L'ANC ja camina

Ahir, 10 de març de 2012, es va constituir, en una acte fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és un moviment impulsat des d’allò que hem convingut a dir-ne la societat civil i que pretén superar el marc dels partits polítics. La política en general, i la catalana en particular, està vivint hores baixes: desprestigi, desafecció, partidisme, sectarisme... La lluita pel poder polític, per ocupar els llocs de govern, per guanyar les eleccions sigui com sigui, ha portat als partits a preocupar-se més d’ells mateixos que del país. A competir més que a col·laborar. A desqualificar-se més que a cooperar en causes comunes. A diferenciar-se el més possible enlloc de buscar els punts d’acord. Uns més que d'altres, tot sigui dit. Caldria que en aquest punt siguéssim una mica curosos i analitzéssim amb més rigor els encerts i els fracasos de cada partit, els progressos socials i nacionals de cada formació i la coherència entre el discurs i l'actuació política.

I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el moviment independentista.

Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?

D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha estat ben donat.

Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu. Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa, amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que, sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.

Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel cap també algunes reflexions més.

En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.

En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar, m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va saber expressar millor que ningú: una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho va expressar explícitament.

I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil. Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents. Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.

Endavant, doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats. I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.

I el 2014, com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!