divendres, 31 de desembre de 2010

Llengua i País


El 1968, en ple franquisme, la societat catalana va voler commemorar l'Any Fabra. Es tractava de recordar i honorar la figura del qui va normalitzar el català modern, Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement. Una vintena d'entitats excursionistes, amb el CET entre elles, s'adherien a la commemoració amb una acció simbòlica i singular: encendre una flama, símbol de la llengua catalana, sobre la tomba de Fabra, a Prada de Conflent, i portar-la encesa fins a Montserrat.

Des d'aleshores, i de manera initerrompuda, cada any una entitat excursionista renova el compromís amb la llengua i el país i repeteix el que ja ha esdevingut tradició.

Aquest 2011, en la seva 42ena edició, és el CET l'encarregat d'rganitzar-ne els actes. En el seu centenari, el CET fa explícit així el seu compromís amb la llengua catalana i amb el país, Catalunya.

El foc és un element purificador amb una gran càrrega simbòlica. És ben present en moltes de les nostres tradicions culturals i populars. Simbolitza així mateix la persistència, la vivesa i l'actualitat de la nostra llengua catalana; prohibida i perseguida durant el franquisme i menystinguda i atacada encara als nostres dies; però ben viva, flamejant, plena de força i d'energia. Llengua i país van units, són indestriables: el català fa Catalunya i Catalunya dóna vida al català. Per això defensem també el català com a llengua de cohesió social, d'acollida dels nouvinguts, de relació. És el català el que dóna sentiment de pertinença i de país. Volem ser un sol poble, lliure, sobirà i solidari. I tenim el català com el ciment que ens aglutina i ens fa marxar plegats. Per això, quan renovem la flama de la llengua, estem mostrant també el compromís amb una Catalunya lliure i pròspera, un país per a tothom.

Permeteu-me acabar amb un text del mateix Pompeu Fabra, publicat arran de l'aprovació de l'Estatut del 31:

Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.

divendres, 17 de desembre de 2010

Barenys


Avui he sabut que el Joan Barenys va morir ahir a la tarda. Quin gran lluitador! Vaig tenir la sort de compartir amb ell la militància al Reagrupament Socialista del Pallach. També amb ell vaig compartir la creació de la primera associació de veïns de Vallparadís. A la junta també hi eren el Toni Poch i la Cèlia Ros, el Jordi Garcés, l'estimat Benito Martínez, el Josep Playà i alguns altres que la memòria no em permet ara recordar. I el Joan Barenys, un d'aquells personatges que no defallia mai, que sempre empenyia, que feia més coses de les que podia. Gràcies, Joan, per les lliçons de coratge, d'estimació a la ciutat i de lluita pel país.
Ja era un demòcrata abans que el Franco ens permetés accedir a la democràcia. Entre les escletges del règim franquista, Barenys ja buscava la manera de colar-se.