El repte municipal per la sostenibilitat

En el darrer Ple municipal del mes de novembre, l’ajuntament de la ciutat aprovava, per unanimitat de tots els grups, l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes i Alcaldeses.
Aquest pacte, impulsat des de la Unió Europea, recull el compromís de les ciutats signants de superar els objectius que la mateixa UE es va marcar el 2007 respecte a les mesures per mitigar el canvi climàtic. És allò que coneixem com el 20-20-20 abans del 2020. És a dir, el compromís de reduir en un 20% les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle, de millorar en un altre 20% l’eficiència energètica i d’aconseguir que al menys un 20% de l’energia utilitzada provingui de fonts renovables (eòlica, fotovoltàica, solar tèrmica, biomassa, geotèrmica). I tot això, aconseguir-ho abans de finalitzar el 2020, i prenent com a referència les dades de 1990. Tot un repte!
Doncs bé, amb aquest Pacte d’Alcaldes, les ciutats europees, i Terrassa entre elles, ens comprometem a treballar en el nostre àmbit local per superar fins i tots aquests índex.
Les ciutats som responsables de més del 50% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La il·luminació, l’eficiència energètica i la climatització dels equipaments públics, el transport col·lectiu, la mobilitat de la ciutat, la gestió integral del cicle de l’aigua, la promoció d’energies netes, la gestió correcta dels residus urbans i la seva mitigació, etc. Són camps de treball per aconseguir aquestes fites. Són objectius ambiciosos, però realistes i possibles d’aconseguir i, sobretot, absolutament necessaris. Com ens avançava l’informe Stern, prevenir els efectes del canvi climàtic sortirà car, però en tot cas sortirà vint vegades més car afrontar els efectes d’aquest canvi.
I el canvi climàtic ja no és una hipòtesis de futur, sinó una realitat del present. Aquestes són les conclusions unànimes dels 2.300 experts del IPCC (Intergovernamental Panel on Climate Change), reunits a València ara fa un any i guardonats recentment amb el Nòbel de la Pau. Només els qui amaguen el cap sota l’ala, els despistats, els qui tenen interessos econòmics inconfessables, els insolidaris, o els qui tenen algun estrany cosí… poden qüestionar el que ja és una evidència.
Aquesta és una qüestió que ens afecta a tots i ens interpel·la a tots i totes. Amb el canvi climàtic ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Ens hi juguem tant que, com deia aquell, no podem deixar aquest tema només en mans dels nostres governants i de les administracions.
De ben segur que uns i altres, ciutadans, governants, empreses, polítics, administracions,… tenim encerts i també errades considerables en les nostres actuacions per la mitigació del canvi climàtic. Però seria massa fàcil posar en evidència les disfuncions o els possibles errors dels altres, i posar-los en ridícul i enriure-nos-en (per expressar-ho amb les paraules del sociòleg i amic Salvador Cardús, arran de l’ornamentació nadalenca del comerç del centre de la ciutat), i no reconèixer les pròpies disfuncions i errors o, encara pitjor, la pròpia inactivitat davant un problema d’aquesta magnitud.
Acabo de tornar de participar en un congrés estatal del medi ambient, el CONAMA, a Madrid. El lema del congrés ha estat El repte és actuar. Efectívament, ja no n’hi ha prou amb estudiar les causes i analitzar els efectes del canvi climàtic. Ja no tenim més temps. El repte ara és actuar. Amb errors, amb ensopegades, però de ben segur també amb encerts. Perquè com diu la dita qui no s’arrisca, no pisca. I qui no actua, aquest segur que no l’erra, però només participa en el problema i no en la solució.
Així doncs, des de l’encàrrec ciutadà que he rebut com a Regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat, assumeixo el lideratge de promoure la cultura municipal de la sostenibilitat, faig meus els compromisos contrets amb l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes de la UE, i demano i animo a la ciutadania a treballar, cadascú des del seu àmbit, en els objectius del Pla.
Són objectius assumibles. I molta feina ja s’està fent. Poso alguns exemples municipals: en els darrers anys hem millorat entre tots els índex de recollida selectiva de residus (en deu anys hem passat del 7% de recollida selectiva del 1997 al més del 32% del 2007), també hem disminuït la quantitat de residus (1,25 Kg per dia i habitant el 2001 i hem baixat a 1,18 el 2007; la mitjana a Catalunya és de 1,56 i la del Vallès Occidental de 1,43). El nostre consum domèstic d’aigua presenta uns índex d’estalvi molt bons (dels 120 litres per persona i dia de consum domèstic el 2003 hem passat als 108 litres en el tercer trimestre del 2008). I també estem millorant molt i encara ho podem fer molt més en eficiència energètica, en mobilitat sostenible i, en general, en consum responsable. Són objectius que depenen de tots i que entre tots hem de poder assolir. Tots hi estem compromesos.

La bona estrella

Comerç Terrassa Centre ha tingut aquest Nadal la bona pensada d’estrenar una ornamentació nadalenca original, vistosa i elegant. Es tracta, ja ho deveu haver vist, d’uns estel de mida gran, tridimensionals, fets de roba brillant. He de confessar que m’han sorprès i que, cada dia que passa, m’agraden més. Trobo que és una ornamentació elegant, de disseny, que defuig de les tradicionals llumetes sovint força carrinclones. I m’agraden també perquè les podem gaudir durant tot el dia, i no com abans que només s’encenien les llumetes tres hores cada vespre i durant tota la resta del dia aquelles penjarelles de bombetes i cables tenien un aspecte bastant deplorable.
Però a més trobo que els de Comerç Terrassa Centre l’han encertada de ple. Com a bons botiguers, han copsat com ningú que els gustos i les inclinacions dels terrassencs i terrassenques es decanten ara pels temes ecològics i per la sostenibilitat. Saben que ara més que mai valorem allò que és natural, allò que és eficient energèticament parlant, allò que és ecològic, que no despesa energia innecessària, que ajuda a mitigar el canvi climàtic, allò que en diem sostenible. Incorporar la sostenibilitat al comerç és reforçar el comerç que fa ciutat. I a més de proporcionar-nos cada vegada més productes naturals, ecològics i eficients, es preocupen també per una mobilitat sostenible, per la reducció de residus i la seva recollida selectiva, pel reciclatge i reutilització d’embolcalls, pel disseny més ecològic i, ara també amb aquesta ornamentació nadalenca, per l’estalvi energètic.
Enhorabona! L’heu encertada! No només esteu fent una campanya de Nadal més sostenible, sinó que connecteu amb els interessos de la ciutadania de la ciutat que cada vegada vol ser més respectuosa amb el medi ambient i més estalviadora de recursos.
Com ja ens teniu acostumats, torneu a ser pioners en el món del comerç, en el de la competitivitat, en el del bon gust i en el de la protecció del medi ambient. Ja hem començat a veure com la vostra campanya de Nadal és valorada des d’altres sectors comercials del país. Sou un exemple a seguir. Us felicito per la iniciativa i us desitjo en aquests nadals que tingueu una bona estrella.

MOBILITAT SOSTENIBLE

És possible viure sense cotxe a Terrassa? Home, possible, sí. De fet són molts els terrassencs i terrassenques que no en tenen. Però és veritat també que són molts els conciutadans que tenen cotxe i que per raons diverses es veuen abocats a fer-lo servir quotidianament.
De fet, des de l’aparició de l’automòbil a les ciutats, aquests han anat desplaçant altres formes de mobilitat i altres mitjans d’una forma no sempre massa racional ni adequada. La cultura de l’automòbil s’ha anat imposant també a Terrassa en els darrers cinquanta anys fins al punt d’arribar aquest a convertir-se en l’amo i senyor dels nostres carrers i places. Recordeu quan els cotxes omplien la Plaça Vella, el Raval, la Rambla….? Ho havien fet d’una manera tan abusiva que pràcticament no deixaven espais per al vianants, reclosos aquests en unes voreres estretes, incòmodes i insuficients.
I les bicicletes, que fa cent anys eren els vehicles més abundants a la ciutat, havien també pràcticament desaparegut del tot.
Des de fa uns anys comencem a prendre consciència col·lectiva que la ciutat ha de ser per a les persones, per a totes les persones, i no només per als cotxes. I tots som vianants en bona part del nostre temps i dels nostres desplaçaments. Per això hem avançat cap un urbanisme que dóna prioritat al vianant, amb espais exclusius per a ells, amb voreres més amples, prenent si cal espai de via pública als vehicles motoritzats. I estem treballant per introduir criteris de sostenibilitat i de racionalitat en la mobilitat dins la ciutat.
Hem de trobar l’equilibri en la mobilitat dins la ciutat que, tot i permetent i millorant la gestió del trànsit de vehicles privats, doni la prioritat al transport públic (metro, bus i taxi) i als desplaçaments a peu i en bicicleta. És el que entenem per mobilitat sostenible. Una mobilitat més racional, més saludable, amb menys emissions a l’atmosfera, més fluïda, més eficaç i que dóna més qualitat de vida als ciutadans.
Per sort, Terrassa és una ciutat compacta i amb una morfologia que afavoreix els desplaçaments a peu i amb bicicleta. Necessitem seguir avançant en sensibilització ciutadana i en educació ambiental, per ajudar a aquest canvi d’hàbits i d’usos que ens portin de la cultura del cotxe a una nova cultura de la mobilitat sostenible, basada en el foment del transport públic i en la prioritat per als vianants i les bicicletes. Volem un Terrassa per viure-hi i per viure-hi amb qualitat!.

Castells a Tànger

He tingut novament l’oportunitat de visitar Tànger. La capital marroquina del nord d’Àfrica no para de créixer en població ( i ja està sobre el milió d’habitants) i esperem que també ho faci en prosperitat econòmica i social. I més que ho farà, de créixer, quan el seu nou port estigui en ple funcionament. Diuen que serà el més gran d’Àfrica i de la Mediterrània.

Aquesta vegada he tornat a la ciutat convidat pel Casal Català, en motiu de la III Setmana de la Cultura Catalana. Tànger, i tot el nord del Marroc, miren cap a Europa. De fet el continent europeu és una presència constant, física, a la ciutat; sempre que mires al mar veus, a tocar, el relleu de les serres andaluses. Els 14 quilòmetres de l’estret semblen més curts vistos des d’aquesta banda africana.

Tànger, que havia estat port franc i ciutat lliure fins fa cinquanta anys, conserva encara el seu caràcter cosmopolita, oberta a totes les cultures, a totes les nacionalitat, a totes les religions i a tots els costums. Ciutat, doncs, de contrastos i de tolerància.; que s’emmiralla en Europa i que veu passar cada estiu, primer avall i després de tornada, un milió de marroquins europeus que venen a passar les vacances a casa.

I Tànger mira també cap a Catalunya. Perquè a Catalunya hi viuen molts marroquins de la regió nordafricana, emigrats aquí per estudis o per guanyar-se la vida. Sorprèn trobar a Tànger entitats que ofereixen cursos de català, com Al Amal, la contrapart marroquina d’una altra oenagé catalana, Wafae, que també està treballant a Terrassa. He conegut tangerins capaços de seguir una conversa i d’expressar-se en un català molt correcte i que no han estat mai a Catalunya. I he vist també alguna acadèmia que prepara, en català, els estudiants que volen passar la selectivitat i estudiar en alguna universitat catalana.

La petja catalana a Tànger també s’hi deixa veure per la presència d’empreses catalanes, tèxtils i manufactureres especialment. Ara, aquests catalans a Tànger i els tangerins que volen conèixer Catalunya i aprendre la nostra llengua, tindran un nou espai de trobada i de relació. La seu del Casal Català s’acaba d’inaugurar en el marc d’aquesta III Setmana de la Cultura Catalana, amb presència d’un representant del Govern de la Generalitat de Catalunya i d’un ministre del Govern del Marroc. Per cert, en l’acte inaugural també hi era Juan Goytisolo, l’escriptor enamorat del Marroc (ell viu habitualment a Marraqueix) i amic també de Catalunya, el seu país de procedència.

La cirereta d’aquesta Setmana Catalana a Tànger la van posar els Xicots de Vilafranca, que el dissabte passat aixecaven castells de set a la Plaça de les Nacions, al cor de Tànger. És la primera vegada que es planten castells a l’Àfrica! Va ser tot un goig compartir la pinya amb camises vermelles vilafranquines, braços morenos marroquins i, fins i tot, amb alguns xadors de noies tangerines.

Tant de bo aprenguem a casa nostra a valorar la cultura marroquina com aquests dies he comprovat que els tangerins estimen la nostra.

Europa i els immigrants

El que m'agradaria dir sobre el que penso de l'actitud d'Europa i d'Espanya respecte a la immigració, ho he trobat ben reflexat en un article de l'Almudena Grandes. No em puc estar de trascriure'l aquí, per a públic escarni del govern socialista de Zapatero i Corbacho (ell mateix immigrant al seu moment). Aquí el teniu:

Señoras y señores, niñas y niños, europeos todos: ¡enhorabuena! Hemos conseguido cuadrar el círculo de la iniquidad. No ha sido fácil. Desde los lejanos tiempos de los barcos negreros hasta la inoculación televisiva del consumismo desaforado, el camino ha sido largo, arduo, fatigoso. Fue necesario colonizar continentes enteros, esclavizar a sus habitantes, explotar sin descanso sus materias primas, comprar reyezuelos, armar a sus enemigos, vender armas a todos por igual, crear pequeñas élites intelectuales, y sobornar después a sus miembros para producir un caos fecundo y controlado del que seguir sacando tajada.
Así prosperamos. Así nos enriquecimos. Así llegamos a un punto de desarrollo tal que no pudimos sostenerlo con nuestros propios medios. Y llegaron los inmigrantes, para recoger la basura de nuestra sociedad de obesos, para respirar los fertilizantes que intoxicaban nuestros pulmones, para hacer los trabajos que nuestros parados se negaban a hacer.
Y mientras las vacas en gordaron, todo fue diálogo, interculturalidad, derechos humanos y mutuos beneficios. Hasta que ya no engordaron más. Su flaqueza ha traído consigo -en plena Eurocopa, eso sí, para que no nos enteremos mucho- la versión comunitaria de Guantánamo, centros de detención sin control judicial donde encerrar a los ilegales hasta 18 meses, y desde donde hasta los niños pueden ser expulsados en cualquier momento hacia un país que ni siquiera sea el suyo.
Hace algún tiempo, dije aquí que mi voto era útil. Ahora, después de asistir a la penosa, sonrojante actuación de los socialistas españoles en esta vergüenza, estoy más segura que nunca. Zapatero ha logrado meternos por fin en Europa. No en la de las naciones, ni en la de la primera velocidad, sino en la Europa que da asco. Enhorabuena, repito. Y ahora, si me perdonan, voy a retirarme para vomitar.

Almudena Grandes

Les lliçons de la sequera

Aquest episodi de sequera que hem hagut d’afrontar des de Catalunya ens ha permès avançar en això que hem batejat com la nova cultura de l’aigua. És a dir, en l’estalvi i l’ús racional d’un bé escàs i absolutament necessari per a la vida com és l’aigua. En un país mediterrani on la sequera pot esdevenir un mal endèmic.

La ciutadania en general ha estat realitzant aquests últims temps un esforç estalviador d’aigua de boca, addicional al que ja venia fent de fa temps. Les campanyes institucionals i les imatges d’embassaments buits en els telenotícies han calat en el conjunt de la població. A Terrassa, en aquest primer trimestre del 2008, el consum d’aigua d’ús domèstic ha baixat fins als 112 litres per habitant i dia; una xifra certament baixa, molt poc per sobre del mínim imprescindible dels 100 litres que recomana la OMS (Organització Mundial de la Salut). També cal remarcar que no s’ha imposat cap sanció per incompliment del Ban municipal de mesures contra la sequera. Cal felicitar, doncs, els terrassencs i terrassenques i agrair-los públicament l’esforç que realitzen.

També l’administració municipal ha tingut un comportament exemplar en tot aquest període que s’inicia amb la promulgació del Decret de Sequera per part de la Generalitat a l’abril de 2007. Manteniment Urbà (responsable del reg dels parcs i jardins públics), l’IMCET (Institut Municipal de Cultura i Esports, responsable de les instal·lacions esportives, incloses les piscines), el Parc de Vallpardís i el Servei de Medi Ambient, han fet bé la feina i han aconseguit un estalvi del 32% d’aigua d’ús municipal en el primer trimestre del 2008, si el comparem amb el mateix període de l’any passat.

També cal agrair l’esforç dels proveïdors d’aigua de la ciutat, Aigües de Les Fonts i, especialment, Mina d’Aigües de Terrassa. La seva acció coordinada i la seva valuosa col·laboració amb la Comissió municipal de Seguiment del Pla de Contingència de la Sequera, mereixen el reconeixement de la ciutat.

Penso que entre tots hem après la lliçó. I animo a tothom: administracions, empreses i activitats econòmiques, empreses proveïdores d’aigua i ciutadania en general, a continuar avançant en aquest ús racional de l’aigua.

Per part de l’administració municipal caldrà continuar amb la política de regar zones verdes i de mantenir camps d’esport i piscines amb aigua de pou, sempre que això sigui factible. També s’ha de prendre consciència que cal cercar aigua del subsòl per a aquests usos en les noves àrees de desenvolupament urbà que estan contemplades en el nostre ordenament urbanístic. I finalment, cal avançar en els estudis per utilitzar aigües regenerades, provinents de l’EDAR (Estació Depuradora d’Aigües Residuals) de Les Fonts, per ser destinades a usos municipals, industrials i per a la recàrrega dels aqüífers. Aquest és el nostre compromís.

ERC: No malbaratem el somni

Nosaltres, militants d’ERC - Vallès Occidental amb més de 15 anys de militància i que hem desenvolupat diferents responsabilitats orgàniques i institucionals (presidents de secció local, presidents comarcals, consellers nacionals, membres d’Executives Nacionals, regidors, alcaldes i consellers comarcals), volem fer arribar a la militància de la nostra comarca i a la direcció del partit el següent posicionament en aquests moments de debat precongressual.

Reafirmar el nostre compromís amb Esquerra Republicana de Catalunya com a instrument per a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. La dura feina, sovint callada, i l’esforç continuat durant molts anys és el que ens ha permès passar al Vallès Occidental de la marginalitat a la centralitat i esdevenir una eina útil per la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans. Creiem en el compromís, i ens exigim un comportament ètic de la pràctica política. Aquest és un dels nostres signes d’identitat més preuats i al que no volem i no podem renunciar.

Reclamem del conjunt de la militància i en especial de la direcció que en resulti del congrés, una actitud imbuïda pel valor de la unitat. El partit ho som tots.

Tanmateix sabem que per arribar a la majoria social hem d’abordar la imprescindible renovació de persones, d’idees i, sobretot, hem de dotar-nos d’una nova cultura organitzativa: Que es fixi com a objectiu l’aproximació del partit i els seus representants als nostres votants potencials. Que seleccioni els seus càrrecs interns i institucionals no en funció de la seva sensibilitat política, sinó exclusivament en funció de la seva competència i talent. Que es plantegi com teixir complicitats amb una part de la ciutadania que mai militarà però que serà imprescindible per assolir els nostres objectius. Que entengui que aquests objectius no s’assoliran mai si l’objectiu és el control del propi partit.

Guanyi qui guanyi hem de superar la xacra del sectarisme. Hem d’articular el debat col·lectiu necessari per poder elaborar un discurs polític, que el volem majoritari, en una societat catalana que viu immersa en un procés accelerat de transformacions que generen incerteses i desconcerts.

Nosaltres hem viscut al llarg dels nostres anys de militància situacions difícils, més difícils que les actuals, i hem sabut anar endavant. De fet avui estem en una crisi de creixement. Som en una cruïlla. Però si sabem sumar a tothom, i sabem posar els interessos del país i de la gent per damunt de tot, estarem en disposició de fer un gran pas endavant. Fer d’un gran partit un partit gran. Fer d’un gran país, un país lliure. Hi ha massa gent pendent de nosaltres i no ens podem permetre decebre al país ni a nosaltres mateixos.

Ullastrell, 21 de maig del 2008.

Josep Alàs, Ramon Arribas, Joan Ballbé, Joan Costa, Lluís Martínez, Marius Massallé, Jordi Permanyer, Raimon Pí, Martí Pujol, Montse Puig, Magí Rovira, Francesc Sutríes, Josep Ventura

Catalunya: una vella nació, un nou estat d'Europa

La proposta d’un referèndum per a la independència de Catalunya el 2014 marca una fita necessària i assumible en el camí de la nostra nació cap a la plena sobirania.

El 2014 farà 300 anys que Catalunya va perdre l’Estat. Sembla una data adequada per fixar un horitzó, ni massa llunyà ni massa proper, en què puguem decidir entre tots com volem organitzar-nos políticament. Per aconseguir-ho caldrà una majoria social suficient com per permetre el fet mateix del referèndum i, per tant, tenim sis anys de coll per treballar col·lectivament i en tots els fronts per fer factible aquest nostre dret a decidir.

En el moment actual, penso que les condicions per plantejar una fita com aquesta són molt millors que fa només una dècada. El ressorgiment d’ERC en la vida política catalana acaba amb el repartiment de poder i la preponderància política de les dues formacions grans, CiU i PSC. Permet finalment l’alternança política al front de la Generalitat després de 23 anys. I, amb la reforma de l’Estatut, obre novament el debat sobiranista.

Avui les posicions de tots els partits catalans, CDC, UDC, PSC, ICV i, no cal dir-ho, de la mateixa ERC, respecte al dret de decidir i sobre les aspiracions sobiranistes de la nació, són molt més clares que fa només uns anys. Potser únicament el PP ha quedat al marge d’aquest moviment.

Per tot això considero, doncs, que el fet de marcar-se ara la fita del 2014 permet fer-nos avançar en aquest camí. Dóna temps i motius per preparar una llei catalana de consultes populars i per preparar l’administració actual per esdevenir el Govern de Catalunya com a Estat. I per a aquesta fita cal que ERC, que ja ha estat la impulsora d’aquest moviment sobiranista, esdevingui un partit unit, renovat i preparat per poder liderar aquest procés constituent. Per això, el proper 25è congrés d’ERC, a celebrar el 14 de juny, esdevé importantíssim per al futur de la pròpia ERC, però també per al futur de Catalunya.

Després de 300 anys d’un mal encaix amb Espanya, d’un finançament insuficient, de dèficits greus amb infrastructures, d’un estat del benestar massa feble,… mereixem recuperar la nostra capacitat d’iniciativa i d’autogovern. I no penseu, com ens volen fer creure, que per ser independents som massa petits: els països petits tenen major cohesió social, tenen menor desigualtat de gènere, són més solidaris amb els països pobres, són més competitius, menys corruptes i més eficients en l’acció dels poders públics (segons dades del Fons Monetari Internacional, del Global Peace Index 2007, del World Economic Forum, de l’Informe de Desenvolupament Humà de NNUU i del Banc Mundial).

Som una vella nació que vol esdevenir el 2014 un nou estat d’Europa.

República Catalana

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica…

Amb aquestes paraules començava el President Màcià la seva proclama el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat. M’agrada recordar-ho avui, 77 anys després, perquè per a mi els dos conceptes, Catalunya i República, sempre m’han semblat indisociables. No m’interessa una Catalunya independent i sobirana sinó és per fer-la una nació lliure, justa i fraternal (els tres grans valors republicans!). I no m’interessa una Catalunya social, catalanista i d’esquerres, sinó és també una nació lliure i sobirana que pugui marcar-se ella mateixa el seu destí.

Aquest debat encara és ben viu i present en la política catalana dels nostres dies. Personalment opino que no ens serveix de res un PSC progressista i d’esquerres, que barra el pas, diuen, al PP a Espanya, sinó és un partit que ens ajudi a avançar cap a una Catalunya lliure i sobirana. I tampoc ens serveix una Esquerra independentista sinó té ben clar el seu paper d’esquerres, social i progressista, al servei de les classes populars. I penso a més que serà precisament la nostra acció política d’esquerra i a favor de les classes populars la que ens pot portar a una majoria social decisiva per aconseguir la plena sobirania nacional.

Per això, en una data com la d’avui, un 14 d’abril, m’agrada commemorar aquella proclamació de la República Catalana. I m’agrada fer-ho amb un poema que el meu pare, Frederic Massallé i Guarné, va dedicar al seu amic Silvestre Roig en ésser implantat l’ESTAT CATALÀ (en paraules seves). A mi em fa venir esgarrifances…

QUIN ABRIL…

Quin abril! Aquest abril…
Entre flors de tot estil
Hi ha una flor preferida:
Sobre dels seus pètals d’or
Quatre cintes de color
Que són sang d’una ferida…

Un mal jorn, una ventada
Marcí la flor tan amada
I no nasqué a l’any vinent…
Quant i quant l’hem enyorada
Esperant cada brotada!…
Quina angoixa més punyent!

Vuit anys de ferma esperança
Clavant-se cada any la llança
Més endins del nostre cor…
Avui ha tornat ufana!
La bella flor catalana
De cintes de sang i d’or…

L’hem besada llagrimosos
I la lluïm orgullosos
Posada damunt del pit…
El nostre crit de Victòria!
Serà imprès en la memòria
Del més gran al més petit…

Quin abril! Aquest abril
Entre flors de tot estil
Ha nat la flor desitjada…
Bella flor de pètals d’or
Amb la que ha lluitat la mort
I n’ha sortit malparada!

Frederic Massallé
Terrassa, 14 d’abril de 1931

El gran debat d’Esquerra

Estem immersos en ple debat sobre el present i el futur d’ERC. També sobre el seu passat més recent, del qual n’hem de fer una anàlisi desapassionada i treure’n conseqüències per evitar conductes erràtiques que ens han portat, a parer meu, a les darreres davallades electorals.
Aquest és un debat intern, de partit, però que desperta un interès mediàtic molt més enllà de les files republicanes. Tot Catalunya, i especialment els sectors més catalanistes, estan a l’aguait del què es cou a dins d’Esquerra.

I jo crec que això respon a diversos motius. Per una banda, Esquerra ha esdevingut un partit central en la política catalana. Central en el sentit que en els grans canvis que ha experimentat Catalunya en els darrers anys, i especialment en els canvis més polítics, Esquerra hi ha jugat un paper protagonista.Som el partit que provoca l’alternança al davant del Govern de la Generalitat i tanca una etapa de 23 anys monocolors de CiU. Esdevenim així els vertebradors dels dos darrers governs de coalició, d’esquerres i catalanistes. Hem estat els impulsors principals de la reforma estatutària. Els que hem posat sobre la taula el finançament del país, la publicació necessària de les balances fiscals, la demanda del concert econòmic, el dret a decidir.

Per això, el futur d’Esquerra interessa ara a tota la nació, portes enfora del propi partit. I interessa també pel procés mateix de l’elecció dels càrrecs dirigents del partit. Estem davant d’un cas inèdit entre nosaltres: l’elecció per sufragi universal en doble urna i entre tota la militància dels màxims responsables d’una formació política. Tot un exercici de democràcia interna que ha de permetre un debat obert i plural sobre idees, projectes polítics i sobre els millors candidats per portar-los a terme. Un autèntic laboratori democràtic.

Aquest és un debat que té un cert paral·lelisme amb el que s’està tenint al partit demòcrata nordamericà. La confrontació entre Barak Obhama i Hillary Clinton aixeca expectatives i és seguit amb interès molt més enllà de les files demòcrates. Tot Estats Units i el món sencer segueix i s’apassiona amb aquesta confrontació, valorada com una festa de la democràcia. Doncs bé, una confrontació similar, igualment interessant i apassionada, però sobretot democràtica, és la que està tenint lloc dins d’ERC.

Ara ja tenim la major part de les candidatures presentades: la de sector d’Esquerra Independentista amb Uriel Beltran i Jaume Renyer; la de Reagrupament.cat amb Joan Carretero i encara per conèixer qui l’acompanyarà en el tàndem; la de Joan Puigcercós i Joan Ridao; i ara finalment, la del sector d’en Carod amb Ernest Benach i Rafel Niubó. Tots ells candidats prou solvents i interessants.

Tenim una gran oportunitat per debatre el nostre ideari polític, el nostre projecte d’independentisme democràtic dins del context espanyol i de la Unió Europea, i el nostre full de ruta per assolir gradualment la sobirania nacional. I per decidir els millors líders per encapçalar aquesta etapa del partit. I tenim l’oportunitat històrica de fer-ho entre tots, escoltant tothom, amb totes les sensibilitats del partit i, el que és més important, de manera netament democràtica: amb el vot secret i personal de tota la militància.

Per això aquest gran debat d’Esquerra esdevé especialment important i interessant, i transcendeix els límits mateixos del partit. Això ens ha de fer actuar encara amb major responsabilitat. Del congrés de juny n’ha de sortir una Esquerra cohesionada, capaç de ser l’instrument per fer avançar Catalunya cap a la plena sobirania nacional i capaç de promoure les transformacions socials que portin benestar i prosperitat a les capes populars del país.

Catalunya a Alemanya

Sempre m’ha semblat interessant la catalanofília que es respira a Alemanya. Contrasta amb la catalanofòbia de molts mitjans de comunicació espanyols, i amb la ignorància cap a la nostra llengua i cultura de molts cercles intel·lectuals de l’Estat.

Això ve a tomb de la interessant conferència que abans d’ahir va fer a Terrassa Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, sobre la visibilitat que la literatura catalana té a Alemanya, impulsada i molt en aquests darrers mesos arran de la participació de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Tenim una literatura de primera, que edita més de set-cents títols nous cada any i que, com s’ha vist a Frankfurt, juga a primera divisió, a la champions.

Les vendes i la bona crítica de les traduccions a l’alemany –enguany s’han editat 53 títols, la majoria novetats; una xifra que multiplica per dos les que es van editar en els cinc anys anteriors-, així com l’èxit de participació a la multitud d’actes que s’han desenvolupat a Alemanya tot al llarg de 2007, han fet callar finalment les veus alienes, i alguna de pròpia, que auguraven un fracàs i que menystenien la nostra literatura.

S’ha sabut aprofitar l’oportunitat de la Fira de Frankfurt i entre tots els sectors implicats –editors, autors, artistes, organitzadors- s’ha donat a la literatura catalana la visibilitat necessària per ser reconeguda entre la resta de literatures europees, i més enllà, en un pla de normalitat creativa.

Durant els cinc dies de la Fira la nostra literatura ve ser present amb més de cent actes. Lloc destacat per a l’exposició Cultura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. També remarcable el programa artístic: l’espectacle inaugural, creat per Joan Ollé; El cant de la Sibil·la i El Misteri d’Elx, interpretats amb molt d’èxit per Jordi Savall a la Sta Katharinenkirche; el concert de rock a la sala Brotfabrik; la nit Sònar al Bockenheimer Depot; el concert de Maria del Mar Bonet i Miquel Poveda a l’Alte Oper; el cicle de cinema català del Deutsches Filmmuseum; l’exposició VisualKultur.cat al Museum für Angewandte Kunst; l’adaptació teatral del Tirant lo Blanc de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb música de Carles Santos, al Schauspielfrankfurt.
A més, la literatura catalana ha estat present durant el 2007 a tots els certàmens literaris i fires alemanes de Munic, Berlin, Erlangen, Colònia, Leipzig i Hamburg. Escriptors i escriptores catalans han presentat les seves obres en llibreries i centres culturals en més d’una vintena de ciutats alemanyes. 58 instituts de secundària alemanys han fet activitats sobre llengua i literatura catalanes; 30 continuen aquest 2008, tot i que estava previst, ni pressupostat.
Tot això ha donat una visibilitat de la cultura catalana a Alemanya, i de retruc a tot el món, de primera magnitud.

Això, com deia en començar, reforça la presència del català en aquell país, on més de 2.500 alumnes de 30 universitats aprenen llengua i literatura catalanes. I contrasta amb les només 7 universitats espanyoles, i els voltant de 1.000 alumnes, on es pot aprendre català.

Més enllà del soroll mediàtic, de la catalanofòbia d’alguns mitjans, de la falsa polèmica entre literatura catalana i escriptors catalans que escriuen en castellà, més enllà de tot això… hem de felicitar-nos per la projecció internacional que la Fira de Frankfurt ha donat al català i a la literatura catalana.

Per acabar. La cerimònia inaugural de la Fira va comptar amb els parlaments de Juergen Boss, director de la Fira; Peer Steinbrück, ministre de Finances d’Alemanya; Petra Roth, alcaldessa de Frankfurt; José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya i Gottfried Honnefelder, president del Gremi d’Editors i Llibreters d’Alemanya. Hi assistiren representants del Govern d’Andorra, del Govern de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, dels ajuntaments de Perpinyà, l’Alguer, Morella, Sueca, Gandia, Beseit, Calaceit i de diversos municipis catalans. També el President del Parlament de Catalunya. Quim Monzó hi efectuà un sorprenent i aplaudit discurs en representació de la cultura catalana.

Potser ha estat la primera vegada que s’han aplegat en un acte representants institucionals de tots els territoris dels Països Catalans. Només per això ja valia la pena ser-hi.

El Noi del Sucre

Al primer terç del segle XX, ser sindicalista i defensar els drets dels obrers davant els abusos flagrants dels patrons, et podia costar la vida… Salvador Seguí i Francesc Layret, en són un bon exemple.

Sens dubte que el sindicalisme ha avançat molt des d’aleshores; però és necessari i just que recordem aquells que hi van deixar la pell per tal que fossin reconeguts els drets dels treballadors.

Avui, 10 de març, és jornada postelectoral. Particularment per a mi i per al meu partit, Esquerra, és una jornada de decepció. Caldrà fer-hi una seriosa reflexió més aprofundida...

És també una jornada d’aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Sindicalistes per la Sobirania (SxS) ho commemora amb un acte a Barcelona, a l’indret mateix on va caure mort Salvador Seguí avui fa 85 anys…

Ullastrell. La llista més votada

No heu sentit la cantarella repetida mil vegades del Mas i el Duran exigint que governi el cap de la llista més votada? Eh que us sona això? Efectivament, en Mas i en Duran no perden ocasió de repetir-ho a tort i a dret.
Però aquesta norma, que per a ells és sagrada, sembla que no cal seguir-la sempre. Només quan convé per a la causa convergent…
El meu comentari ve en relació a l’acte electoral que CiU ha fet aquest cap de setmana a Ullastrell (Vallès Occidental). Allà en Mas ha repartit "floretes" a dreta i esquerra i ha lamentat que els d’ERC no el fessin president de la Generalitat el 2006.
Encara més lamentable ha estat la intervenció de l’alcalde convergent del municipi, Jaume Rodó, que ho és des del desembre passat després d’una moció de censura contra el govern municipal d’Esquerra. El Sr. Rodó desqualificava els responsables de penjar unes pancartes contra el pla municipal per construir 137 habitatges (Ullastrell té 1.687 habitants, en tancar el 2007) i afirmava que eren "quatre gats" que penjaven "quatre pellingots". Quina barra, Sr. Rodó!. Tots recordem el trist espectacle de la moció de censura contra el govern municipal d’ERC i PSC, i el seu retorn a l’alcaldia contra la voluntat majoritària del poble.
Bé, doncs a Ullastrell es veu que per al Sr. Mas tenen butlla. L’alcalde convergent Rodó ho és pel suport de la UGO (Ullastrell Grup d’Opinió), però la llista de CiU no va ser la més votada. Va obtenir 249 vots, per 285 de la llista d’Esquerra. I a Ullastrell, el Sr. Mas es va oblidar de repetir la cantarella i exigir que governi la llista més votada.
Ah, per cert! El nostre amic Josep Rull, regidor terrassenc i diputat català, també va carregar contra Esquerra però també es va oblidar de demanar l’alcaldia per a la llista més votada.
Coses de la campanya!

Eleccions: cosa de dos?

Com molts altres ciutadans, especialment els catalans, que hem seguit els dos "cara a cara" de la tele, sento la frustració d'haver de "patir" un dels dos candidats a president del govern de l'estat.

Ni ZP ni Rajoy no han demostrat la talla per dirigir el país. Ni els Bono Jovi, ni els Peperos Escozios, no ens han presentat un programa clar, rigorós, solvent, per fer avançar el conjunt del país en els àmbits socials, econòmics, territorials, mediambientals, internacionals. S'han dedicat a tirar-se els plats pel cap, a repetir fins al cansament els mateixos arguments recurrents, a agafar els raves per les fulles.

Què m'importa a mi, com a ciutadà, si la primera pregunta que el Rajoy va fer al ZP al Congrés anava sobre economia o sobre alguna altra qüestió? És que ens prenen per imbècils?

Perquè insisteixen a ensenyar-me unes gràfiques il·legibles, tendencioses i mal fetes? És que es pensen que som criatures de parvulari?

Ni un ni l'altre, ni ZP ni Rajoy, ni PSOE ni PP, no mereixen la confiança per governar el país. I menys encara si ens ho mirem des de Catalunya. Uns ja ens han enganyat amb l'Estatut ("Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya....") i els altres només han parlat en català en la intimitat quan necessitaven el pacte amb CiU per governar.

Potser no podrem evitar que un o l'altre (el dolent i el pitjor) acabin presidint el govern d'Espanya. Com a mínim, no els deixem governar sols. Ara més que mai ens cal un vot fort des de Catalunya. Un vot català que no sigui ni per ZP ni per Rajoy. Un vot capaç de condicionar el futur govern central. Un vot per Catalunya. Un vot que vetlli per la Pàtria catalana i no només per l'interès personal o la butxaca.

Amb aquests de la foto que només fan soroll però desafinen de mala manera..., entendreu que jo sempre m'hagi sentit atret pel rock català!

Amazig i català

El dissabte passat vaig tenir el goig, i l'honor, de tancar la presentació d'uns llibres de poemes de l'amic Jordi Badiella i del poeta amazig Eumar Derwic, als Amics de les Arts.
Estem avesats a anomenar com a magrebins als habitants del nord de l'Àfrica, i de vegades àrabs. És cert que una part de la població nord-africana ha estat arabitzada, però malgrat això, no és menys cert que la presència de la llengua i de la cultura amazigues (o berbers)és ben important i és la llengua i la cultura pròpies de la població autònoma d'àmplies capes de la població nord-africana al'est d'Egipte.
Els catalans ens sentim atrets i solidaris amb la llengua amaziga. Una llengua minoritzada com la nostra, que sobreviu en desigualtat amb la llengua oficial, l'àrab, que és la que rep el suport de les institucions i de l'estat. L'amazig queda relagat a la oralitat i a l'àmbit domèstic.
Català i amazig són llengües que han d'estar continuament a l'aguait per sobreviure, per no desaparèixer, per trobar suports i reconeixements sovint fora de les seves fronteres. I ha de ser així, doncs una llengua, i els catalans ho sabem prou bé..., no és només un vehicle de comunicació entre persones. és també l'expressió de la identitat d'un poble. És el vehicle amb què es manifesta una cultura, una història. és el ciment que aglutina una cultura i dóna sentit de pertinença als habitants del seu territori.
L'amazig té una llarga tradició. D'uns cinc mil anys, diuen els entesos. Sempre oral; que no s'havia tornat a escriure fins ara, quan s'ha pogut reconstruir la seva escriptura gràcies als gravats trobats a les roques del desert.
Per això, l'acte de dissabte passat volia ser també un acte de difusió i de reconeixement de la llengua i cultura amaziga. Llengua i cultura que és la pròpia de molts nous terrassencs. I un acte d'agermanament del català i l'amazig, dues llengües que comparteixen aquesta situació de resistència lingüística, però que són vehicle de cultures mil·lènàries, signes d'dentitat de dos pobles que avui tornen a trobar-se i a conviure en la nostra mateixa ciutat, Terrassa.

Vallparadís, un parc per viure'l

Ahir vaig tenir l'oportunitat de participar en una reunió del Consell Consultiu del parc de Vallpardís.
Ens hi van presentar els eixos i les característiques més significatives del que hi haurà d'anar en la seva 5a fase, i última; fins arribar a l'avinguda Santa Eulàlia
Amb aquesta fase, el projecte de la qual s'encarregarà els propers dies, acabarà una de les obres més importants de la ciutat a cavall entre els dos segles. Vallparadís i el futur "metro" format per les estacions de les dues línies: FGC i RENFE canviaran l'aspecte, per millorar, de la Terrassa del segle XXI.
Són projectes per dibuixar una nova ciutat de les persones (i no dels cotxes) on tindran prioritat els vianants, les bicicletes, el transport públic. Una ciutat més humana, més amable, sostenible mediambientalment, amb una mobilitat més eficient.
Entenc que estem en un moment de transició entre la ciutat pensada per als vehicles privats i aquesta nova ciutat que ja es dibuixa, on l'espai públic es planifica pensant en que sigui lloc de trobada, de passeig a peu o en bicicleta, amb transport públic eficaç. I tota transició és moment de crisi. Però aquesta és una crisi positiva, de creixement, que apunta no tant a un augment de la mobilitat amb el vehicle particular, sinó a una millora de la qualitat de vida dels terrassencs i terrassenques gràcies a una millora de la mobilitat amb transport públic i a una recuperació de l'espai públic per a les persones.
Com li agrada dir al nostre company Josep Rull..., aquest és el "capteniment" de l'actual equip de govern municipal.

La integració...en català!

Fa ben pocs dies llegia a la premsa local el naixement d'una nova associació de persones immigrants. El seu nom ja és tota una declaració de principis "Luchamos por nuestros derechos".
Des d'Esquerra donem suport a la lluita de les persones immigrades pels seus drets i per la seva integració total al país d'acollida. Però si el país d'acollida és Catalunya, la llengua d'integració ha de ser el català. Quan la persona immigrada aprèn a entendre i a expresar-se en català assoleix un plus d'integració al país que li obre, a més, noves possibilitats de feina i de relació.
El president de la nova associació, Fauzi Hlida, ens explicava en la notícia de premsa que l'associació donava suport a les classes de castellà. Jo li vull recordar que al Centre de Normalització Lingüística trobaran classes gratuïtes de català que els facilitaran una més completa integració a Terrassa i a Catalunya.
Volem un sol poble, amb cohesió social, sense discriminacions, amb respecte per a totho. Per això necessitem una llengua comuna de relació social entre tots. Una llengua de comunicació efectiva i que reforci el sentit de pertinença a la comunitat d'acollida. I aquesta llengua no pot ser altra que el català.
La nostra benvinguda a totes les persones immigrants. Us volem iguals que nosaltres, en drets i en deures. I per això us oferim allò millor que tenim: la nostra llengua i la nostra cultura. Qui només us aculli en castellà, us està discriminant i us farà sentir estranys a casa nostra.

El millor residu és aquell que no es produeix

La meva mare sempre deia "No és més neta la que més neteja, sinó la que menys embruta!". Doncs podem prendre exemple d’aquesta idea.
En medi ambient, en sostenibilitat, qui menys contamina, qui menys residus genera és qui és més sostenible. Si evitem despeses innecessàries en bosses de plàstic, en envasos, en elements superflus en l’embalatge, evitarem també haver de fer una despesa d’energia per a reciclar-los.
El millor estalvi és la despesa que no es fa, en sostenibilitat. Amb això vull dir que sí que és important, sí que és bàsic, reciclar tot el que es pot i, sobretot, reutilitzar. Però que fonamentalment el que cal fer és generar menys residus.
El mateix podem aplicar a l’aigua. Com menys aigua llencem, millor per a totes i tots. Com menys aigua malgastem, menys restriccions tindrem.
A Terrassa som capdavanters en els dos elements: en la reducció de la creació de residus i en l’estalvi d’aigua.
Us adjunto una petita taula amb la que podreu veure que, a Terrassa, no només hem incrementat la quantitat de residus que recollim selectivament, que és molt important, i sobretot perquè ho fem en origen (és a dir, totes les persones que viuen a Terrassa es comprometen en aquest projecte!), sinó sobretot, hem reduït la quantitat de residus que cada habitant genera. I això sí que és important!

Evolució des de l'aplicació del nou model de residus (2003-2007)
Any Habitants Kg/Hab/Dia Recollida selectiva(%)

2.003 188.854 1'21 16'17
2.004 193.000 1'19 20'59
2.005 194.947 1'20 27'15
2.006 201.442 1'19 29'99
2.007 203.852 1'18 32'04

L'ecofòrum de Terrassa

Com cada any, l'Ecofòrum és una de les cites centrals de la sensibilització i l'educació en medi ambient i sostenibilitat de l'Ajuntament de Terrassa.
L'Ecofòrum 2007 es va centrar en la contaminació atmosfèrica i en els problemes i solucions d'aquesta contaminació.
En l'enllaç trobareu molta més informació sobre els resultats i els ponents de les jornades, però m'agradaria destacar la participació del professor Claret Papiol, amb la conferència "Com el canvi climàtic pot no ser l'origen de tots els mals". Aquesta conferència, impartida per un professor que s'autodefineix com a "doctor emèrit en causes perdudes i fenòmens no naturals" va servir per, en un to distès, fer una valoració sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències.