La proposta d’un referèndum per a la independència de Catalunya el 2014 marca una fita necessària i assumible en el camí de la nostra nació cap a la plena sobirania.
El 2014 farà 300 anys que Catalunya va perdre l’Estat. Sembla una data adequada per fixar un horitzó, ni massa llunyà ni massa proper, en què puguem decidir entre tots com volem organitzar-nos políticament. Per aconseguir-ho caldrà una majoria social suficient com per permetre el fet mateix del referèndum i, per tant, tenim sis anys de coll per treballar col·lectivament i en tots els fronts per fer factible aquest nostre dret a decidir.
En el moment actual, penso que les condicions per plantejar una fita com aquesta són molt millors que fa només una dècada. El ressorgiment d’ERC en la vida política catalana acaba amb el repartiment de poder i la preponderància política de les dues formacions grans, CiU i PSC. Permet finalment l’alternança política al front de la Generalitat després de 23 anys. I, amb la reforma de l’Estatut, obre novament el debat sobiranista.
Avui les posicions de tots els partits catalans, CDC, UDC, PSC, ICV i, no cal dir-ho, de la mateixa ERC, respecte al dret de decidir i sobre les aspiracions sobiranistes de la nació, són molt més clares que fa només uns anys. Potser únicament el PP ha quedat al marge d’aquest moviment.
Per tot això considero, doncs, que el fet de marcar-se ara la fita del 2014 permet fer-nos avançar en aquest camí. Dóna temps i motius per preparar una llei catalana de consultes populars i per preparar l’administració actual per esdevenir el Govern de Catalunya com a Estat. I per a aquesta fita cal que ERC, que ja ha estat la impulsora d’aquest moviment sobiranista, esdevingui un partit unit, renovat i preparat per poder liderar aquest procés constituent. Per això, el proper 25è congrés d’ERC, a celebrar el 14 de juny, esdevé importantíssim per al futur de la pròpia ERC, però també per al futur de Catalunya.
Després de 300 anys d’un mal encaix amb Espanya, d’un finançament insuficient, de dèficits greus amb infrastructures, d’un estat del benestar massa feble,… mereixem recuperar la nostra capacitat d’iniciativa i d’autogovern. I no penseu, com ens volen fer creure, que per ser independents som massa petits: els països petits tenen major cohesió social, tenen menor desigualtat de gènere, són més solidaris amb els països pobres, són més competitius, menys corruptes i més eficients en l’acció dels poders públics (segons dades del Fons Monetari Internacional, del Global Peace Index 2007, del World Economic Forum, de l’Informe de Desenvolupament Humà de NNUU i del Banc Mundial).
Som una vella nació que vol esdevenir el 2014 un nou estat d’Europa.
1 comentari:
Màrius,
Descobreixo el teu bloc avui i em sap greu haver-me'l perdut fins ara. Sort que es pot anar llegint apunts enrere.
Molt interessant. Molt ben orientat.
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada