Llengua i País

El 1968, en ple franquisme, la societat catalana va voler commemorar l'Any Fabra. Es tractava de recordar i honorar la figura del qui va normalitzar el català modern, Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement. Una vintena d'entitats excursionistes, amb el CET entre elles, s'adherien a la commemoració amb una acció simbòlica i singular: encendre una flama, símbol de la llengua catalana, sobre la tomba de Fabra, a Prada de Conflent, i portar-la encesa fins a Montserrat.

Des d'aleshores, i de manera initerrompuda, cada any una entitat excursionista renova el compromís amb la llengua i el país i repeteix el que ja ha esdevingut tradició.

Aquest 2011, en la seva 42ena edició, és el CET l'encarregat d'rganitzar-ne els actes. En el seu centenari, el CET fa explícit així el seu compromís amb la llengua catalana i amb el país, Catalunya.

El foc és un element purificador amb una gran càrrega simbòlica. És ben present en moltes de les nostres tradicions culturals i populars. Simbolitza així mateix la persistència, la vivesa i l'actualitat de la nostra llengua catalana; prohibida i perseguida durant el franquisme i menystinguda i atacada encara als nostres dies; però ben viva, flamejant, plena de força i d'energia. Llengua i país van units, són indestriables: el català fa Catalunya i Catalunya dóna vida al català. Per això defensem també el català com a llengua de cohesió social, d'acollida dels nouvinguts, de relació. És el català el que dóna sentiment de pertinença i de país. Volem ser un sol poble, lliure, sobirà i solidari. I tenim el català com el ciment que ens aglutina i ens fa marxar plegats. Per això, quan renovem la flama de la llengua, estem mostrant també el compromís amb una Catalunya lliure i pròspera, un país per a tothom.

Permeteu-me acabar amb un text del mateix Pompeu Fabra, publicat arran de l'aprovació de l'Estatut del 31:

Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.

Barenys

Avui he sabut que el Joan Barenys va morir ahir a la tarda. Quin gran lluitador! Vaig tenir la sort de compartir amb ell la militància al Reagrupament Socialista del Pallach. També amb ell vaig compartir la creació de la primera associació de veïns de Vallparadís. A la junta també hi eren el Toni Poch i la Cèlia Ros, el Jordi Garcés, l'estimat Benito Martínez, el Josep Playà i alguns altres que la memòria no em permet ara recordar. I el Joan Barenys, un d'aquells personatges que no defallia mai, que sempre empenyia, que feia més coses de les que podia. Gràcies, Joan, per les lliçons de coratge, d'estimació a la ciutat i de lluita pel país.

Ja era un demòcrata abans que el Franco ens permetés accedir a la democràcia. Entre les escletges del règim franquista, Barenys ja buscava la manera de colar-se.

Eleccions al Parlament 2010: quina patacada!

No ens decoratgem mai i que res ens descoratgi; l'home es fa en un etern recomençar

Josep Pallach

20N: Els Drets dels Infants. El cas d'Al-Agem

El 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets dels Infants. Un dia especialment concebut per parar atenció a la violació que es produeix d’aquests drets en milions de nens i nenes del planeta.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.

També en català

Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!

Ecologia és economia

En els temps que corren, sembla que és l’economia la que condiciona totes les activitats del nostre entorn. En tots els àmbits: en el familiar, en el laboral, també en el municipal i fins arribar al regional i al global. La crisi econòmica està posant en entredit el grau d’estat del benestar que havíem aconseguit amb tants esforços. I sembla que també l’economia pugui fer perillar els avenços mediambientals que han costat tant d’ aconseguir i que podríem tornar a perdre.

Faig aquestes consideracions a l’hora de reflexionar sobre el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES) del que ens hem dotat a la ciutat. Algú podria pensar que aquests no són bons temps per invertir en mesures que ajudin a mitigar el canvi climàtic. I, de fet, el fracàs de la cimera de Copenhaguen podria donar la raó als que així pensen. La temptació de molts és la de creure que ara cal centrar-se en la superació de la crisi i que d’això de l’ecologia i de la lluita contra el canvi climàtic ja en parlarem més endavant...

Al meu parer, aquest seria un raonament equivocat. Per una banda, perquè quant més endarrerim les mesures per mitigar el canvi climàtic, més difícil serà de tornar enrera i més costos (ecològics, però també econòmics) suposarà l’adaptació a aquests canvis. Recordeu l’informe Stern.

I per altra banda, perquè estic fermament convençut que les mesures que prenem en el PAES per mitigar el canvi climàtic (estalvi energètic i de recursos, reducció de carburants d’origen fòssil, eficiència energètica, foment de les energies renovables, etc.) suposen unes millores ambientals clares (qualitat de l’aire, millora de la salut i qualitat de vida, protecció del medi natural, racionalització de l’ús de recursos naturals, etc.) i també ens aportaran un estalvi econòmic important.

Quan al febrer de l’any passat vaig acudir a Brussel·les per participar en la cerimònia de signatura del Pacte d’Alcaldes al Parlament Europeu, em van quedar gravades les reflexions que allà fèia l’alcalde d’una ciutat sueca. El Sr. Bo Frank, alcalde de Växjo, una ciutat de 80.000 habitants, es mostrava satisfet que la seva ciutat hagués disminuït un 32% les seves emissions des de l’any 96. I que més de la meitat de l’energia consumida a la ciutat provingués de fonts renovables. Però sobretot es mostrava satisfet perquè amb aquestes polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, el seu ajuntament alliberava diners que després podia destinar a polítiques de benestar: salut, educació, cultura, atenció social,... Ell ho tenia molt clar i així ens ho transmetia en aquell acte: Ecologia i economia són dues cares de la mateixa moneda. I estalviar energia no és contradictori amb creixement econòmic i social, sinó just al contrari.
El Pla d’Acció d’Energia Sostenible ens ha de portar a construir una Terrassa més neta, més saludable, menys contaminada i més eficient energèticament parlant. Però ens portarà també a una ciutat amb més recursos per destinar a qualitat de vida, amb millors serveis, amb equipaments suficients i amb més atenció social. N’estic convençut. Ecologia és també economia.

Companys, 70è aniversari

Avui, 15 d’octubre de 2010, es compleixen els 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya.

Companys no va morir, el van matar. El van afusellar. Fou una de les casi 3.000 persones afusellades pel nou règim franquista. La immediata postguerra va ser cruenta per als vençuts: molts a l’exili fora de la pàtria estimada. I per als qui van romandre aquí més cruel encara: 3.000 afusellats en només 17 mesos: a una mitjana de 5 persones afusellades cada dia. En dic afusellades, i no ajusticiades, perquè de justícia no n’hi havia. Els tribunals militars eren tant sols una pantomima a les ordres directes del dictador.

Però aquella víctima del 15 d’octubre de 1940 no era una més. La víctima 2.761 després d’acabada la guerra era la més buscada i la més valuosa: es tractava de Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. Amb la seva mort, Franco pretenia acabar amb la Nació.

En tot el segle XX no trobarem un altre cas semblant a aquest: l’afusellament del president d’un país, escollit democràticament, i pel fet d’haver desenvolupat les seves funcions. Amb l’assassinat de Companys, Franco pretenia el genocidi de Catalunya.

70 anys després, encara és hora que l’Estat que el va matar reconegui el crim d’estat, demani perdó, anul·li el judici i restitueixi l’honor de la figura de Companys.

Fa pocs mesos, dos historiadors catalans, Josep Alets i Joaquim Aloy, acaben de trobar a Amsterdam un seguit de documents inèdits sobre Companys. En un d’aquests documents, la que va ser segona dona de Companys, Carme Ballester, hi narra el moment de la detenció del president a La Baule (Bretanya) per part de la policia militar nazi. Era un funest 13 d’agost de 1940.

Ballester escriu: Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la seva troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres que el meu marit volia conservar

S’enduen Companys, emmanillat, i deixen Carme Ballester trasbalssada: Comprenguin el meu estat d’ànim del moment, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca...

Però Carme és una dona coratjosa. Després de buscar-lo molt, aconsegueix saber on el tenen detingut, a la Villa Carolina, prop de La Baule. Però no li deixen veure. Quan ja marxa, desconsolada...veig que quatre soldats encascats, el mig hi havia el meu marit que el traslladaven a un altre lloc, vaig córrer, però l’oficial em va agafar pel braç per treurem a fora, no vaig posar resistència, sols vaig cridar Lluís, ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volguent dir Fuig d’aquí, i ja no el vaig veure més...

Efectívament, aquest va ser el darrer cop que Carme Ballester va veure el seu marit, Lluís Companys.

Que el record de Companys i de tots aquells que varen donar la vida per Catalunya, ens guïi en el nostre treball diari i quotidià per la llibertat, el benestar social, la fraternitat, i la prosperitat i la independència de Catalunya.

El pensament de Panikkar: la ecosofia

A les darreries d'agost, mentres apurava els últims dies de la tradicional estada anual de la meva família a Menorca, ens va colpir la notícia de la mort de Raimon Panikkar a la seva casa de Tavertet.

Panikkar ha estat un del grans pensadors, dels millors filòsofs, que al llarg del segle XX i l'entrada d'aquest XXI ens han ajudat a entendre el món, la humanitat, i a treballar-hi per fer-lo millor.

A principis dels anys setantes, de manera independent i gairebé de forma simultània, Arne Naess a Noruega i Raimon Panikkar a Califòrnia, van encunyar el mot ecosofia. Ecosofia consisteix en aplicar saviesa, pensament, reflexió profunda a l'ecologia.

Vet aquí algunes de les reflexions ecosòfiques de Pannikar, extretes d'una entrevista concedida el 2005:

• El cordó umbilical que ens lliga a la Terra és molt més profund que els lligams biològics, i si maltractem la Terra, en realitat ens estem maltractant a nosaltres mateixos


• L'ecologia és una tímida reacció a aquesta situació, però encara opera dins els paràmetres de la cosmovisió dominant... Podem posar-nos a reciclar, però la idea de fons és encara la mateixa: que la Terra és una font de recursos que hem d'administrar. L'ecologia com a explotació racional de la Terra encara es troba dins el mite científic judeocristià. És bussines as usual, amb guants i amb un somriure. En el món modern la cultura tecnocràtica no només ha canviat la forma de viure, sinó també la nostra forma de pensar i la mateixa experiència de la realitat.


• L'ecosofia es distingeix d'una ecologia que, mitjançant l'anomenat "desenvolupament sostenible", busca perllongar l'actual status quo. Des d'una perspectiva intercultural, desemmascara la creença occidental en el progrés, el mite de la història i el nostra gran ídol: la ciència moderna. L'ecosofia planteja un canvi radical de percepció tant de l'home com de la Terra. Tracta la Terra mateixa com a ésser vivent.


• Trobo encoratjador veure que molta gent a Occident comença a recuperar la creença mil·lenària dels pobles de la Terra que pejoratívament anomenem animisme. Tot té vida, i la Terra mateixa té ànima, vida pròpia. Parlo d'animisme en el sentit tradicional d'un principi doví que anima la realitat i que és immanent a la natura. La vida i l'ànima no són accidents que apareixen el món material, no són epifenòmens en un petit racó de l'univers, sinó atributs essencials de la realitat

La saviesa, doncs, inclou el fet de saber-nos part d'un planeta viu, i que no hi ha separació entre el "jo" i el món. Gandhi expressava així el fet que no estem aïllats: "Crec en la unitat essencial de l'ésser humà i, de fet, de tot el que viu. Per tant crec que si un sol home guanya en espiritualitat, tot el món gunaya amb ell i, si un home falla, tot el món falla en la mateixa mesura.

He volgut portar aquí aquestes reflexions com a petit homenatge al traspassat Raimon Panikkar.

Aquestes reflexions estan extretes del llibre Revalorar el món. Els valors de la sostenibilitat, de . Barcelona, 2010. CADS; Generalitat de Catalunya

Quart Cinturó? No, gràcies

Ja és prou coneguda l’oposició frontal d’ERC al Quart Cinturó. Som impulsors de la campanya contra aquesta via que no es correspòn al nostre model de mobilitat i suposa un atemptat paisatgístic i ambiental als ja prou malmesos Vallès Occidental i Oriental.

Nosaltres tenim un model de mobilitat que posa la preferència en el transport públic, i especialment en el ferroviari. Trens i tramvies són vehicles ideals per a una mobilitat comarcal i regional; són eficients, ràpids, amb una alta capacitat, sense emissions de gasos contaminants, segurs i silenciosos. Per això la nostra prioritat passava i passa pel desenvolupament de l’anomenat ferrocarril orbital que ens ha de garantir una bona comunicació eamb tren entre les poblacions de l’arc metropolità (Vilanova, Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).

I pel que fa a la xarxa de carreteres, la nostra preferència passa per una estructura de vies principals i secundàries en forma de malla, tal com recull també el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB). Aquest model viari en malla ajuda a estructurar territorialment els nous desenvolupaments urbans i permet unes millors comunicacions entre comarques. Reivindiquem un model viari que millori les actuals carreteres primàries i secundàries, de manera que aquestes ciutats que hem assenyalat de l’arc metropolità quedin ben relligades entre elles, com a nuclis de comunicació que també són, i que també ho estiguin amb la metròpoli, Barcelona.

Respòn a aquest model el Quart Cinturó? Clarament no! El Quart Cinturó es va concebre en el seu moment com una via ràpida nord-sud que, passant a formar part de l’eix mediterrani, millorés la circulació entre Europa i Algesires. I nosaltres no hi vam estar d’acord. Ens hi vam oposar fermament, vam impulsar la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) i hem treballat des de l’àmbit local i del nacional per cambiar-ne el seu disseny.

Ens n’hem sortit? Doncs diria que només a mitges. Està clar que no hem pogut aturar aquesta via. Els primers trams ja estan inaugurats: Abrera-Olesa i Viladecavalls-Terrassa. I, per cert, inaugurats amb importants deficiències, especialment pel que fa als accessos entre la B-40 (així és com s’anomena oficialment el Quart Cinturó) i la C-16 i la C-58, a l’alçada de Can Trias.

Però si bé és cert que no hem pogut evitar la realització d’aquesta via, sí que és igualment cert que les nostres esmenes al projecte i la nostra pressió des del govern de la Generalitat, des del Parlament i des de molts governs locals, ens han permès canviar-ne substancialment el caràcter. Hem aconseguit que deixi de ser considerada una via només de pas entre Europa i el sud peninsular, una mena de by-pass per evitar la metròpoli barcelonina, a tenir més aviat un caràcter de via territorial que doni bona accessibilitat a les ciutats per on passa (convertint-se, com en el cas de Terrassa, en una ronda urbana) i que connecti amb el sistema de vies secundàries suburbanes. Una via més integrada al sistema de mobilitat vallesà i més respectuosa amb els espais lliures, agraris i forestals, del ric mosaic dels dos vallesos. Aquest canvi de model l’hem volgut plasmar també amb un canvi de nom: la Ronda del Vallès.

La traça de l’actual Ronda del Vallès, tal i com es recull també en el PTMB, és més coherent amb les poblacions que comunica i amb els espais oberts. S’ajusta més a les trames urbanes de les ciutats i pobles i redueix la fragmentació dels espais lliures.

Aquesta ha estat la nostra filosofia. Som contaris al Quart Cinturó perquè no respòn a les nostres prioritats de mobilitat (transport públic, especialment ferroviari), però si acaba fent-se, com així és, procurem que respongui el màxim possible a les necessitats de comunicació comarcal i intercomarcal, i que sigui el màxim de respectuós possible amb els espais oberts agroforestals del Vallès.

I aquesta continua sent la nostra posició ara que s’ha presentat l’estudi pel tram Terrassa-Granollers. No volem que es faci i, si s’acaba fent, serà contra la nostra voluntat. Però aquesta ferma posició no impedeix que continuem sent pragmàtics i que posem tot el nostre afany en que aquesta obra respongui el millor possible a les nostres necessitats, que es faci amb el màxim respecte al nostre territori i amb les màximes garanties mediambientals.

D’entrada, ERC ha presentat recurs d’alçada contra l’estudi d’impacte ambiental del projecte. Els estudis d’impacte ambiental presentats per Fomento són els mateixos que es van fer els anys 2004-05. Segons el mateix Ministerio de Medio Ambiente, aquestes actuacions caducaven als dos anys. Entenem doncs que no es poden conservar aquestes actuacions d’avaluació d’impacte ambiental atenent als canvis normatius i de planificació ambiental i territorial que han tingut lloc entre el 2005 i el 2010, i que modifiquen substancialment les avaluacions dels impactes ambientals. A cap ens privat li permetríem que fes una actuació d’aquesta magnitud amb la llicència ambiental caducada.

Per si no prosperessin els recursos d’alçada presentats al projecte (a més d’ERC, també l’han presentat ICV i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat), des de la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat (ERC) i des de l’Àrea de Planificació Urbanística i Territori de l’ajuntament de Terrassa, hem presentat tot un seguit d’al·legacions que pretenen millorar-ne el traçat, per adequar-lo a les necessitats de mobilitat de Terrassa i per protegir també millor els espais agroforestals del nostre terme.

Aquestes al·legacions fan referència a la protecció del bosc públic de Can Bonvilar i del Centre d’Informació Ambiental Bonvilar (CIAB) i a tot un seguit de millores mediambientasl: la solució dels encreuaments amb les carreteres de Matadepera i Castellar, garantir la continuïtat de fins a 9 camins (alguns d’històrics), una millor integració paisatgística, permetre una major connectivitat biològica de vegetació i fauna (proposem un viaducte de no menys de 80m. i un fals túnel de no menys de 100m. a l’alçada del bosc de Can Bonvilar), mesures de prevenció d’incendis forestals, protecció de torrents i rieres, revegetació de talussos, estudi de contaminació de l’aire, estudi de contaminació sonora, etc.

Tot aquest seguit d’al·legacions ens han de permetre que, si acaba fent-se aquest tram de Quart Cinturó al qual ens oposem frontalment, es faci amb les majors garanties d’integració paisatgística i amb el menor impacte mediambiental sobre el territori. I que si es fa, respongui més a la concepció d’una Ronda del Vallès que no pas a una via de comunicació internacional. Des d’ERC hem instat a que, atès que aquest és una via que comença i acaba en territori català, passi a ser de titularitat de la Generalitat (com preveu l’Estatut) i no de l’Estat.
Quart Cinturó? No, gràcies

Economia i Ecologia. L’Economia verda

Vivim uns temps convulsos, estranys, inquietants pel que fa a l’economia. La crisi econòmica és global però que ens afecta directament a nosaltres i sembla no tenir aturador. Es presenta més com una crisi de l’economia financera i bancària que no pas de l’economia productiva i del mercat.

I no hi acabem de trobar la sortida. Algú parla d’oportunitats i de la necessitat cada vegada més urgent d’un canvi de model. Segur que sí, necessitem un canvi de model econòmic que potencïi els sectors productius i resti poder als sectors més especulatius. I necessitem una banca i un sistema financer al servei del sistema productiu i no a l’inrevés.

I en tot aquest panorama, l’anomenada economia verda està cridada a jugar-hi un paper importantíssim. No només perquè configura nous sectors de producció, nous clústers, com ens agrada dir-ne, sinó perquè el respecte al medi ambient i la lluita global per la mitigació del canvi climàtic són valors que impregnaran a partir d’ara qualsevol activitat econòmica. I perquè, a més, la faran més sostenible i més eficient, també econòmicament. Economia i ecologia poden avançar juntes, han d’avançar juntes a partir d’ara. I l’ecologia ens ha d’ajudar també a aquest canvi de paradigma en el camí cap al progrés econòmic i social. L’ecologia ha de formar part de l’estratègia per definir una nova economia mundial.

En efecte, m’atreviria a afirmar en aquest sentit, que la feina de les diferents administracions referida a la protecció del medi ambient i a la lluita per la mitigació del canvi climàtic resulta ara més fàcil que fa uns anys, atès que troba ara una consciència col·lectiva respecte dels problemes mediambientals que ens afecten. Fer avui de regidor de Medi Ambient a Terrassa, per exemple, és més fàcil que no ho era abans. Les evidències dels efectes del canvi climàtic han empès a la conscienciació d’àmplies capes de la ciutadania respecte a buscar solucions, a canviar usos i costums i a assumir responsabilitats per mantenir la nostra qualitat mediambiental.

Durant l’acte de clausura de la 27ª sessió plenària del grup intergovernamental d’experts en canvi climàtic de l’ONU (l’IPCC: Intergovernmental Panel on Climate Change), reunit a València el novembre del 2007, el secretari general de l’ONU, el Sr. Ban Ki-Moon feia èmfasi en les evidències científiques d’aquest canvi i emplaçava als polítics a assumir les seves responsabilitats. Els científics ja han parlat, ara és l’hora dels polítics, afirmava. I afegia: Una acció política concertada i sostinguda podrà evitar alguns dels aspectes més catastròfics apuntats per l’informa de l’IPCC.

Les paraules del secretari general de l’ONU anaven de segur adreçades als governants que havien de participar en la Cimera de Bali del desembre d’aquell d’any. I la Cimera de Bali es va tancar amb acord, encara que amb rebaixes. L’acord de mínims per salvar la situació contemplava en els dos següents anys un nou conveni internacional sobre el clima que substituiria el de Kyoto i que s’hauria d’haver corroborat a la Cimera de Copenhaguen. La cimera, recordeu, va acabar sense acord, però el repte segueix estant present: les futures negociacions fixades en l'acord hauran de tractar sobre mesures de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, mesures d'adaptació enfront dels efectes ja visibles i previstos de canvi climàtic com sequera i inundacions, introducció de tecnologies netes i de com finançar tot això.

El contrapunt negatiu, com recordareu, va ser la negativa dels Estats Units, el major emissor de gasos d’efecte hivernacle, a assumir compromisos concrets per a la seva reducció.
El text aprovat reconeixia que l'escalfament del planeta és un fet inequívoc i que és necessària una disminució de les emissions globals per evitar conseqüències molt greus.

Recordo aquestes reunions internacionals per emmarcar la importància que la qualificada com a Economia Verda, en el seu sentit més ampli, té en aquest procés de lluita per la mitigació del canvi climàtic. El mateix secretari general Ban Ki-Moon recordava a València que els acords per lluitar contra el canvi climàtic han d’anar acompanyats d’incentius als països en desenvolupament. Millors condicions financeres per tecnologies energètiques més eficients i poc contaminants, ajuts als països més vulnerables al canvi, transferència de tecnologies no contaminants, etc., i noves i millors maneres de produir i consumir, en paraules seves. Ha arribat el moment, doncs, de posar en pràctica una economia que faci compatible el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient.

Això ens ho va fer palès l’Informe Stern: Si la comunitat internacional no pren mesures, el canvi climàtic provocarà en el futur una retallada d’entre un 5 i un 20% del PIB mundial. Per contra, invertir ara l’1% del PIB actual ens evitaria molts maldecaps. L’informe Stern aborda la qüestió del canvi climàtic a bastament tractada pels científics i pels moviments ecologistes, però les seves conclusions van a parar allà on fa mal, allà on hi ha el moll de l’os de tota la societat capitalista: l’economia.

I en aquesta dimensió econòmica de la qüestió, allò que importa són les conseqüències en el creixement, però també les noves oportunitats de negoci que es perfilen.

Aquesta economia verda encara s’ha vist més esperonada després de confirmar-se l’aposta de la Unió Europea per les energies renovables. En el seu document del gener de 2008, Una política energètica per Europa, la UE es marca l’objectiu dels 20% el 2020, és a dir, que les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica, biofuel i biomassa, principalment) hauran de representar el 20% del consum total d’energia el 2020 (enfront el 7% actual), millorar l’eficiència energètica i per tant l’estalvi d’energia un altre 20% i fer possible, així, una reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

El document obre bones perspectives al sector emergent de les energies renovables i els augura un llarg recorregut. Hi ha camí per córrer…S’obren nínxols de negoci els pròxims anys en energies netes, en el mercat dels cotxes híbrids i elèctrics, en la gestió dels residus, en eficiència energètica als habitatges i a les indústries, però també en sectors més allunyats com el de les assegurances i els productes de gestió de risc enfront de les oscil·lacions de preu o les incidències del clima. I si encara les energies netes tenen poc pes relatiu en el total, cal tenir present que el creixement que experimenten és quatre vegades superior a l’increment mitjà de la producció de la resta de fonts d’energia.

Des d’una perspectiva històrica, el desenvolupament del capitalisme verd ha anat de la mà de l’increment de la pressió mediambientalista (o ecologista, com ens agradava dir-ne abans) sobre les actuacions de les empreses.

En una primera fase, la resposta del món empresarial als nous plantejaments mediambientalistes és contundent: nega el problema, acusa els ecologistes de tremendistes, de crear problemes inexistents. Aquestes empreses, l’únic canvi que introdueixen en la seva activitat és la despesa en publicitat per vendre els seus productes com a respectuosos amb el medi ambient.

En una segona fase, i després de superar la primera (per això parlo de fases, com un procés dinàmic), les indústries admeten amb matisos l’existència del problema i la necessitat de trobar-hi alguna solució. Deixen de culpabilitzar els ecologistes i treballen per aportar solucions en dues direccions: pal·liatives (filtres i depuradores al final de la línia de producció) i de substitució de matèries primeres i tecnologies contaminants per d’altres de menor impacte ambiental. Al mateix temps, aquestes empreses milloren la seva gestió de residus.

La tercera i darrera fase és molt emergent i inclou un bon grup d’empreses, molt permeables a la conscienciació ambiental, que persegueixen l’eficiència industrial i l’energètica, mitjançant la innovació, l’ecodisseny i l’assumpció dels costos ecològics dins l’estructura productiva de l’empresa.

Potser avui encara en tenim poques, d’empreses, en aquesta tercera fase. Però segur que són aquestes les que estan més ben posicionades i les que poden augurar una sortida de la crisi general que ens afecta. Ecoliogia i economia no només no es contradiuen una a l’altra, sinó que es reforcen i es complementen. El progrés social i econòmic del nostre país i del món l’he de buscar, a partir d’ara, de la mà de l’economia verda.

Fatna Bourkiba

Benvolguda Fatna,

Quin dia més trist avui, 13 de maig de 2010.
El Dris, el pare del teu fill adolescent de 14 anys, i de les teves filles de 12 i de 5 anys. L'home amb qui et vas casar o amb qui et van casar quan tot just començaves a ser dona. L'home amb qui has conviscut la meitat de la teva curta vida, t'ha degollat aquesta matinada.
Veig el teu cos ert, tacat de sang, estirat sobre el llit matrimonial. Morta. Degollada com un animal escorxat.

Pareu els rellotges! silencieu les ràdios! desconecteu els mòbils!
Poseu llaços negres als llençols blancs i pengeu-los a les finestres.
La Fatna és morta.

Només tenies 30 anys. La meitat de la teva vida vas estar sotmesa al teu pare, als teus familiars mascles, allà a Sidi Slimane, al Marroc. L'altra meitat sotmesa al Dris, el teu home, el teu marit, el teu amo, allà al Marroc i aquí a Terrassa.

La teva amiga d'aquí, la Laila Elmouden, membre de la Comunitat Islàmica de Catalunya i mestra teva de català, t'ha volgut acompanyar, com tots nosaltres, en la concentració que hem fet davat l'ajuntament de la ciutat per honorar-te. Molts no hem tingut la sort de coneixe't, però des de l'anonimat hem plorat per tu. La Laila entén què t'ha passat. Ens ho ha explicat molt bé: una de les causes de la violència contra les dones és l'existència, encara ara, de models socials i culturals que justifiquen els comportaments de possessió i domini que neguen l'autonomia i la llibertat de les dones.

Fatna, és així. Ens queda encara molta feina per fer, molts models socials per canviar, molts fronts oberts per lluitar, molts comportaments per modificar,...

Fatna, tots som un sol poble i tots formem i conformem una sola ciutat. Una ciutat de tothom i per tothom. Una ciutat i una societat igualitària i respectuosa amb tots. També amb les dones, amb totes les dones.

Tant de bo que la teva sang sigui la darrera que és vessada per la violència masclista contra les dones.

Fatna Bourkiba, que Al·là et beneeixi i t'aculli. Cuidarem els teus fills i et portarem en el record, encara que no haguem tingut la sort de coneixe't.

Mobilitat elèctrica

Les ciutats més innovadores i aquelles que cerquem la millor qualitat de vida dels ciutadans estem prenent iniciatives per reduir les emissions de CO2. Això passa per buscar una major eficiència energètica que ens porti a l’estalvi d’energia en tots els àmbits municipals: enllumenat, climatització dels equipaments públics, gestió dels residus, cicle integral de l’aigua, etc. A Terrassa hem adquirit un compromís davant la Unió Europea, a través del que s’ha anomenat el Pacte d’Alcaldes. Es tracta d’assolir una reducció del 20% d’emissions de CO2 abans del 2020. I per fer-ho, estalviar un 20% de l’energia per millor eficiència energètica i aconseguir que, com a mínim, un 20% de l’energia que despesem provingui de fonts renovables: fotovoltàica, solar tèrmica, eòlica, biomassa, geotèrmica.

Un aspecte molt important per aconseguir aquesta fita desitjable és el de tenir a la ciutat una mobilitat més sostenible. Terrassa és una ciutat força compacta, amb poc urbanisme difús, amb diversitat d’usos dins de la mateixa ciutat: industrial, comercial, d’oci, residencial, cultural. Això permet un alt grau d’autocontenció. Això vol dir que més d’un 70% de les activitats que realitzem els terrassencs, les fem dins mateix de la ciutat. Som una de les ciutats catalanes amb aquest índex d’autocontenció més alt i, per tant, amb una mobilitat també força sostenible.

Estem en una ciutat que pel seu urbanisme compacte afavoreix els desplaçaments curts a peu o en bicicleta. La xarxa d’autobusos urbans i, ben aviat, la xarxa de metro que resultarà de la interconnexió entre els Ferrocarrils de la Generalitat, amb 3 noves estacions, i la de RENFE, ha de permetre un ús més intensiu del transport públic.

Tot i això, el parc automobilístic de Terrassa és molt extens. Actualment tenim a la ciutat més de 140.000 vehicles a motor, entre automòbils, camions i motos. Un 70% dels desplaçaments que es realitzen a Terrassa amb cotxe privat són desplaçaments dins la ciutat i amb una mitjana de només 1,4 km de distància. Bona part d’aquests desplaçaments els podríem perfectament fer a peu, en bicicleta o, en tot cas, en transport públic. Aquí tenim molt camp per córrer cap a la sostenibilitat de la nostra mobilitat. La conscienciació de la ciutadania terrassenca ha de permetre aconseguir una reducció d’aquests desplaçaments no forçats que fem amb vehicle privat.

Un altre dels avenços tecnològics que incidirà directament en la mobilitat més neta i més eficient en la ciutat serà la irrupció, sembla que imminent, dels vehicles elèctrics. El cotxe elèctric no emet gasos contaminants, és silenciós i s’adapta perfectament a les prestacions que es demanen a un vehicle urbà.

Des del 2007 Terrassa pot ser considerada una ciutat amb bona qualitat de l’aire. Efectivament, des d’aquest any, la ciutat no supera els límits permesos per la legislació vigent pel que fa a presència de monòxid de nitrogen (NO) i de partícules de menys de 10 micres en suspensió en l’aire (PM10). Aquestes emissions poden ser perjudicials per a la salut de les persones i poden causar malalties cardiorespiratòries i complicacions pulmonars a persones afectades per asma, segons les autoritats sanitàries. Aquests bons nivells de qualitat de l’aire són possibles gràcies a les millores en les emissions dels vehicles, especialment dels vehicles pesants (els nous autobusos, per exemple, compleixen uns requisits d’emissions molt restrictius. Per això porten l’etiqueta de VEM: vehicles ecològicament millorats). També hi ha ajudat les millores en els carburants (gasolines sense plom i biocarburants) i la pacificació del trànsit a la ciutat amb zones 30 i zones 50 de limitació de velocitat.

I aquesta qualitat de l’aire encara pot millorar si aconseguim dos objectius complementaris que estem perseguint: la reducció de l’ús del vehicle privat i la substitució d’alguns vehicles convencionals per vehicles elèctrics.

Sembla, doncs, convenient i ben propera aquesta irrupció del vehicle elèctric en les ciutats. Els governs de l’Estat i de la Generalitat hi aposten amb ajuts i subvencions. Les ciutats ens haurem d’adaptar per oferir als vehicles elèctrics avantatges fiscals (a Terrassa els cotxes elèctrics ja es beneficien d’un 75% de reducció de l’impost municipal durant els primers 5 anys), avantatges en l’aparcament (per exemple oferint aparcament gratuït en zona blava) i zones de càrrega de bateries en la via pública (a Terrassa estem a punt d’implantar els primers punts de recàrrega per a motos i cotxes elèctrics). Tot això ha de servir per estimular la compra i l’ús dels vehicles elèctrics.

Però en la lluita global contra el canvi climàtic, per un ús més responsable i eficient de l’energia i per la substitució progressiva dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) i de l’energia perillosa (nuclear) per energies renovables (solar, eòlica, biomassa i geotèrmica), el cotxe elèctric per ell mateix no ajuda a millorar la situació actual.

Perquè sigui realment “ecològic” caldrà que la recàrrega dels vehicles elèctrics es realitzi majoritàriament en horari nocturn, de manera que es pugui aprofitar millor l’energia elèctrica produïda pels parcs eòlics (el vent també bufa de nit, però sovint els molins eòlics es paren a la nit perquè no sabem com emmagatzemar l’energia elèctrica produïda). Caldrà, doncs, que els vehicles elèctrics utilitzin electricitat produïda per mitjans renovables i que no sobrecarreguin encara més les xarxes elèctriques actuals provenint només en una petita part de renovables (a l’Estat espanyol, en aquests moments, només un 17% de l’energia elèctrica prové de fonts renovables, bàsicament eòlica i hidràulica)

Benvingut sigui, doncs, el vehicle elèctric que no fa soroll i no produeix emissions, i que fa la ciutat més saludable i més amable. Que ens ajuda a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Però hem de procurar que no agreugi la nostra dependència energètica del petroli, del gas i de les nuclears, sinó que ens permeti un millor aprofitament de l’energia renovable que prové del vent i del sol.

Terrassa i els seus entorns

Terrassa és una ciutat compacta, densa, amb un alt grau de contenció i amb diversitat d’usos en el seu entramat urbà: industrials, comercials, residencials, culturals, d’oci, etc.
És també una ciutat ben comunicada i ben situada dins d’aquest arc que conformen les ciutats del que s’ha anomenat la segona corona metropolitana: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca, Vilanova.
Fruit d’questa situació i fruit també de la qualitat que ofereix la ciutat, Terrassa ha estat en els darrers anys una ciutat atractiva, que ha atret cap a ella a moltes persones vingudes de fora: algunes de la mateixa àrea metropolitana barcelonina i d’altres provinents fins i tot de continents diferents.
I Terrassa ha sabut créixer conservant el caràcter de ciutat compacta i diversa. Ha crescut cap endins, aprofitant la reurbanització dels antics vapors industrials. Amb un urbanisme amable que ha posat la ciutat al servei dels ciutadans i especialment dels vianants. Eixamplant voreres, plantant arbres als carrers, pacificant el trànsit, amb aparcaments dissuassoris, implementant infraestructures per a la bicicleta, posant en marxa l’Ambicia’t, peatonalitzant carrers, millorant el transport públic amb nous vehicles i carrils bus, projectant places i parcs, acabant l’urbanització de tot Vallparadís, etc.
La trama urbana esdevé cada vegada més amable i més cívica. I els terrassencs tenim encara altres motius de satisfacció i d’orgull: la ciutat és als peus d’un parc natural, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i rodejada d’altres indrets que poden tenir una gran importància des del punt de vista paisatgístic i ecològic; espais agrícoles i forestals que cal respectar, mantenir i potenciar. Espais que conformen un coixí protector entre el parc natural i la ciutat, que permeten la connectivitat entre els ecosistemes naturals i afavoreixen la biodiversitat.
Aquests espais que podríem anomenar com a periurbans tenen una gran importància per a la salut de la ciutat i dels seus habitants, però són espais amenaçats i en constant perill de degradació. El Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM), aprovat per unanimitat de totes les forces polítiques el 2003, qualifica aquesta sòls com a no urbanitzables i els protegeix, doncs, de l’especulació urbanística. Però no n’hi ha prou.
Són espeis vulnerables, que reben constants agressions de la pressió i de l’incivisme urbà: infrestructures viàries (Ronda del Vallès) i ferroviàries, instal·lacions i construccions disperses, tancaments d’horts alegals, abocaments de runes i brossa, agressions a les plantes i els animals, erosió dels sòls pel pas indiscriminat de vehicles, especulació urbanística, etc.
El Parc Agroforestal de Terrassa vol ser una eina per posar en valor, regular, promoure i endreçar tota aquesta zona periurbana al nord de la ciutat, entre la Ronda del Vallès i el Parc Natural, que és de vital importància per a la ciutat, per als seus habitants, i per al propi medi.
La feina és molta però ja l’hem començada amb bon peu. S’ha començat per millorar la xarxa viària bàsica (nord-sud), eixamplant camins i dotant-los de cuneta per la recollida d’aigües pluvials. S’han endreçat també tot un seguit de camins i senders transversals que connecten les diferents zones (est-oest). S’ha senyalitzat i delimitat tot el conjunt de camins de la zona. Ara caldrà continuar alliberant les lleres dels diferents torrents dels horts alegals i de les deixalles diverses que els indeixen. Promoure el cultiu en les diferents parceles i camps, evitant la degradació dels mateixos i afavorint una agricultura de proximitat que pugui resultar rendible. Reordenar els horts existents i, sobretot, eliminar els actuals tancaments caòtics (fets de fustes, xapa, somiers metàl·lics, portes velles, etc.).
L’objectiu és posar a disposició de la ciutadania un espai agroforestal que resulti agradable per passejar, anar a córrer, circular amb bicicleta,... i que, al mateix temps, permeti una gestió més acurada per la protecció de la connectivitat ecològica i la biodiversitat de plantes i animals.
En això estem. Comptem amb la col·laboració de tothom!.

Endollats al verd

Durant la setmana del 22 al 28 de març d’enguany es durà a terme la Setmana de l’Energia Sostenible. Aquest és un esdeveniment de referència a Europa en relació a la sostenibilitat. I és una iniciativa de la Comissió Europea des de l’any 2005.

A més d’un seguit d’esdeveniments d’alt nivell que tindran lloc a Brusel·les durant la Setmana, moltes ciutats i regions d’arreu d’Europa aprofitarem el marc de la Setmana per organitzar activitats per informar i sensibilitzar la ciutadania en temes d’eficiència energètica, estalvi d’energia i ús d’energies renovables. Terrassa, ciutat signatària del Pacte d’Alcaldes per una energia sostenible local, estem desenvolupant actualment les 28 mesures que vam aprovar en el nostre Pla d’Acció d’Energia Sostenible local. La Setmana ens ha de servir per estendre el coneixement d’aquestes mesures i per animar la ciutadania a participar actívament en aquesta lluita col·lectiva per l’estalvi energètic i per la mitigació del canvi climàtic.

Cadascú de nosaltres, per mitjà de petits gestos, contribueix a crear el futur. Podem estalviar energia, per exemple, amb el gest petit però útil d’apagar els aparells elèctrics quan no els utilitzem, enlloc de deixar-los en stand by. O també amb el petit gest de canviar les nostres bombetes incandescents per aquelles halògenes o similars de baix consum, que ens ajudaran a reduir el consum elèctric fins a un 80% menys. O amb el petit gest de mirar bé el grau d’eficiència dels nous electrodomèstics que comprem o que haguem de renovar. O estalviant aigua a la dutxa. O fent una bona selecció dels nostres residus domèstics, de manera que se’n pugui reciclar la major part. O...

Tots aquests petits gestos casolans, quotidians, individuals, ens fan actors del canvi que el món requereix. Són moltes les possibilitats d’actuació per contribuir a un planeta més habitable per a les generacions futures.

I entre tots també hem de promoure, i exigir als diferents nivells de govern, l’ús d’energies renovables. Si mireu amb atenció el vostre rebut de la llum, observareu que la vostra electricitat prové només en un 20% aproximadament de fonts renovables, bàsicament energia eòlica. Hem d’avançar per dependre cada vegada menys d’energies fòssils: petroli, carbó i gas; i desenvolupar més les energies renovables: eòlica, solar tèrmica i fotovoltàica, geotèrmica, biomassa.

El futur de la Terra passa perquè cadascú de nosaltres estem en el futur més endollats al verd. Perquè l’energia que necessitem vingui de fonts regenerables, renovables i depengui menys d’energies que s’acaben i que, a més contribueixen, amb les seves emissions de CO2, al canvi climàtic.

Us animo doncs a participar en els actes de la Setmana, a reflexionar i actuar en l’estalvi d’energia i a viure “endollats al verd”, amb l'ús d’energies renovables.

Salvador Espriu

Avui, 22 de gener, es compleixen els 25 anys de la mort del poeta (22/II/1985)

Vaig entrar en contacte amb la poesia d'Espriu a principis dels 70's, quan estudiava COU i de la mà d'una excel·lent professora de català a l'IES Blanxart. De la mà d'Elena, la professora, i de la mà de Josep Maria Castellet, que ens obria la porta a la simbologia, les metàfores, les imatges,... de la poesia espriuana, que d'altra manera hagués estat molt feixuga de descobrir.

I és que la poesia d'Espriu, tan clara i tan directa en moltes ocasions, amaga el missatge i es tanca en el món interior creat pel poeta, en moltes d'altres. Un poeta destrossat per la guerra fratricida i pel posterior genocidi cultural i lingüístic que li va tocar patir al país. I un poeta que posa la seva ploma al servei de la pàtria i de la llengua (He viscut per salvar-vos els mots).

Des d'aleshores, la poesia d'Espriu m'ha acompanyat sempre, i l'he llegida i rellegida cíclicament manta vegades...

Avui, en aquest 25è aniversari de la seva mort, i en el 50è de la publicació de La pell de brau, vull recordar aquí un petit poema del Llibre de Sinera que sempre m'ha agradat. Sigui com a modest homenatge:

Però en la sequedat arrela el pi

crescut des d'ella cap al lliure vent

que ordeno i dic amb unes poques lletres

d'una breu i molt noble i eterna paraula:

m'alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

Si desitgeu conèixer quina és aquesta breu, noble i eterna paraula de què ens parla el poeta, només heu de llegir, en vertical, les lletres inicials dels quatre darrers versos...

L'aire que respirem

L’aire és un dels elements imprescindibles per a la vida de les persones, els animals i les plantes. Cada dia passen pels nostres pulmons entre 10 i 20 metres cúbics d’aire i les substàncies suspeses en ell. Tots tenim dret a gaudir d’una atmosfera sana i tenim també la obligació de conservar-la neta.

La sensibilització i preocupació per la qualitat de l’aire que respirem, i pel medi ambient en general, ha augmentat progressivament. Això fa que avui siguem molt més exigents i curosos amb la qualitat del nostre aire. Arreu d’Europa aquesta nova consciència s’ha traduït en un major control de les emissions de la indústria i del trànsit. Un exemple d’això és la disminució d’emissions de plom per l’ús de benzines sense plom o la reducció dels nivells de diòxid de sofre, SO2, per la millora de la tecnologia i els combustibles en el sector energètic.

Aquesta preocupació europea per la salut de les persones va portar també al govern de Catalunya a fer una avaluació de la qualitat de l’aire del nostre país. I vam comprovar que, com passa a la majoria de grans ciutats europees i del món, el trànsit dens és una font d’elements contaminants de l’aire que respirem a les grans urbs. Especialment preocupants per la salut són les emissions de diòxid de nitrogen, NO2, i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres, PM10. El NO2 és un gas irritant i tòxic en grans concentracions i, juntament amb les PM10, penetra per les vies respiratòries fins als pulmons. Uns i altres provenen bàsicament del trànsit i d’alguns processos industrials.

Per millorar aquesta situació, i per complir amb els objectius europeus de qualitat de l’aire, el govern català va promoure un Pla de Millora de la Qualitat de l’Aire 2007-2009 i va declarar zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric a 40 municipis del Barcelonès, els dos Vallesos i el Baix Llobregat. En aquestes zones, un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), estimava que la contaminació per NO2 i PM10 podien provocar fins a 1.200 morts prematures a l’any i al voltant de 600 hospitalitzacions per problemes cardiorespiratoris, a més de casos de bronquitis crònica i asma.

Terrassa és un d’aquests 40 municipis on s’ha aplicat el Pla de Millora en els darrers dos anys. En el nostre cas no teníem superacions dels límits per partícules, PM10, però sí que havíem superat els límits considerats raonables per a una bona qualitat de l’aire pel que fa a emissions de NO2. Concretament, aquests límits s’havien superat en els darrers tres anys: 2005, 2006 i 2007. Un estudi promogut el 2007 per la Regidoria de Medi Ambient ens marcava quines mesures havíem d’aplicar per millorar la qualitat de la nostra atmosfera. Són les que hem estat promovent aquests darrers dos anys: aplicació de criteris ambientals en el planejament urbanístic, en les llicències d’activitats industrials i energètiques i en l’execució d’obres (per exemple, exigint l’ús de lones per evitar pols en obres de demolició d’edificis i de transports de terres). Pacificació del trànsit i construcció d’aparcaments dissuassoris. Ampliació de la xarxa de carril bus. Foment de la bicicleta (carrils bici, aparcaments de bicis, Ambicia’t). Foment dels desplaçaments a peu i en bicicleta (ampliació de voreres, passos de vianants sobreelevats, camins segurs a les escoles, etc.) Millora de la flota d’autobusos municipals amb vehicles ecològicament millorats (VEM) que generen menys emissions. I accions de sensibilització a la ciutadania per promoure el transport públic, els desplaçaments a peu i en bici i, en general, la disminució dels desplaçaments en cotxe privat.

El conjunt d’aquestes mesures correctores, planificades des dels serveis municipals i aplicades per una ciutadania en general força conscienciada, ens han portat a una millora important de la qualitat del nostre aire. També ens hi ha ajudat, és clar, la millora tecnològica dels vehicles i dels carburants i altres factors socioeconòmics, com la disminució del sector industrial o la disminució de la generació de residus i la millora de la recollida selectiva.

El fet objectiu és que ja les dades globals del 2008 i les dades parcials del 2009 de què disposem ara mateix, ens indiquen que Terrassa ja no supera els límits que la legislació catalana i europea ens marquen com a garantia de bona qualitat de l’aire. I les dades online que ens ofereix l’estació de seguiment de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Terrassa, instal·lada a la Rambleta, ens assenyalen una bona qualitat de l’aire que respirem.
Us convido a consultar a internet aquestes dades de qualitat de l’aire, a: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/atmosfera/immissions/inici.jsp

Comproveu al moment la qualitat de l’aire de la ciutat i… respireu tranquils!