diumenge 11 de març de 2012

L'ANC ja camina


Ahir, 10 de març de 2012, es va constituir, en una acte fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és un moviment impulsat des d’allò que hem convingut a dir-ne la societat civil i que pretén superar el marc dels partits polítics. La política en general, i la catalana en particular, està vivint hores baixes: desprestigi, desafecció, partidisme, sectarisme... La lluita pel poder polític, per ocupar els llocs de govern, per guanyar les eleccions sigui com sigui, ha portat als partits a preocupar-se més d’ells mateixos que del país. A competir més que a col·laborar. A desqualificar-se més que a cooperar en causes comunes. A diferenciar-se el més possible enlloc de buscar els punts d’acord. Uns més que d'altres, tot sigui dit. Caldria que en aquest punt siguéssim una mica curosos i analitzéssim amb més rigor els encerts i els fracasos de cada partit, els progressos socials i nacionals de cada formació i la coherència entre el discurs i l'actuació política.

I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el moviment independentista.

Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?

D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha estat ben donat.

Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu. Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa, amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que, sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.

Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel cap també algunes reflexions més.

En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.

En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar, m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va saber expressar millor que ningú: una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho va expressar explícitament.

I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil. Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents. Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.

Endavant, doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats. I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.

I el 2014, com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!

dimarts 31 de gener de 2012

No n'hi prou de caminar...


No n'hi ha prou de caminar
per avançar

Sovint el nostre objectiu
s'allunya a cada instant.
Nosaltres fem passa de perdiu
i ell camades de gegant.

Per cada metre guanyat
en perdem cinc de cop i volta
i, quan pensem que hem arribat,
seguim més lluny altra volta.

Potser és aquest el nostre si:
el viatge és el destí,
la vida és només camí
i Ítaca no és més enllà sinó aquí,

a cada passa,
a cada gest,
a cada salt,
en cada bes.

Barcelona, 30 de gener del 2012

A la foto: Ajuntament, d'Albert Puntí Culla (Torelló, 1953)

divendres 27 de gener de 2012

J.V.Foix













És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'un a dolça metzina.

dilluns 23 de gener de 2012

L'Adri

dijous 19 de gener de 2012

Sant Màrius



Màrius i Marta eren un matrimoni de nobles perses que es van convertir al cristianisme. La tradició explica que van distribuir la seva fortuna entre els pobres, seguint el que havien fet també molts primers cristians de Jerusalem, i van marxar cap a Roma. La seva intenció era visitar les tombes dels apòstols Pau i Pere i, sobretot, ajudar els cristians perseguits per l'emperador Aurelià. L'emperador havia confinat tots els cristians a l'amfiteatre i allà els havien matat amb fletxes i posteriorment havien cremat els cadàvers.

Màrius i Marta, i els seus dos fills, Audifax i Abacuc, van recollir les restes mortals i les cendres per enterrar-les. Per aquest fet van ser detinguts i lliurats al jutge Muscianus Marcià. En negar-se a abjurar de la seva religió, van patir tortures. Finalment, Màrius i els dos fills foren decapitats a la Via Cornèlia i els seus cossos també cremats. Marta, per la seva banda, també fou assassinada en un indret als afores de Roma, a tretze milles, anomenat Nimpha. Segons la tradició, el seu cos fou llençat a a un pou.

Tot això passava als voltants de l'any 270 d.c. I sembla que la data del martiri podria ser el 20 de gener. Com que coincidia amb una altra festivitat de més rellevància, Sant Sebastià, l'Església va avançar la commemoració de Sant Màrius al dia 19 de gener.

dilluns 12 de desembre de 2011

La Gemma i en David es casen!


Estimada Gemma, benvolgut David,

Sabeu quin és el nick que fa servir la Gemma en el seu correu electrònic? Doncs aquest: quinosarriscanopisca

David, et conec poc. Et tinc per una persona callada i discreta,... però amb la Gemma et vas llançar, vas arriscar i et vas endur la Flò més marxosa del jardí (la més marxosa de les que quedaven disponibles,...sinó després s'enfaden les germanes!).

Perquè, David, de marxa la Gemma en porta molta. L'ha portada sempre. Des de petita, mai no ha parat. Sempre ha estat un neguit i un belluguet. Interessada per tot i per tothom, i abocada sempre als infants i a la gent. Des de l'Esplai de Can Palet i les colònies al Congost. Passant per l'escola bressol Eina. I per les ràdios i les teles: TV20, Matadepera Ràdio, Ràdio Barberà,... O fent teatre, o contacontes, o disfressada de castanyera,...La trobem sempre envoltada de canalla: a l'Eina abans i ara des de fa molt temps a l'escola El Vallès.

Però a més sempre ha estat una persona inquieta: caminaire, ciclista, esquiadora, viatgera,...

Jo l'he coneguda, ja ho sabeu, en la seva faceta d'esquerrana, republicana i independentista, i us puc assegurar que també en aquests àmbits polítics sempre ha sobresortit per la seva passió i el seu activisme. Ah! i així mateix per la seva admiració al que fou president del Parlament, l'Ernest Benach. ...Tranquil, David, em sembla que mai ha passat de ser una admiració i un amor platònic.

Bé, doncs, podríem dir, resumint, que els destinataris de la passió, de l'activisme i del lliurament de la Gemma són els infants, la gent, i també la natura i el país. I ara, esclar, tu, David, i la Laia, i l'Ona!

I si hi ha una altra característica de la Gemma, aquesta és el seu optimisme i el bon rotllo que despre desprèn. Segur que és també això, David, el que et va atrapar a tu, no? Si mireu alguna fotografia on surti la Gemma comprovareu que sempre, sempre, hi surt rient. Busqueu una foto amb la Gemma sèria; no la trobareu, no existeix! És optimista de mena, sempre. I aquest optimisme, aquesta alegria, transmet igualment bon rotllo als que l'envolten.

Gràcies per la teva amistat, Gemma. Continua sempre així.

I tu, David, ja he dit que et conec poc. Però si estàs amb la Gemma i la fas feliç,...segur que ets una magnífica persona.

La meva enhorabona. Que sigueu molt feliços

Cesca



Que difícil és dir-te adéu, Cesca.

De la mà de la Maria i el Joan et vas incorporar a la colla poc abans de la teva malaltia. I hem tingut la sort de tenir-te a prop tot aquest temps i gaudir de la teva manera de ser. Bonhomia, ganes de viure, optimisme, capacitat de compartir i d'estimar, de donar-te... tot això ens has regalat en aquests anys breus però intensos. Massa breus,...

Ens has acompanyat en la pèrdua del Pep i de la Sole. I ara et perdem a tu.... Tant de bo ens tornem a reunir plegats algún dia. Ho esperem. Esperem retrobar-te.

Gràcies per tot, Cesca. Gràcies per aquest somriure que sempre ens has mostrat, per aquest somriure que et fèia aquell clotet a la galta...

Cesca, trobarem a faltar el teu somriure.

Fins sempre

Francesca Abella i Jové, la Cesca, havia nascut a La Palma d'Ebre el 26 de maig de 1955, i ens va deixar el 25 de novembre del 2011. Tenia 56 anys.