I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap
a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits
que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no
pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot
jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els
independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una
fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el
moviment independentista.
Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?
D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set
mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent
vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i
colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un
èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha
estat ben donat.
Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica
massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu.
Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació
dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de
presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa,
amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això
hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que,
sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament
en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.
Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel
cap també algunes reflexions més.
En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es
constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment
independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres
persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de
casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència
de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent
i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora
de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí
que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.
En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar,
m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que
sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem
més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la
independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè
volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va
saber expressar millor que ningú: una
Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i
espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava
de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho
va expressar explícitament.
I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la
sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la
independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil.
Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també
societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures
i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics
son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per
mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla
interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha
de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents.
Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la
independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant
de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los
a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un
simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan
reccionària com el pessimisme.
Endavant,
doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens
hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per
incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats.
I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els
xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.
I el 2014,
com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!
