L'hora dels valents

La crisis econòmica és global, però també local. Afecta a tota la UE i de retruc a l’economia mundial. Però s’acarnissa amb Grècia, amb Espanya, i veurem com afecta també a Itàlia, a Irlanda, a Portugal, a França...

A casa nostra, a Catalunya, aquesta crisi té un origen i unes conseqüències molt particulars. Som una nació que no és sobirana i que està sotmesa a la disciplina de l’estat espanyol. No podem administrar la nostra economia i patim un dèficit fiscal d’entre 16.000 i 20.000 M€ anuals. Un veritable espoli que suposa entre el 6% i el 8% del nostre PIB.

I tot i ser la comunitat autònoma espanyola líder en estrènyer-nos el cinturó, seguim en una situació d’asfíxia econòmica cada vegada més insuportable. Aquí estem retallant en sectors claus per al benestar (funcionaris, educació, sanitat, serveis socials...) i claus per al desenvolupament econòmic futur (infrastructures viàries estratègiques, ports i aeroports, recerca i innovació, emprenedoria, suport financer a les empreses...). I tot i això, només hem estat capaços de salvar algunes grans entitats financeres a base d’injectar-hi diner públic i a costa de desmantellar el nostre exemplar sistema de caixes (i les seves obres socials) i de no evitar l’escàndol dels desnonaments hipotecaris.

Parlem doncs d’una crisi global però que afecta a cada país de manera desigual, i cada país ha de trobar la seva pròpia sortida. Com ho han fet els islandesos, com ho faran els grecs,...

I per quina sortida optarem a Catalunya? Tenim dues opcions, dos camins diferents (dos rumbs, com li agrada dir al nostre President Mas): El primer, el camí actual, sense capacitat de decisió i que lliga el nostre futur com a nació al futur de la resta de l’estat. I que uneix el destí de la nostra economia indefectiblement al de l’economia espanyola.

L’altre és el de deslligar-nos d’Espanya, prendre les nostres decisions polítiques i econòmiques amb plena sobirania, tenir la clau única de la caixa i tancar l’exagerat flux de diners que perdem amb l’espoli fiscal actual.

Si triem la primera opció (deixar les coses com estan), correm un molt plausible perill d’enfonsar encara més l’economia catalana arrossegada per l’enfonsament de l’espanyola. L’estat espanyol no és solvent i no té la confiança dels mercats ni de la UE. I no la té, entre d’altres motius, perquè està aplicant malament les reformes que ens ha de fer sortir de la crisi. Enlloc de retallar en despesa supèrflua (exèrcit, església catòlica, senat, monarquia, infrastructures innecessàries...), ho fa en sectors claus per al desenvolupament (investigació i recerca, educació, emprenedoria, infrastructures estratègiques, suport financer a les empreses...). Per això la UE i la resta del món desconfien i recelen del pla d’austeritat de Rajoy, que fins ara no ha fet res més que destruir empreses i llocs de treball, precaritzar el mercat de treball, retallar drets socials i laborals, augmentar l’atur, afeblir l’educació, rebaixar prestacions socials i fer créixer la pobresa.

Està clar, doncs, quin ha de ser el nostre model. És el moment d’apostar per la plena sobirania nacional catalana que ens permeti aplicar les nostres pròpies polítiques per sortir de la crisi. Per impulsar la producció i crear llocs de treball hem de poder gestionar els nostres recursos econòmics. Tenim capacitat productiva per sortir-nos-en. Sense oblidar la solidaritat amb la resta dels pobles i regions d’Espanya (ningú de bona fe ens pot acusar als catalans de no ser solidaris!), cal ser conscients que, sense espoli fiscal, Catalunya no genera dèficits sinó que produeix superàvits.

I per anar per aquest camí de la sobirania ens calen tres coses: una majoria parlamentària (que la tenim), una majoria social favorable o, com a mínim, tolerant (que segons les enquestes oficials també la tenim) i un lideratge polític valent i compromès amb el país.

És l’hora dels valents. L’hora dels líders polítics de país que no s’arronsin, que es deixin empènyer pel clam popular i que ells mateixos empenyin la nació cap a la seva plena sobirania. Homes i dones valentes que no temin el xoc de trens perquè saben que tenen el recolzament parlamentari i popular (res a veure amb el partit que usurpa aquest adjectiu) i que saben que només una Catalunya lliure podrà ser avui rica i plena.

President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.

Sant Jordi 2012

Petita festa (Festí nocturn)
Poema xinès de Li Po. Dinastia Tang (618-905)
En interpretació de Marià Manent

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l’ombra que em seguia.
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l’angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s’ho mira;
quan em poso a dansar
l’ombra em fa companyia.
Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai l’he coneguda.
Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

La il·lustració és de la Carme Solé Vendrell; del conte il·lustrat La lluna d'en Joan

L'ANC ja camina

Ahir, 10 de març de 2012, es va constituir, en una acte fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és un moviment impulsat des d’allò que hem convingut a dir-ne la societat civil i que pretén superar el marc dels partits polítics. La política en general, i la catalana en particular, està vivint hores baixes: desprestigi, desafecció, partidisme, sectarisme... La lluita pel poder polític, per ocupar els llocs de govern, per guanyar les eleccions sigui com sigui, ha portat als partits a preocupar-se més d’ells mateixos que del país. A competir més que a col·laborar. A desqualificar-se més que a cooperar en causes comunes. A diferenciar-se el més possible enlloc de buscar els punts d’acord. Uns més que d'altres, tot sigui dit. Caldria que en aquest punt siguéssim una mica curosos i analitzéssim amb més rigor els encerts i els fracasos de cada partit, els progressos socials i nacionals de cada formació i la coherència entre el discurs i l'actuació política.

I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el moviment independentista.

Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?

D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha estat ben donat.

Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu. Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa, amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que, sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.

Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel cap també algunes reflexions més.

En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.

En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar, m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va saber expressar millor que ningú: una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho va expressar explícitament.

I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil. Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents. Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.

Endavant, doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats. I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.

I el 2014, com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!

No n'hi prou de caminar...

No n'hi ha prou de caminar
per avançar

Sovint el nostre objectiu
s'allunya a cada instant.
Nosaltres fem passa de perdiu
i ell camades de gegant.

Per cada metre guanyat
en perdem cinc de cop i volta
i, quan pensem que hem arribat,
seguim més lluny altra volta.

Potser és aquest el nostre si:
el viatge és el destí,
la vida és només camí
i Ítaca no és més enllà sinó aquí,

a cada passa,
a cada gest,
a cada salt,
en cada bes.

Barcelona, 30 de gener del 2012

A la foto: Ajuntament, d'Albert Puntí Culla (Torelló, 1953)

J.V.Foix

És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'un a dolça metzina.

L'Adri

Sant Màrius

Màrius i Marta eren un matrimoni de nobles perses que es van convertir al cristianisme. La tradició explica que van distribuir la seva fortuna entre els pobres, seguint el que havien fet també molts primers cristians de Jerusalem, i van marxar cap a Roma. La seva intenció era visitar les tombes dels apòstols Pau i Pere i, sobretot, ajudar els cristians perseguits per l'emperador Aurelià. L'emperador havia confinat tots els cristians a l'amfiteatre i allà els havien matat amb fletxes i posteriorment havien cremat els cadàvers.

Màrius i Marta, i els seus dos fills, Audifax i Abacuc, van recollir les restes mortals i les cendres per enterrar-les. Per aquest fet van ser detinguts i lliurats al jutge Muscianus Marcià. En negar-se a abjurar de la seva religió, van patir tortures. Finalment, Màrius i els dos fills foren decapitats a la Via Cornèlia i els seus cossos també cremats. Marta, per la seva banda, també fou assassinada en un indret als afores de Roma, a tretze milles, anomenat Nimpha. Segons la tradició, el seu cos fou llençat a a un pou.

Tot això passava als voltants de l'any 270 d.c. I sembla que la data del martiri podria ser el 20 de gener. Com que coincidia amb una altra festivitat de més rellevància, Sant Sebastià, l'Església va avançar la commemoració de Sant Màrius al dia 19 de gener.