàtic, allò que en diem sostenible. Incorporar la sostenibilitat al comerç és reforçar el comerç que fa ciutat. I a més de proporcionar-nos cada vegada més productes naturals, ecològics i eficients, es preocupen també per una mobilitat sostenible, per la reducció de residus i la seva recollida selectiva, pel reciclatge i reutilització d’embolcalls, pel disseny més ecològic i, ara també amb aquesta ornamentació nadalenca, per l’estalvi energètic.
Enhorabona! L’heu encertada! No només esteu fent una campanya de Nadal més sostenible, sinó que connecteu amb els interessos de la ciutadania de la ciutat que cada vegada vol ser més respectuosa amb el medi ambient i més estalviadora de recursos.
Com ja ens teniu acostumats, torneu a ser pioners en el món del comerç, en el de la competitivitat, en el del bon gust i en el de la protecció del medi ambient. Ja hem començat a veure com la vostra campanya de Nadal és valorada des d’altres sectors comercials del país. Sou un exemple a seguir. Us felicito per la iniciativa i us desitjo en aquests nadals que tingueu una bona estrella.

MOBILITAT SOSTENIBLE

2008-10-29T06:03:00.000-07:00

És possible viure sense cotxe a Terrassa? Home, possible, sí. De fet són molts els terrassencs i terrassenques que no en tenen. Però és veritat també que són molts els conciutadans que tenen cotxe i que per raons diverses es veuen abocats a fer-lo servir quotidianament.
De fet, des de l’aparició de l’automòbil a les ciutats, aquests han anat desplaçant altres formes de mobilitat i altres mitjans d’una forma no sempre massa racional ni adequada. La cultura de l’automòbil s’ha anat imposant també a Terrassa en els darrers cinquanta anys fins al punt d’arribar aquest a convertir-se en l’amo i senyor dels nostres carrers i places. Recordeu quan els cotxes omplien la Plaça Vella, el Raval, la Rambla….? Ho havien fet d’una manera tan abusiva que pràcticament no deixaven espais per al vianants, reclosos aquests en unes voreres estretes, incòmodes i insuficients.
I les bicicletes, que fa cent anys eren els vehicles més abundants a la ciutat, havien també pràcticament desaparegut del tot.
Des de fa uns anys comencem a prendre consciència col·lectiva que la ciutat ha de ser per a les persones, per a totes les persones, i no només per als cotxes. I tots som vianants en bona part del nostre temps i dels nostres desplaçaments. Per això hem avançat cap un urbanisme que dóna prioritat al vianant, amb espais exclusius per a ells, amb voreres més amples, prenent si cal espai de via pública als vehicles motoritzats. I estem treballant per introduir criteris de sostenibilitat i de racionalitat en la mobilitat dins la ciutat.
Hem de trobar l’equilibri en la mobilitat dins la ciutat que, tot i permetent i millorant la gestió del trànsit de vehicles privats, doni la prioritat al transport públic (metro, bus i taxi) i als desplaçaments a peu i en bicicleta. És el que entenem per mobilitat sostenible. Una mobilitat més racional, més saludable, amb menys emissions a l’atmosfera, més fluïda, més eficaç i que dóna més qualitat de vida als ciutadans.
Per sort, Terrassa és una ciutat compacta i amb una morfologia que afavoreix els desplaçaments a peu i amb bicicleta. Necessitem seguir avançant en sensibilització ciutadana i en educació ambiental, per ajudar a aquest canvi d’hàbits i d’usos que ens portin de la cultura del cotxe a una nova cultura de la mobilitat sostenible, basada en el foment del transport públic i en la prioritat per als vianants i les bicicletes. Volem un Terrassa per viure-hi i per viure-hi amb qualitat!.

Castells a Tànger

2008-07-28T05:06:00.000-07:00

He tingut novament l’oportunitat de visitar Tànger. La capital marroquina del nord d’Àfrica no para de créixer en població ( i ja està sobre el milió d’habitants) i esperem que també ho faci en prosperitat econòmica i social. I més que ho farà, de créixer, quan el seu nou port estigui en ple funcionament. Diuen que serà el més gran d’Àfrica i de la Mediterrània.

Aquesta vegada he tornat a la ciutat convidat pel Casal Català, en motiu de la III Setmana de la Cultura Catalana. Tànger, i tot el nord del Marroc, miren cap a Europa. De fet el continent europeu és una presència constant, física, a la ciutat; sempre que mires al mar veus, a tocar, el relleu de les serres andaluses. Els 14 quilòmetres de l’estret semblen més curts vistos des d’aquesta banda africana.

Tànger, que havia estat port franc i ciutat lliure fins fa cinquanta anys, conserva encara el seu caràcter cosmopolita, oberta a totes les cultures, a totes les nacionalitat, a totes les religions i a tots els costums. Ciutat, doncs, de contrastos i de tolerància.; que s’emmiralla en Europa i que veu passar cada estiu, primer avall i després de tornada, un milió de marroquins europeus que venen a passar les vacances a casa.

I Tànger mira també cap a Catalunya. Perquè a Catalunya hi viuen molts marroquins de la regió nordafricana, emigrats aquí per estudis o per guanyar-se la vida. Sorprèn trobar a Tànger entitats que ofereixen cursos de català, com Al Amal, la contrapart marroquina d’una altra oenagé catalana, Wafae, que també està treballant a Terrassa. He conegut tangerins capaços de seguir una conversa i d’expressar-se en un català molt correcte i que no han estat mai a Catalunya. I he vist també alguna acadèmia que prepara, en català, els estudiants que volen passar la selectivitat i estudiar en alguna universitat catalana.

La petja catalana a Tànger també s’hi deixa veure per la presència d’empreses catalanes, tèxtils i manufactureres especialment. Ara, aquests catalans a Tànger i els tangerins que volen conèixer Catalunya i aprendre la nostra llengua, tindran un nou espai de trobada i de relació. La seu del Casal Català s’acaba d’inaugurar en el marc d’aquesta III Setmana de la Cultura Catalana, amb presència d’un representant del Govern de la Generalitat de Catalunya i d’un ministre del Govern del Marroc. Per cert, en l’acte inaugural també hi era Juan Goytisolo, l’escriptor enamorat del Marroc (ell viu habitualment a Marraqueix) i amic també de Catalunya, el seu país de procedència.

La cirereta d’aquesta Setmana Catalana a Tànger la van posar els Xicots de Vilafranca, que el dissabte passat aixecaven castells de set a la Plaça de les Nacions, al cor de Tànger. És la primera vegada que es planten castells a l’Àfrica! Va ser tot un goig compartir la pinya amb camises vermelles vilafranquines, braços morenos marroquins i, fins i tot, amb alguns xadors de noies tangerines.

Tant de bo aprenguem a casa nostra a valorar la cultura marroquina com aquests dies he comprovat que els tangerins estimen la nostra.

Europa i els immigrants

2008-06-27T02:49:00.000-07:00

El que m'agradaria dir sobre el que penso de l'actitud d'Europa i d'Espanya respecte a la immigració, ho he trobat ben reflexat en un article de l'Almudena Grandes. No em puc estar de trascriure'l aquí, per a públic escarni del govern socialista de Zapatero i Corbacho (ell mateix immigrant al seu moment). Aquí el teniu:

Señoras y señores, niñas y niños, europeos todos: ¡enhorabuena! Hemos conseguido cuadrar el círculo de la iniquidad. No ha sido fácil. Desde los lejanos tiempos de los barcos negreros hasta la inoculación televisiva del consumismo desaforado, el camino ha sido largo, arduo, fatigoso. Fue necesario colonizar continentes enteros, esclavizar a sus habitantes, explotar sin descanso sus materias primas, comprar reyezuelos, armar a sus enemigos, vender armas a todos por igual, crear pequeñas élites intelectuales, y sobornar después a sus miembros para producir un caos fecundo y controlado del que seguir sacando tajada.
Así prosperamos. Así nos enriquecimos. Así llegamos a un punto de desarrollo tal que no pudimos sostenerlo con nuestros propios medios. Y llegaron los inmigrantes, para recoger la basura de nuestra sociedad de obesos, para respirar los fertilizantes que intoxicaban nuestros pulmones, para hacer los trabajos que nuestros parados se negaban a hacer.
Y mientras las vacas en gordaron, todo fue diálogo, interculturalidad, derechos humanos y mutuos beneficios. Hasta que ya no engordaron más. Su flaqueza ha traído consigo -en plena Eurocopa, eso sí, para que no nos enteremos mucho- la versión comunitaria de Guantánamo, centros de detención sin control judicial donde encerrar a los ilegales hasta 18 meses, y desde donde hasta los niños pueden ser expulsados en cualquier momento hacia un país que ni siquiera sea el suyo.
Hace algún tiempo, dije aquí que mi voto era útil. Ahora, después de asistir a la penosa, sonrojante actuación de los socialistas españoles en esta vergüenza, estoy más segura que nunca. Zapatero ha logrado meternos por fin en Europa. No en la de las naciones, ni en la de la primera velocidad, sino en la Europa que da asco. Enhorabuena, repito. Y ahora, si me perdonan, voy a retirarme para vomitar.

Almudena Grandes

Les lliçons de la sequera

2008-06-04T03:24:00.000-07:00

Aquest episodi de sequera que hem hagut d’afrontar des de Catalunya ens ha permès avançar en això que hem batejat com la nova cultura de l’aigua. És a dir, en l’estalvi i l’ús racional d’un bé escàs i absolutament necessari per a la vida com és l’aigua. En un país mediterrani on la sequera pot esdevenir un mal endèmic.

La ciutadania en general ha estat realitzant aquests últims temps un esforç estalviador d’aigua de boca, addicional al que ja venia fent de fa temps. Les campanyes institucionals i les imatges d’embassaments buits en els telenotícies han calat en el conjunt de la població. A Terrassa, en aquest primer trimestre del 2008, el consum d’aigua d’ús domèstic ha baixat fins als 112 litres per habitant i dia; una xifra certament baixa, molt poc per sobre del mínim imprescindible dels 100 litres que recomana la OMS (Organització Mundial de la Salut). També cal remarcar que no s’ha imposat cap sanció per incompliment del Ban municipal de mesures contra la sequera. Cal felicitar, doncs, els terrassencs i terrassenques i agrair-los públicament l’esforç que realitzen.

També l’administració municipal ha tingut un comportament exemplar en tot aquest període que s’inicia amb la promulgació del Decret de Sequera per part de la Generalitat a l’abril de 2007. Manteniment Urbà (responsable del reg dels parcs i jardins públics), l’IMCET (Institut Municipal de Cultura i Esports, responsable de les instal·lacions esportives, incloses les piscines), el Parc de Vallpardís i el Servei de Medi Ambient, han fet bé la feina i han aconseguit un estalvi del 32% d’aigua d’ús municipal en el primer trimestre del 2008, si el comparem amb el mateix període de l’any passat.

També cal agrair l’esforç dels proveïdors d’aigua de la ciutat, Aigües de Les Fonts i, especialment, Mina d’Aigües de Terrassa. La seva acció coordinada i la seva valuosa col·laboració amb la Comissió municipal de Seguiment del Pla de Contingència de la Sequera, mereixen el reconeixement de la ciutat.

Penso que entre tots hem après la lliçó. I animo a tothom: administracions, empreses i activitats econòmiques, empreses proveïdores d’aigua i ciutadania en general, a continuar avançant en aquest ús racional de l’aigua.

Per part de l’administració municipal caldrà continuar amb la política de regar zones verdes i de mantenir camps d’esport i piscines amb aigua de pou, sempre que això sigui factible. També s’ha de prendre consciència que cal cercar aigua del subsòl per a aquests usos en les noves àrees de desenvolupament urbà que estan contemplades en el nostre ordenament urbanístic. I finalment, cal avançar en els estudis per utilitzar aigües regenerades, provinents de l’EDAR (Estació Depuradora d’Aigües Residuals) de Les Fonts, per ser destinades a usos municipals, industrials i per a la recàrrega dels aqüífers. Aquest és el nostre compromís.

ERC: No malbaratem el somni

2008-06-03T08:49:00.000-07:00

Nosaltres, militants d’ERC - Vallès Occidental amb més de 15 anys de militància i que hem desenvolupat diferents responsabilitats orgàniques i institucionals (presidents de secció local, presidents comarcals, consellers nacionals, membres d’Executives Nacionals, regidors, alcaldes i consellers comarcals), volem fer arribar a la militància de la nostra comarca i a la direcció del partit el següent posicionament en aquests moments de debat precongressual.

Reafirmar el nostre compromís amb Esquerra Republicana de Catalunya com a instrument per a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. La dura feina, sovint callada, i l’esforç continuat durant molts anys és el que ens ha permès passar al Vallès Occidental de la marginalitat a la centralitat i esdevenir una eina útil per la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans. Creiem en el compromís, i ens exigim un comportament ètic de la pràctica política. Aquest és un dels nostres signes d’identitat més preuats i al que no volem i no podem renunciar.

Reclamem del conjunt de la militància i en especial de la direcció que en resulti del congrés, una actitud imbuïda pel valor de la unitat. El partit ho som tots.

Tanmateix sabem que per arribar a la majoria social hem d’abordar la imprescindible renovació de persones, d’idees i, sobretot, hem de dotar-nos d’una nova cultura organitzativa: Que es fixi com a objectiu l’aproximació del partit i els seus representants als nostres votants potencials. Que seleccioni els seus càrrecs interns i institucionals no en funció de la seva sensibilitat política, sinó exclusivament en funció de la seva competència i talent. Que es plantegi com teixir complicitats amb una part de la ciutadania que mai militarà però que serà imprescindible per assolir els nostres objectius. Que entengui que aquests objectius no s’assoliran mai si l’objectiu és el control del propi partit.

Guanyi qui guanyi hem de superar la xacra del sectarisme. Hem d’articular el debat col·lectiu necessari per poder elaborar un discurs polític, que el volem majoritari, en una societat catalana que viu immersa en un procés accelerat de transformacions que generen incerteses i desconcerts.

Nosaltres hem viscut al llarg dels nostres anys de militància situacions difícils, més difícils que les actuals, i hem sabut anar endavant. De fet avui estem en una crisi de creixement. Som en una cruïlla. Però si sabem sumar a tothom, i sabem posar els interessos del país i de la gent per damunt de tot, estarem en disposició de fer un gran pas endavant. Fer d’un gran partit un partit gran. Fer d’un gran país, un país lliure. Hi ha massa gent pendent de nosaltres i no ens podem permetre decebre al país ni a nosaltres mateixos.

Ullastrell, 21 de maig del 2008.

Josep Alàs, Ramon Arribas, Joan Ballbé, Joan Costa, Lluís Martínez, Marius Massallé, Jordi Permanyer, Raimon Pí, Martí Pujol, Montse Puig, Magí Rovira, Francesc Sutríes, Josep Ventura

Catalunya: una vella nació, un nou estat d'Europa

2008-05-20T04:35:00.000-07:00

La proposta d’un referèndum per a la independència de Catalunya el 2014 marca una fita necessària i assumible en el camí de la nostra nació cap a la plena sobirania.

El 2014 farà 300 anys que Catalunya va perdre l’Estat. Sembla una data adequada per fixar un horitzó, ni massa llunyà ni massa proper, en què puguem decidir entre tots com volem organitzar-nos políticament. Per aconseguir-ho caldrà una majoria social suficient com per permetre el fet mateix del referèndum i, per tant, tenim sis anys de coll per treballar col·lectivament i en tots els fronts per fer factible aquest nostre dret a decidir.

En el moment actual, penso que les condicions per plantejar una fita com aquesta són molt millors que fa només una dècada. El ressorgiment d’ERC en la vida política catalana acaba amb el repartiment de poder i la preponderància política de les dues formacions grans, CiU i PSC. Permet finalment l’alternança política al front de la Generalitat després de 23 anys. I, amb la reforma de l’Estatut, obre novament el debat sobiranista.

Avui les posicions de tots els partits catalans, CDC, UDC, PSC, ICV i, no cal dir-ho, de la mateixa ERC, respecte al dret de decidir i sobre les aspiracions sobiranistes de la nació, són molt més clares que fa només uns anys. Potser únicament el PP ha quedat al marge d’aquest moviment.

Per tot això considero, doncs, que el fet de marcar-se ara la fita del 2014 permet fer-nos avançar en aquest camí. Dóna temps i motius per preparar una llei catalana de consultes populars i per preparar l’administració actual per esdevenir el Govern de Catalunya com a Estat. I per a aquesta fita cal que ERC, que ja ha estat la impulsora d’aquest moviment sobiranista, esdevingui un partit unit, renovat i preparat per poder liderar aquest procés constituent. Per això, el proper 25è congrés d’ERC, a celebrar el 14 de juny, esdevé importantíssim per al futur de la pròpia ERC, però també per al futur de Catalunya.

Després de 300 anys d’un mal encaix amb Espanya, d’un finançament insuficient, de dèficits greus amb infrastructures, d’un estat del benestar massa feble,… mereixem recuperar la nostra capacitat d’iniciativa i d’autogovern. I no penseu, com ens volen fer creure, que per ser independents som massa petits: els països petits tenen major cohesió social, tenen menor desigualtat de gènere, són més solidaris amb els països pobres, són més competitius, menys corruptes i més eficients en l’acció dels poders públics (segons dades del Fons Monetari Internacional, del Global Peace Index 2007, del World Economic Forum, de l’Informe de Desenvolupament Humà de NNUU i del Banc Mundial).

Som una vella nació que vol esdevenir el 2014 un nou estat d’Europa.

República Catalana

2008-04-15T02:33:00.000-07:00

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica…

Amb aquestes paraules començava el President Màcià la seva proclama el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat. M’agrada recordar-ho avui, 77 anys després, perquè per a mi els dos conceptes, Catalunya i República, sempre m’han semblat indisociables. No m’interessa una Catalunya independent i sobirana sinó és per fer-la una nació lliure, justa i fraternal (els tres grans valors republicans!). I no m’interessa una Catalunya social, catalanista i d’esquerres, sinó és també una nació lliure i sobirana que pugui marcar-se ella mateixa el seu destí.

Aquest debat encara és ben viu i present en la política catalana dels nostres dies. Personalment opino que no ens serveix de res un PSC progressista i d’esquerres, que barra el pas, diuen, al PP a Espanya, sinó és un partit que ens ajudi a avançar cap a una Catalunya lliure i sobirana. I tampoc ens serveix una Esquerra independentista sinó té ben clar el seu paper d’esquerres, social i progressista, al servei de les classes populars. I penso a més que serà precisament la nostra acció política d’esquerra i a favor de les classes populars la que ens pot portar a una majoria social decisiva per aconseguir la plena sobirania nacional.

Per això, en una data com la d’avui, un 14 d’abril, m’agrada commemorar aquella proclamació de la República Catalana. I m’agrada fer-ho amb un poema que el meu pare, Frederic Massallé i Guarné, va dedicar al seu amic Silvestre Roig en ésser implantat l’ESTAT CATALÀ (en paraules seves). A mi em fa venir esgarrifances…

QUIN ABRIL…

Quin abril! Aquest abril…
Entre flors de tot estil
Hi ha una flor preferida:
Sobre dels seus pètals d’or
Quatre cintes de color
Que són sang d’una ferida…

Un mal jorn, una ventada
Marcí la flor tan amada
I no nasqué a l’any vinent…
Quant i quant l’hem enyorada
Esperant cada brotada!…
Quina angoixa més punyent!

Vuit anys de ferma esperança
Clavant-se cada any la llança
Més endins del nostre cor…
Avui ha tornat ufana!
La bella flor catalana
De cintes de sang i d’or…

L’hem besada llagrimosos
I la lluïm orgullosos
Posada damunt del pit…
El nostre crit de Victòria!
Serà imprès en la memòria
Del més gran al més petit…

Quin abril! Aquest abril
Entre flors de tot estil
Ha nat la flor desitjada…
Bella flor de pètals d’or
Amb la que ha lluitat la mort
I n’ha sortit malparada!

Frederic Massallé
Terrassa, 14 d’abril de 1931

El gran debat d’Esquerra

2008-04-03T03:52:00.000-07:00

Estem immersos en ple debat sobre el present i el futur d’ERC. També sobre el seu passat més recent, del qual n’hem de fer una anàlisi desapassionada i treure’n conseqüències per evitar conductes erràtiques que ens han portat, a parer meu, a les darreres davallades electorals.
Aquest és un debat intern, de partit, però que desperta un interès mediàtic molt més enllà de les files republicanes. Tot Catalunya, i especialment els sectors més catalanistes, estan a l’aguait del què es cou a dins d’Esquerra.

I jo crec que això respon a diversos motius. Per una banda, Esquerra ha esdevingut un partit central en la política catalana. Central en el sentit que en els grans canvis que ha experimentat Catalunya en els darrers anys, i especialment en els canvis més polítics, Esquerra hi ha jugat un paper protagonista.Som el partit que provoca l’alternança al davant del Govern de la Generalitat i tanca una etapa de 23 anys monocolors de CiU. Esdevenim així els vertebradors dels dos darrers governs de coalició, d’esquerres i catalanistes. Hem estat els impulsors principals de la reforma estatutària. Els que hem posat sobre la taula el finançament del país, la publicació necessària de les balances fiscals, la demanda del concert econòmic, el dret a decidir.

Per això, el futur d’Esquerra interessa ara a tota la nació, portes enfora del propi partit. I interessa també pel procés mateix de l’elecció dels càrrecs dirigents del partit. Estem davant d’un cas inèdit entre nosaltres: l’elecció per sufragi universal en doble urna i entre tota la militància dels màxims responsables d’una formació política. Tot un exercici de democràcia interna que ha de permetre un debat obert i plural sobre idees, projectes polítics i sobre els millors candidats per portar-los a terme. Un autèntic laboratori democràtic.

Aquest és un debat que té un cert paral·lelisme amb el que s’està tenint al partit demòcrata nordamericà. La confrontació entre Barak Obhama i Hillary Clinton aixeca expectatives i és seguit amb interès molt més enllà de les files demòcrates. Tot Estats Units i el món sencer segueix i s’apassiona amb aquesta confrontació, valorada com una festa de la democràcia. Doncs bé, una confrontació similar, igualment interessant i apassionada, però sobretot democràtica, és la que està tenint lloc dins d’ERC.

Ara ja tenim la major part de les candidatures presentades: la de sector d’Esquerra Independentista amb Uriel Beltran i Jaume Renyer; la de Reagrupament.cat amb Joan Carretero i encara per conèixer qui l’acompanyarà en el tàndem; la de Joan Puigcercós i Joan Ridao; i ara finalment, la del sector d’en Carod amb Ernest Benach i Rafel Niubó. Tots ells candidats prou solvents i interessants.

Tenim una gran oportunitat per debatre el nostre ideari polític, el nostre projecte d’independentisme democràtic dins del context espanyol i de la Unió Europea, i el nostre full de ruta per assolir gradualment la sobirania nacional. I per decidir els millors líders per encapçalar aquesta etapa del partit. I tenim l’oportunitat històrica de fer-ho entre tots, escoltant tothom, amb totes les sensibilitats del partit i, el que és més important, de manera netament democràtica: amb el vot secret i personal de tota la militància.

Per això aquest gran debat d’Esquerra esdevé especialment important i interessant, i transcendeix els límits mateixos del partit. Això ens ha de fer actuar encara amb major responsabilitat. Del congrés de juny n’ha de sortir una Esquerra cohesionada, capaç de ser l’instrument per fer avançar Catalunya cap a la plena sobirania nacional i capaç de promoure les transformacions socials que portin benestar i prosperitat a les capes populars del país.

Catalunya a Alemanya

2008-03-14T04:57:00.000-07:00

Sempre m’ha semblat interessant la catalanofília que es respira a Alemanya. Contrasta amb la catalanofòbia de molts mitjans de comunicació espanyols, i amb la ignorància cap a la nostra llengua i cultura de molts cercles intel·lectuals de l’Estat.

Això ve a tomb de la interessant conferència que abans d’ahir va fer a Terrassa Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, sobre la visibilitat que la literatura catalana té a Alemanya, impulsada i molt en aquests darrers mesos arran de la participació de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Tenim una literatura de primera, que edita més de set-cents títols nous cada any i que, com s’ha vist a Frankfurt, juga a primera divisió, a la champions.

Les vendes i la bona crítica de les traduccions a l’alemany –enguany s’han editat 53 títols, la majoria novetats; una xifra que multiplica per dos les que es van editar en els cinc anys anteriors-, així com l’èxit de participació a la multitud d’actes que s’han desenvolupat a Alemanya tot al llarg de 2007, han fet callar finalment les veus alienes, i alguna de pròpia, que auguraven un fracàs i que menystenien la nostra literatura.

S’ha sabut aprofitar l’oportunitat de la Fira de Frankfurt i entre tots els sectors implicats –editors, autors, artistes, organitzadors- s’ha donat a la literatura catalana la visibilitat necessària per ser reconeguda entre la resta de literatures europees, i més enllà, en un pla de normalitat creativa.

Durant els cinc dies de la Fira la nostra literatura ve ser present amb més de cent actes. Lloc destacat per a l’exposició Cultura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. També remarcable el programa artístic: l’espectacle inaugural, creat per Joan Ollé; El cant de la Sibil·la i El Misteri d’Elx, interpretats amb molt d’èxit per Jordi Savall a la Sta Katharinenkirche; el concert de rock a la sala Brotfabrik; la nit Sònar al Bockenheimer Depot; el concert de Maria del Mar Bonet i Miquel Poveda a l’Alte Oper; el cicle de cinema català del Deutsches Filmmuseum; l’exposició VisualKultur.cat al Museum für Angewandte Kunst; l’adaptació teatral del Tirant lo Blanc de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb música de Carles Santos, al Schauspielfrankfurt.
A més, la literatura catalana ha estat present durant el 2007 a tots els certàmens literaris i fires alemanes de Munic, Berlin, Erlangen, Colònia, Leipzig i Hamburg. Escriptors i escriptores catalans han presentat les seves obres en llibreries i centres culturals en més d’una vintena de ciutats alemanyes. 58 instituts de secundària alemanys han fet activitats sobre llengua i literatura catalanes; 30 continuen aquest 2008, tot i que estava previst, ni pressupostat.
Tot això ha donat una visibilitat de la cultura catalana a Alemanya, i de retruc a tot el món, de primera magnitud.

Això, com deia en començar, reforça la presència del català en aquell país, on més de 2.500 alumnes de 30 universitats aprenen llengua i literatura catalanes. I contrasta amb les només 7 universitats espanyoles, i els voltant de 1.000 alumnes, on es pot aprendre català.

Més enllà del soroll mediàtic, de la catalanofòbia d’alguns mitjans, de la falsa polèmica entre literatura catalana i escriptors catalans que escriuen en castellà, més enllà de tot això… hem de felicitar-nos per la projecció internacional que la Fira de Frankfurt ha donat al català i a la literatura catalana.

Per acabar. La cerimònia inaugural de la Fira va comptar amb els parlaments de Juergen Boss, director de la Fira; Peer Steinbrück, ministre de Finances d’Alemanya; Petra Roth, alcaldessa de Frankfurt; José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya i Gottfried Honnefelder, president del Gremi d’Editors i Llibreters d’Alemanya. Hi assistiren representants del Govern d’Andorra, del Govern de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, dels ajuntaments de Perpinyà, l’Alguer, Morella, Sueca, Gandia, Beseit, Calaceit i de diversos municipis catalans. També el President del Parlament de Catalunya. Quim Monzó hi efectuà un sorprenent i aplaudit discurs en representació de la cultura catalana.

Potser ha estat la primera vegada que s’han aplegat en un acte representants institucionals de tots els territoris dels Països Catalans. Només per això ja valia la pena ser-hi.

El Noi del Sucre

2008-03-10T02:38:00.000-07:00

Al primer terç del segle XX, ser sindicalista i defensar els drets dels obrers davant els abusos flagrants dels patrons, et podia costar la vida… Salvador Seguí i Francesc Layret, en són un bon exemple.

Sens dubte que el sindicalisme ha avançat molt des d’aleshores; però és necessari i just que recordem aquells que hi van deixar la pell per tal que fossin reconeguts els drets dels treballadors.

Avui, 10 de març, és jornada postelectoral. Particularment per a mi i per al meu partit, Esquerra, és una jornada de decepció. Caldrà fer-hi una seriosa reflexió més aprofundida...

És també una jornada d’aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Sindicalistes per la Sobirania (SxS) ho commemora amb un acte a Barcelona, a l’indret mateix on va caure mort Salvador Seguí avui fa 85 anys…

Ullastrell. La llista més votada

2008-03-05T01:26:00.000-08:00

No heu sentit la cantarella repetida mil vegades del Mas i el Duran exigint que governi el cap de la llista més votada? Eh que us sona això? Efectivament, en Mas i en Duran no perden ocasió de repetir-ho a tort i a dret.
Però aquesta norma, que per a ells és sagrada, sembla que no cal seguir-la sempre. Només quan convé per a la causa convergent…
El meu comentari ve en relació a l’acte electoral que CiU ha fet aquest cap de setmana a Ullastrell (Vallès Occidental). Allà en Mas ha repartit "floretes" a dreta i esquerra i ha lamentat que els d’ERC no el fessin president de la Generalitat el 2006.
Encara més lamentable ha estat la intervenció de l’alcalde convergent del municipi, Jaume Rodó, que ho és des del desembre passat després d’una moció de censura contra el govern municipal d’Esquerra. El Sr. Rodó desqualificava els responsables de penjar unes pancartes contra el pla municipal per construir 137 habitatges (Ullastrell té 1.687 habitants, en tancar el 2007) i afirmava que eren "quatre gats" que penjaven "quatre pellingots". Quina barra, Sr. Rodó!. Tots recordem el trist espectacle de la moció de censura contra el govern municipal d’ERC i PSC, i el seu retorn a l’alcaldia contra la voluntat majoritària del poble.
Bé, doncs a Ullastrell es veu que per al Sr. Mas tenen butlla. L’alcalde convergent Rodó ho és pel suport de la UGO (Ullastrell Grup d’Opinió), però la llista de CiU no va ser la més votada. Va obtenir 249 vots, per 285 de la llista d’Esquerra. I a Ullastrell, el Sr. Mas es va oblidar de repetir la cantarella i exigir que governi la llista més votada.
Ah, per cert! El nostre amic Josep Rull, regidor terrassenc i diputat català, també va carregar contra Esquerra però també es va oblidar de demanar l’alcaldia per a la llista més votada.
Coses de la campanya!

Eleccions: cosa de dos?

2008-03-04T02:37:00.000-08:00

Com molts altres ciutadans, especialment els catalans, que hem seguit els dos "cara a cara" de la tele, sento la frustració d'haver de "patir" un dels dos candidats a president del govern de l'estat.

Ni ZP ni Rajoy no han demostrat la talla per dirigir el país. Ni els Bono Jovi, ni els Peperos Escozios, no ens han presentat un programa clar, rigorós, solvent, per fer avançar el conjunt del país en els àmbits socials, econòmics, territorials, mediambientals, internacionals. S'han dedicat a tirar-se els plats pel cap, a repetir fins al cansament els mateixos arguments recurrents, a agafar els raves per les fulles.

Què m'importa a mi, com a ciutadà, si la primera pregunta que el Rajoy va fer al ZP al Congrés anava sobre economia o sobre alguna altra qüestió? És que ens prenen per imbècils?

Perquè insisteixen a ensenyar-me unes gràfiques il·legibles, tendencioses i mal fetes? És que es pensen que som criatures de parvulari?

Ni un ni l'altre, ni ZP ni Rajoy, ni PSOE ni PP, no mereixen la confiança per governar el país. I menys encara si ens ho mirem des de Catalunya. Uns ja ens han enganyat amb l'Estatut ("Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya....") i els altres només han parlat en català en la intimitat quan necessitaven el pacte amb CiU per governar.

Potser no podrem evitar que un o l'altre (el dolent i el pitjor) acabin presidint el govern d'Espanya. Com a mínim, no els deixem governar sols. Ara més que mai ens cal un vot fort des de Catalunya. Un vot català que no sigui ni per ZP ni per Rajoy. Un vot capaç de condicionar el futur govern central. Un vot per Catalunya. Un vot que vetlli per la Pàtria catalana i no només per l'interès personal o la butxaca.

Amb aquests de la foto que només fan soroll però desafinen de mala manera..., entendreu que jo sempre m'hagi sentit atret pel rock català!

Amazig i català

2008-03-03T04:15:00.000-08:00

El dissabte passat vaig tenir el goig, i l'honor, de tancar la presentació d'uns llibres de poemes de l'amic Jordi Badiella i del poeta amazig Eumar Derwic, als Amics de les Arts.
Estem avesats a anomenar com a magrebins als habitants del nord de l'Àfrica, i de vegades àrabs. És cert que una part de la població nord-africana ha estat arabitzada, però malgrat això, no és menys cert que la presència de la llengua i de la cultura amazigues (o berbers)és ben important i és la llengua i la cultura pròpies de la població autònoma d'àmplies capes de la població nord-africana al'est d'Egipte.
Els catalans ens sentim atrets i solidaris amb la llengua amaziga. Una llengua minoritzada com la nostra, que sobreviu en desigualtat amb la llengua oficial, l'àrab, que és la que rep el suport de les institucions i de l'estat. L'amazig queda relagat a la oralitat i a l'àmbit domèstic.
Català i amazig són llengües que han d'estar continuament a l'aguait per sobreviure, per no desaparèixer, per trobar suports i reconeixements sovint fora de les seves fronteres. I ha de ser així, doncs una llengua, i els catalans ho sabem prou bé..., no és només un vehicle de comunicació entre persones. és també l'expressió de la identitat d'un poble. És el vehicle amb què es manifesta una cultura, una història. és el ciment que aglutina una cultura i dóna sentit de pertinença als habitants del seu territori.
L'amazig té una llarga tradició. D'uns cinc mil anys, diuen els entesos. Sempre oral; que no s'havia tornat a escriure fins ara, quan s'ha pogut reconstruir la seva escriptura gràcies als gravats trobats a les roques del desert.
Per això, l'acte de dissabte passat volia ser també un acte de difusió i de reconeixement de la llengua i cultura amaziga. Llengua i cultura que és la pròpia de molts nous terrassencs. I un acte d'agermanament del català i l'amazig, dues llengües que comparteixen aquesta situació de resistència lingüística, però que són vehicle de cultures mil·lènàries, signes d'dentitat de dos pobles que avui tornen a trobar-se i a conviure en la nostra mateixa ciutat, Terrassa.

Vallparadís, un parc per viure'l

2008-02-28T10:42:00.000-08:00

Ahir vaig tenir l'oportunitat de participar en una reunió del Consell Consultiu del parc de Vallpardís.
Ens hi van presentar els eixos i les característiques més significatives del que hi haurà d'anar en la seva 5a fase, i última; fins arribar a l'avinguda Santa Eulàlia
Amb aquesta fase, el projecte de la qual s'encarregarà els propers dies, acabarà una de les obres més importants de la ciutat a cavall entre els dos segles. Vallparadís i el futur "metro" format per les estacions de les dues línies: FGC i RENFE canviaran l'aspecte, per millorar, de la Terrassa del segle XXI.
Són projectes per dibuixar una nova ciutat de les persones (i no dels cotxes) on tindran prioritat els vianants, les bicicletes, el transport públic. Una ciutat més humana, més amable, sostenible mediambientalment, amb una mobilitat més eficient.
Entenc que estem en un moment de transició entre la ciutat pensada per als vehicles privats i aquesta nova ciutat que ja es dibuixa, on l'espai públic es planifica pensant en que sigui lloc de trobada, de passeig a peu o en bicicleta, amb transport públic eficaç. I tota transició és moment de crisi. Però aquesta és una crisi positiva, de creixement, que apunta no tant a un augment de la mobilitat amb el vehicle particular, sinó a una millora de la qualitat de vida dels terrassencs i terrassenques gràcies a una millora de la mobilitat amb transport públic i a una recuperació de l'espai públic per a les persones.
Com li agrada dir al nostre company Josep Rull..., aquest és el "capteniment" de l'actual equip de govern municipal.

La integració...en català!

2008-02-25T03:47:00.000-08:00

Fa ben pocs dies llegia a la premsa local el naixement d'una nova associació de persones immigrants. El seu nom ja és tota una declaració de principis "Luchamos por nuestros derechos".
Des d'Esquerra donem suport a la lluita de les persones immigrades pels seus drets i per la seva integració total al país d'acollida. Però si el país d'acollida és Catalunya, la llengua d'integració ha de ser el català. Quan la persona immigrada aprèn a entendre i a expresar-se en català assoleix un plus d'integració al país que li obre, a més, noves possibilitats de feina i de relació.
El president de la nova associació, Fauzi Hlida, ens explicava en la notícia de premsa que l'associació donava suport a les classes de castellà. Jo li vull recordar que al Centre de Normalització Lingüística trobaran classes gratuïtes de català que els facilitaran una més completa integració a Terrassa i a Catalunya.
Volem un sol poble, amb cohesió social, sense discriminacions, amb respecte per a totho. Per això necessitem una llengua comuna de relació social entre tots. Una llengua de comunicació efectiva i que reforci el sentit de pertinença a la comunitat d'acollida. I aquesta llengua no pot ser altra que el català.
La nostra benvinguda a totes les persones immigrants. Us volem iguals que nosaltres, en drets i en deures. I per això us oferim allò millor que tenim: la nostra llengua i la nostra cultura. Qui només us aculli en castellà, us està discriminant i us farà sentir estranys a casa nostra.

El millor residu és aquell que no es produeix

2008-02-22T02:46:00.000-08:00

La meva mare sempre deia "No és més neta la que més neteja, sinó la que menys embruta!". Doncs podem prendre exemple d’aquesta idea.
En medi ambient, en sostenibilitat, qui menys contamina, qui menys residus genera és qui és més sostenible. Si evitem despeses innecessàries en bosses de plàstic, en envasos, en elements superflus en l’embalatge, evitarem també haver de fer una despesa d’energia per a reciclar-los.
El millor estalvi és la despesa que no es fa, en sostenibilitat. Amb això vull dir que sí que és important, sí que és bàsic, reciclar tot el que es pot i, sobretot, reutilitzar. Però que fonamentalment el que cal fer és generar menys residus.
El mateix podem aplicar a l’aigua. Com menys aigua llencem, millor per a totes i tots. Com menys aigua malgastem, menys restriccions tindrem.
A Terrassa som capdavanters en els dos elements: en la reducció de la creació de residus i en l’estalvi d’aigua.
Us adjunto una petita taula amb la que podreu veure que, a Terrassa, no només hem incrementat la quantitat de residus que recollim selectivament, que és molt important, i sobretot perquè ho fem en origen (és a dir, totes les persones que viuen a Terrassa es comprometen en aquest projecte!), sinó sobretot, hem reduït la quantitat de residus que cada habitant genera. I això sí que és important!

Evolució des de l'aplicació del nou model de residus (2003-2007)
Any Habitants Kg/Hab/Dia Recollida selectiva(%)

2.003 188.854 1'21 16'17
2.004 193.000 1'19 20'59
2.005 194.947 1'20 27'15
2.006 201.442 1'19 29'99
2.007 203.852 1'18 32'04

L'ecofòrum de Terrassa

2008-02-20T03:58:00.001-08:00

Com cada any, l'Ecofòrum és una de les cites centrals de la sensibilització i l'educació en medi ambient i sostenibilitat de l'Ajuntament de Terrassa.
L'Ecofòrum 2007 es va centrar en la contaminació atmosfèrica i en els problemes i solucions d'aquesta contaminació.
En l'enllaç trobareu molta més informació sobre els resultats i els ponents de les jornades, però m'agradaria destacar la participació del professor Claret Papiol, amb la conferència "Com el canvi climàtic pot no ser l'origen de tots els mals". Aquesta conferència, impartida per un professor que s'autodefineix com a "doctor emèrit en causes perdudes i fenòmens no naturals" va servir per, en un to distès, fer una valoració sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències.