Economia i Ecologia. L’Economia verda

Vivim uns temps convulsos, estranys, inquietants pel que fa a l’economia. La crisi econòmica és global però que ens afecta directament a nosaltres i sembla no tenir aturador. Es presenta més com una crisi de l’economia financera i bancària que no pas de l’economia productiva i del mercat.

I no hi acabem de trobar la sortida. Algú parla d’oportunitats i de la necessitat cada vegada més urgent d’un canvi de model. Segur que sí, necessitem un canvi de model econòmic que potencïi els sectors productius i resti poder als sectors més especulatius. I necessitem una banca i un sistema financer al servei del sistema productiu i no a l’inrevés.

I en tot aquest panorama, l’anomenada economia verda està cridada a jugar-hi un paper importantíssim. No només perquè configura nous sectors de producció, nous clústers, com ens agrada dir-ne, sinó perquè el respecte al medi ambient i la lluita global per la mitigació del canvi climàtic són valors que impregnaran a partir d’ara qualsevol activitat econòmica. I perquè, a més, la faran més sostenible i més eficient, també econòmicament. Economia i ecologia poden avançar juntes, han d’avançar juntes a partir d’ara. I l’ecologia ens ha d’ajudar també a aquest canvi de paradigma en el camí cap al progrés econòmic i social. L’ecologia ha de formar part de l’estratègia per definir una nova economia mundial.

En efecte, m’atreviria a afirmar en aquest sentit, que la feina de les diferents administracions referida a la protecció del medi ambient i a la lluita per la mitigació del canvi climàtic resulta ara més fàcil que fa uns anys, atès que troba ara una consciència col·lectiva respecte dels problemes mediambientals que ens afecten. Fer avui de regidor de Medi Ambient a Terrassa, per exemple, és més fàcil que no ho era abans. Les evidències dels efectes del canvi climàtic han empès a la conscienciació d’àmplies capes de la ciutadania respecte a buscar solucions, a canviar usos i costums i a assumir responsabilitats per mantenir la nostra qualitat mediambiental.

Durant l’acte de clausura de la 27ª sessió plenària del grup intergovernamental d’experts en canvi climàtic de l’ONU (l’IPCC: Intergovernmental Panel on Climate Change), reunit a València el novembre del 2007, el secretari general de l’ONU, el Sr. Ban Ki-Moon feia èmfasi en les evidències científiques d’aquest canvi i emplaçava als polítics a assumir les seves responsabilitats. Els científics ja han parlat, ara és l’hora dels polítics, afirmava. I afegia: Una acció política concertada i sostinguda podrà evitar alguns dels aspectes més catastròfics apuntats per l’informa de l’IPCC.

Les paraules del secretari general de l’ONU anaven de segur adreçades als governants que havien de participar en la Cimera de Bali del desembre d’aquell d’any. I la Cimera de Bali es va tancar amb acord, encara que amb rebaixes. L’acord de mínims per salvar la situació contemplava en els dos següents anys un nou conveni internacional sobre el clima que substituiria el de Kyoto i que s’hauria d’haver corroborat a la Cimera de Copenhaguen. La cimera, recordeu, va acabar sense acord, però el repte segueix estant present: les futures negociacions fixades en l'acord hauran de tractar sobre mesures de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, mesures d'adaptació enfront dels efectes ja visibles i previstos de canvi climàtic com sequera i inundacions, introducció de tecnologies netes i de com finançar tot això.

El contrapunt negatiu, com recordareu, va ser la negativa dels Estats Units, el major emissor de gasos d’efecte hivernacle, a assumir compromisos concrets per a la seva reducció.
El text aprovat reconeixia que l'escalfament del planeta és un fet inequívoc i que és necessària una disminució de les emissions globals per evitar conseqüències molt greus.

Recordo aquestes reunions internacionals per emmarcar la importància que la qualificada com a Economia Verda, en el seu sentit més ampli, té en aquest procés de lluita per la mitigació del canvi climàtic. El mateix secretari general Ban Ki-Moon recordava a València que els acords per lluitar contra el canvi climàtic han d’anar acompanyats d’incentius als països en desenvolupament. Millors condicions financeres per tecnologies energètiques més eficients i poc contaminants, ajuts als països més vulnerables al canvi, transferència de tecnologies no contaminants, etc., i noves i millors maneres de produir i consumir, en paraules seves. Ha arribat el moment, doncs, de posar en pràctica una economia que faci compatible el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient.

Això ens ho va fer palès l’Informe Stern: Si la comunitat internacional no pren mesures, el canvi climàtic provocarà en el futur una retallada d’entre un 5 i un 20% del PIB mundial. Per contra, invertir ara l’1% del PIB actual ens evitaria molts maldecaps. L’informe Stern aborda la qüestió del canvi climàtic a bastament tractada pels científics i pels moviments ecologistes, però les seves conclusions van a parar allà on fa mal, allà on hi ha el moll de l’os de tota la societat capitalista: l’economia.

I en aquesta dimensió econòmica de la qüestió, allò que importa són les conseqüències en el creixement, però també les noves oportunitats de negoci que es perfilen.

Aquesta economia verda encara s’ha vist més esperonada després de confirmar-se l’aposta de la Unió Europea per les energies renovables. En el seu document del gener de 2008, Una política energètica per Europa, la UE es marca l’objectiu dels 20% el 2020, és a dir, que les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica, biofuel i biomassa, principalment) hauran de representar el 20% del consum total d’energia el 2020 (enfront el 7% actual), millorar l’eficiència energètica i per tant l’estalvi d’energia un altre 20% i fer possible, així, una reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

El document obre bones perspectives al sector emergent de les energies renovables i els augura un llarg recorregut. Hi ha camí per córrer…S’obren nínxols de negoci els pròxims anys en energies netes, en el mercat dels cotxes híbrids i elèctrics, en la gestió dels residus, en eficiència energètica als habitatges i a les indústries, però també en sectors més allunyats com el de les assegurances i els productes de gestió de risc enfront de les oscil·lacions de preu o les incidències del clima. I si encara les energies netes tenen poc pes relatiu en el total, cal tenir present que el creixement que experimenten és quatre vegades superior a l’increment mitjà de la producció de la resta de fonts d’energia.

Des d’una perspectiva històrica, el desenvolupament del capitalisme verd ha anat de la mà de l’increment de la pressió mediambientalista (o ecologista, com ens agradava dir-ne abans) sobre les actuacions de les empreses.

En una primera fase, la resposta del món empresarial als nous plantejaments mediambientalistes és contundent: nega el problema, acusa els ecologistes de tremendistes, de crear problemes inexistents. Aquestes empreses, l’únic canvi que introdueixen en la seva activitat és la despesa en publicitat per vendre els seus productes com a respectuosos amb el medi ambient.

En una segona fase, i després de superar la primera (per això parlo de fases, com un procés dinàmic), les indústries admeten amb matisos l’existència del problema i la necessitat de trobar-hi alguna solució. Deixen de culpabilitzar els ecologistes i treballen per aportar solucions en dues direccions: pal·liatives (filtres i depuradores al final de la línia de producció) i de substitució de matèries primeres i tecnologies contaminants per d’altres de menor impacte ambiental. Al mateix temps, aquestes empreses milloren la seva gestió de residus.

La tercera i darrera fase és molt emergent i inclou un bon grup d’empreses, molt permeables a la conscienciació ambiental, que persegueixen l’eficiència industrial i l’energètica, mitjançant la innovació, l’ecodisseny i l’assumpció dels costos ecològics dins l’estructura productiva de l’empresa.

Potser avui encara en tenim poques, d’empreses, en aquesta tercera fase. Però segur que són aquestes les que estan més ben posicionades i les que poden augurar una sortida de la crisi general que ens afecta. Ecoliogia i economia no només no es contradiuen una a l’altra, sinó que es reforcen i es complementen. El progrés social i econòmic del nostre país i del món l’he de buscar, a partir d’ara, de la mà de l’economia verda.