dimarts, 15 d’abril de 2008

República Catalana



Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica…

Amb aquestes paraules començava el President Màcià la seva proclama el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat. M’agrada recordar-ho avui, 77 anys després, perquè per a mi els dos conceptes, Catalunya i República, sempre m’han semblat indisociables. No m’interessa una Catalunya independent i sobirana sinó és per fer-la una nació lliure, justa i fraternal (els tres grans valors republicans!). I no m’interessa una Catalunya social, catalanista i d’esquerres, sinó és també una nació lliure i sobirana que pugui marcar-se ella mateixa el seu destí.

Aquest debat encara és ben viu i present en la política catalana dels nostres dies. Personalment opino que no ens serveix de res un PSC progressista i d’esquerres, que barra el pas, diuen, al PP a Espanya, sinó és un partit que ens ajudi a avançar cap a una Catalunya lliure i sobirana. I tampoc ens serveix una Esquerra independentista sinó té ben clar el seu paper d’esquerres, social i progressista, al servei de les classes populars. I penso a més que serà precisament la nostra acció política d’esquerra i a favor de les classes populars la que ens pot portar a una majoria social decisiva per aconseguir la plena sobirania nacional.

Per això, en una data com la d’avui, un 14 d’abril, m’agrada commemorar aquella proclamació de la República Catalana. I m’agrada fer-ho amb un poema que el meu pare, Frederic Massallé i Guarné, va dedicar al seu amic Silvestre Roig en ésser implantat l’ESTAT CATALÀ (en paraules seves). A mi em fa venir esgarrifances…
QUIN ABRIL…

Quin abril! Aquest abril…
Entre flors de tot estil
Hi ha una flor preferida:
Sobre dels seus pètals d’or
Quatre cintes de color
Que són sang d’una ferida…

Un mal jorn, una ventada
Marcí la flor tan amada
I no nasqué a l’any vinent…
Quant i quant l’hem enyorada
Esperant cada brotada!…
Quina angoixa més punyent!

Vuit anys de ferma esperança
Clavant-se cada any la llança
Més endins del nostre cor…
Avui ha tornat ufana!
La bella flor catalana
De cintes de sang i d’or…

L’hem besada llagrimosos
I la lluïm orgullosos
Posada damunt del pit…
El nostre crit de Victòria!
Serà imprès en la memòria
Del més gran al més petit…

Quin abril! Aquest abril
Entre flors de tot estil
Ha nat la flor desitjada…
Bella flor de pètals d’or
Amb la que ha lluitat la mort
I n’ha sortit malparada!

Frederic Massallé
Terrassa, 14 d’abril de 1931