La
crisis econòmica és global, però també local. Afecta a tota la UE i de retruc a
l’economia mundial. Però s’acarnissa amb Grècia, amb Espanya, i veurem com
afecta també a Itàlia, a Irlanda, a Portugal, a França...
A
casa nostra, a Catalunya, aquesta crisi té un origen i unes conseqüències molt
particulars. Som una nació que no és sobirana i que està sotmesa a la
disciplina de l’estat espanyol. No podem administrar la nostra economia i patim
un dèficit fiscal d’entre 16.000 i 20.000 M€ anuals. Un veritable espoli que
suposa entre el 6% i el 8% del nostre PIB.
I tot
i ser la comunitat autònoma espanyola líder en estrènyer-nos el cinturó, seguim
en una situació d’asfíxia econòmica cada vegada més insuportable. Aquí estem retallant en sectors claus per al benestar (funcionaris, educació, sanitat,
serveis socials...) i claus per al desenvolupament econòmic futur
(infrastructures viàries estratègiques, ports i aeroports, recerca i innovació,
emprenedoria, suport financer a les empreses...). I tot i això, només hem estat
capaços de salvar algunes grans entitats financeres a base d’injectar-hi diner
públic i a costa de desmantellar el nostre exemplar sistema de caixes (i les
seves obres socials) i de no evitar l’escàndol dels desnonaments hipotecaris.
Parlem
doncs d’una crisi global però que afecta a cada país de manera desigual, i cada
país ha de trobar la seva pròpia sortida. Com ho han fet els islandesos, com ho
faran els grecs,...
I per
quina sortida optarem a Catalunya? Tenim dues opcions, dos camins diferents (dos rumbs, com li agrada dir al nostre President Mas): El primer, el camí
actual, sense capacitat de decisió i que lliga el nostre futur com a nació al
futur de la resta de l’estat. I que uneix el destí de la nostra economia indefectiblement al de
l’economia espanyola.
L’altre
és el de deslligar-nos d’Espanya, prendre les nostres decisions polítiques i
econòmiques amb plena sobirania, tenir la clau única de la caixa i tancar
l’exagerat flux de diners que perdem amb l’espoli fiscal actual.
Si
triem la primera opció (deixar les coses com estan), correm un molt plausible
perill d’enfonsar encara més l’economia catalana arrossegada per l’enfonsament
de l’espanyola. L’estat espanyol no és solvent i no té la confiança dels
mercats ni de la UE. I no la té, entre d’altres motius, perquè està aplicant malament
les reformes que ens ha de fer sortir de la crisi. Enlloc de retallar en
despesa supèrflua (exèrcit, església catòlica, senat, monarquia,
infrastructures innecessàries...), ho fa en sectors claus per al
desenvolupament (investigació i recerca, educació, emprenedoria,
infrastructures estratègiques, suport financer a les empreses...). Per això la
UE i la resta del món desconfien i recelen del pla d’austeritat de Rajoy, que
fins ara no ha fet res més que destruir empreses i llocs de treball,
precaritzar el mercat de treball, retallar drets socials i laborals, augmentar
l’atur, afeblir l’educació, rebaixar prestacions socials i fer créixer la
pobresa.
Està
clar, doncs, quin ha de ser el nostre model. És el moment d’apostar per la
plena sobirania nacional catalana que ens permeti aplicar les nostres pròpies
polítiques per sortir de la crisi. Per impulsar la producció i crear llocs de
treball hem de poder gestionar els nostres recursos econòmics. Tenim capacitat
productiva per sortir-nos-en. Sense oblidar la solidaritat amb la resta dels
pobles i regions d’Espanya (ningú de bona fe ens pot acusar als catalans de no
ser solidaris!), cal ser conscients que, sense espoli fiscal, Catalunya no
genera dèficits sinó que produeix superàvits.
I per
anar per aquest camí de la sobirania ens calen tres coses: una majoria
parlamentària (que la tenim), una majoria social favorable o, com a mínim,
tolerant (que segons les enquestes oficials també la tenim) i un lideratge
polític valent i compromès amb el país.
És
l’hora dels valents. L’hora dels líders polítics de país que no s’arronsin,
que es deixin empènyer pel clam popular i que ells mateixos empenyin la nació
cap a la seva plena sobirania. Homes i dones valentes que no temin el xoc de
trens perquè saben que tenen el recolzament parlamentari i popular (res a veure
amb el partit que usurpa aquest adjectiu) i que saben que només una Catalunya
lliure podrà ser avui rica i plena.
President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.
President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.