En els temps que corren, sembla que és l’economia la que condiciona totes les activitats del nostre entorn. En tots els àmbits: en el familiar, en el laboral, també en el municipal i fins arribar al regional i al global. La crisi econòmica està posant en entredit el grau d’estat del benestar que havíem aconseguit amb tants esforços. I sembla que també l’economia pugui fer perillar els avenços mediambientals que han costat tant d’ aconseguir i que podríem tornar a perdre.
Faig aquestes consideracions a l’hora de reflexionar sobre el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES) del que ens hem dotat a la ciutat. Algú podria pensar que aquests no són bons temps per invertir en mesures que ajudin a mitigar el canvi climàtic. I, de fet, el fracàs de la cimera de Copenhaguen podria donar la raó als que així pensen. La temptació de molts és la de creure que ara cal centrar-se en la superació de la crisi i que d’això de l’ecologia i de la lluita contra el canvi climàtic ja en parlarem més endavant...
Al meu parer, aquest seria un raonament equivocat. Per una banda, perquè quant més endarrerim les mesures per mitigar el canvi climàtic, més difícil serà de tornar enrera i més costos (ecològics, però també econòmics) suposarà l’adaptació a aquests canvis. Recordeu l’informe Stern.
I per altra banda, perquè estic fermament convençut que les mesures que prenem en el PAES per mitigar el canvi climàtic (estalvi energètic i de recursos, reducció de carburants d’origen fòssil, eficiència energètica, foment de les energies renovables, etc.) suposen unes millores ambientals clares (qualitat de l’aire, millora de la salut i qualitat de vida, protecció del medi natural, racionalització de l’ús de recursos naturals, etc.) i també ens aportaran un estalvi econòmic important.
Quan al febrer de l’any passat vaig acudir a Brussel·les per participar en la cerimònia de signatura del Pacte d’Alcaldes al Parlament Europeu, em van quedar gravades les reflexions que allà fèia l’alcalde d’una ciutat sueca. El Sr. Bo Frank, alcalde de Växjo, una ciutat de 80.000 habitants, es mostrava satisfet que la seva ciutat hagués disminuït un 32% les seves emissions des de l’any 96. I que més de la meitat de l’energia consumida a la ciutat provingués de fonts renovables. Però sobretot es mostrava satisfet perquè amb aquestes polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, el seu ajuntament alliberava diners que després podia destinar a polítiques de benestar: salut, educació, cultura, atenció social,... Ell ho tenia molt clar i així ens ho transmetia en aquell acte: Ecologia i economia són dues cares de la mateixa moneda. I estalviar energia no és contradictori amb creixement econòmic i social, sinó just al contrari.
El Pla d’Acció d’Energia Sostenible ens ha de portar a construir una Terrassa més neta, més saludable, menys contaminada i més eficient energèticament parlant. Però ens portarà també a una ciutat amb més recursos per destinar a qualitat de vida, amb millors serveis, amb equipaments suficients i amb més atenció social. N’estic convençut. Ecologia és també economia.
Faig aquestes consideracions a l’hora de reflexionar sobre el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES) del que ens hem dotat a la ciutat. Algú podria pensar que aquests no són bons temps per invertir en mesures que ajudin a mitigar el canvi climàtic. I, de fet, el fracàs de la cimera de Copenhaguen podria donar la raó als que així pensen. La temptació de molts és la de creure que ara cal centrar-se en la superació de la crisi i que d’això de l’ecologia i de la lluita contra el canvi climàtic ja en parlarem més endavant...
Al meu parer, aquest seria un raonament equivocat. Per una banda, perquè quant més endarrerim les mesures per mitigar el canvi climàtic, més difícil serà de tornar enrera i més costos (ecològics, però també econòmics) suposarà l’adaptació a aquests canvis. Recordeu l’informe Stern.
I per altra banda, perquè estic fermament convençut que les mesures que prenem en el PAES per mitigar el canvi climàtic (estalvi energètic i de recursos, reducció de carburants d’origen fòssil, eficiència energètica, foment de les energies renovables, etc.) suposen unes millores ambientals clares (qualitat de l’aire, millora de la salut i qualitat de vida, protecció del medi natural, racionalització de l’ús de recursos naturals, etc.) i també ens aportaran un estalvi econòmic important.
Quan al febrer de l’any passat vaig acudir a Brussel·les per participar en la cerimònia de signatura del Pacte d’Alcaldes al Parlament Europeu, em van quedar gravades les reflexions que allà fèia l’alcalde d’una ciutat sueca. El Sr. Bo Frank, alcalde de Växjo, una ciutat de 80.000 habitants, es mostrava satisfet que la seva ciutat hagués disminuït un 32% les seves emissions des de l’any 96. I que més de la meitat de l’energia consumida a la ciutat provingués de fonts renovables. Però sobretot es mostrava satisfet perquè amb aquestes polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, el seu ajuntament alliberava diners que després podia destinar a polítiques de benestar: salut, educació, cultura, atenció social,... Ell ho tenia molt clar i així ens ho transmetia en aquell acte: Ecologia i economia són dues cares de la mateixa moneda. I estalviar energia no és contradictori amb creixement econòmic i social, sinó just al contrari.
El Pla d’Acció d’Energia Sostenible ens ha de portar a construir una Terrassa més neta, més saludable, menys contaminada i més eficient energèticament parlant. Però ens portarà també a una ciutat amb més recursos per destinar a qualitat de vida, amb millors serveis, amb equipaments suficients i amb més atenció social. N’estic convençut. Ecologia és també economia.
