República Catalana

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica…

Amb aquestes paraules començava el President Màcià la seva proclama el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat. M’agrada recordar-ho avui, 77 anys després, perquè per a mi els dos conceptes, Catalunya i República, sempre m’han semblat indisociables. No m’interessa una Catalunya independent i sobirana sinó és per fer-la una nació lliure, justa i fraternal (els tres grans valors republicans!). I no m’interessa una Catalunya social, catalanista i d’esquerres, sinó és també una nació lliure i sobirana que pugui marcar-se ella mateixa el seu destí.

Aquest debat encara és ben viu i present en la política catalana dels nostres dies. Personalment opino que no ens serveix de res un PSC progressista i d’esquerres, que barra el pas, diuen, al PP a Espanya, sinó és un partit que ens ajudi a avançar cap a una Catalunya lliure i sobirana. I tampoc ens serveix una Esquerra independentista sinó té ben clar el seu paper d’esquerres, social i progressista, al servei de les classes populars. I penso a més que serà precisament la nostra acció política d’esquerra i a favor de les classes populars la que ens pot portar a una majoria social decisiva per aconseguir la plena sobirania nacional.

Per això, en una data com la d’avui, un 14 d’abril, m’agrada commemorar aquella proclamació de la República Catalana. I m’agrada fer-ho amb un poema que el meu pare, Frederic Massallé i Guarné, va dedicar al seu amic Silvestre Roig en ésser implantat l’ESTAT CATALÀ (en paraules seves). A mi em fa venir esgarrifances…

QUIN ABRIL…

Quin abril! Aquest abril…
Entre flors de tot estil
Hi ha una flor preferida:
Sobre dels seus pètals d’or
Quatre cintes de color
Que són sang d’una ferida…

Un mal jorn, una ventada
Marcí la flor tan amada
I no nasqué a l’any vinent…
Quant i quant l’hem enyorada
Esperant cada brotada!…
Quina angoixa més punyent!

Vuit anys de ferma esperança
Clavant-se cada any la llança
Més endins del nostre cor…
Avui ha tornat ufana!
La bella flor catalana
De cintes de sang i d’or…

L’hem besada llagrimosos
I la lluïm orgullosos
Posada damunt del pit…
El nostre crit de Victòria!
Serà imprès en la memòria
Del més gran al més petit…

Quin abril! Aquest abril
Entre flors de tot estil
Ha nat la flor desitjada…
Bella flor de pètals d’or
Amb la que ha lluitat la mort
I n’ha sortit malparada!

Frederic Massallé
Terrassa, 14 d’abril de 1931

El gran debat d’Esquerra

Estem immersos en ple debat sobre el present i el futur d’ERC. També sobre el seu passat més recent, del qual n’hem de fer una anàlisi desapassionada i treure’n conseqüències per evitar conductes erràtiques que ens han portat, a parer meu, a les darreres davallades electorals.
Aquest és un debat intern, de partit, però que desperta un interès mediàtic molt més enllà de les files republicanes. Tot Catalunya, i especialment els sectors més catalanistes, estan a l’aguait del què es cou a dins d’Esquerra.

I jo crec que això respon a diversos motius. Per una banda, Esquerra ha esdevingut un partit central en la política catalana. Central en el sentit que en els grans canvis que ha experimentat Catalunya en els darrers anys, i especialment en els canvis més polítics, Esquerra hi ha jugat un paper protagonista.Som el partit que provoca l’alternança al davant del Govern de la Generalitat i tanca una etapa de 23 anys monocolors de CiU. Esdevenim així els vertebradors dels dos darrers governs de coalició, d’esquerres i catalanistes. Hem estat els impulsors principals de la reforma estatutària. Els que hem posat sobre la taula el finançament del país, la publicació necessària de les balances fiscals, la demanda del concert econòmic, el dret a decidir.

Per això, el futur d’Esquerra interessa ara a tota la nació, portes enfora del propi partit. I interessa també pel procés mateix de l’elecció dels càrrecs dirigents del partit. Estem davant d’un cas inèdit entre nosaltres: l’elecció per sufragi universal en doble urna i entre tota la militància dels màxims responsables d’una formació política. Tot un exercici de democràcia interna que ha de permetre un debat obert i plural sobre idees, projectes polítics i sobre els millors candidats per portar-los a terme. Un autèntic laboratori democràtic.

Aquest és un debat que té un cert paral·lelisme amb el que s’està tenint al partit demòcrata nordamericà. La confrontació entre Barak Obhama i Hillary Clinton aixeca expectatives i és seguit amb interès molt més enllà de les files demòcrates. Tot Estats Units i el món sencer segueix i s’apassiona amb aquesta confrontació, valorada com una festa de la democràcia. Doncs bé, una confrontació similar, igualment interessant i apassionada, però sobretot democràtica, és la que està tenint lloc dins d’ERC.

Ara ja tenim la major part de les candidatures presentades: la de sector d’Esquerra Independentista amb Uriel Beltran i Jaume Renyer; la de Reagrupament.cat amb Joan Carretero i encara per conèixer qui l’acompanyarà en el tàndem; la de Joan Puigcercós i Joan Ridao; i ara finalment, la del sector d’en Carod amb Ernest Benach i Rafel Niubó. Tots ells candidats prou solvents i interessants.

Tenim una gran oportunitat per debatre el nostre ideari polític, el nostre projecte d’independentisme democràtic dins del context espanyol i de la Unió Europea, i el nostre full de ruta per assolir gradualment la sobirania nacional. I per decidir els millors líders per encapçalar aquesta etapa del partit. I tenim l’oportunitat històrica de fer-ho entre tots, escoltant tothom, amb totes les sensibilitats del partit i, el que és més important, de manera netament democràtica: amb el vot secret i personal de tota la militància.

Per això aquest gran debat d’Esquerra esdevé especialment important i interessant, i transcendeix els límits mateixos del partit. Això ens ha de fer actuar encara amb major responsabilitat. Del congrés de juny n’ha de sortir una Esquerra cohesionada, capaç de ser l’instrument per fer avançar Catalunya cap a la plena sobirania nacional i capaç de promoure les transformacions socials que portin benestar i prosperitat a les capes populars del país.