Avui, 15 d’octubre de 2010, es compleixen els 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya.
Companys no va morir, el van matar. El van afusellar. Fou una de les casi 3.000 persones afusellades pel nou règim franquista. La immediata postguerra va ser cruenta per als vençuts: molts a l’exili fora de la pàtria estimada. I per als qui van romandre aquí més cruel encara: 3.000 afusellats en només 17 mesos: a una mitjana de 5 persones afusellades cada dia. En dic afusellades, i no ajusticiades, perquè de justícia no n’hi havia. Els tribunals militars eren tant sols una pantomima a les ordres directes del dictador.
Però aquella víctima del 15 d’octubre de 1940 no era una més. La víctima 2.761 després d’acabada la guerra era la més buscada i la més valuosa: es tractava de Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. Amb la seva mort, Franco pretenia acabar amb la Nació.
En tot el segle XX no trobarem un altre cas semblant a aquest: l’afusellament del president d’un país, escollit democràticament, i pel fet d’haver desenvolupat les seves funcions. Amb l’assassinat de Companys, Franco pretenia el genocidi de Catalunya.
70 anys després, encara és hora que l’Estat que el va matar reconegui el crim d’estat, demani perdó, anul·li el judici i restitueixi l’honor de la figura de Companys.
Fa pocs mesos, dos historiadors catalans, Josep Alets i Joaquim Aloy, acaben de trobar a Amsterdam un seguit de documents inèdits sobre Companys. En un d’aquests documents, la que va ser segona dona de Companys, Carme Ballester, hi narra el moment de la detenció del president a La Baule (Bretanya) per part de la policia militar nazi. Era un funest 13 d’agost de 1940.
Ballester escriu: Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la seva troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres que el meu marit volia conservar
S’enduen Companys, emmanillat, i deixen Carme Ballester trasbalssada: Comprenguin el meu estat d’ànim del moment, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca...
Companys no va morir, el van matar. El van afusellar. Fou una de les casi 3.000 persones afusellades pel nou règim franquista. La immediata postguerra va ser cruenta per als vençuts: molts a l’exili fora de la pàtria estimada. I per als qui van romandre aquí més cruel encara: 3.000 afusellats en només 17 mesos: a una mitjana de 5 persones afusellades cada dia. En dic afusellades, i no ajusticiades, perquè de justícia no n’hi havia. Els tribunals militars eren tant sols una pantomima a les ordres directes del dictador.
Però aquella víctima del 15 d’octubre de 1940 no era una més. La víctima 2.761 després d’acabada la guerra era la més buscada i la més valuosa: es tractava de Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. Amb la seva mort, Franco pretenia acabar amb la Nació.
En tot el segle XX no trobarem un altre cas semblant a aquest: l’afusellament del president d’un país, escollit democràticament, i pel fet d’haver desenvolupat les seves funcions. Amb l’assassinat de Companys, Franco pretenia el genocidi de Catalunya.
70 anys després, encara és hora que l’Estat que el va matar reconegui el crim d’estat, demani perdó, anul·li el judici i restitueixi l’honor de la figura de Companys.
Fa pocs mesos, dos historiadors catalans, Josep Alets i Joaquim Aloy, acaben de trobar a Amsterdam un seguit de documents inèdits sobre Companys. En un d’aquests documents, la que va ser segona dona de Companys, Carme Ballester, hi narra el moment de la detenció del president a La Baule (Bretanya) per part de la policia militar nazi. Era un funest 13 d’agost de 1940.
Ballester escriu: Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la seva troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres que el meu marit volia conservar
S’enduen Companys, emmanillat, i deixen Carme Ballester trasbalssada: Comprenguin el meu estat d’ànim del moment, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca...
Però Carme és una dona coratjosa. Després de buscar-lo molt, aconsegueix saber on el tenen detingut, a la Villa Carolina, prop de La Baule. Però no li deixen veure. Quan ja marxa, desconsolada...veig que quatre soldats encascats, el mig hi havia el meu marit que el traslladaven a un altre lloc, vaig córrer, però l’oficial em va agafar pel braç per treurem a fora, no vaig posar resistència, sols vaig cridar Lluís, ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volguent dir Fuig d’aquí, i ja no el vaig veure més...
Efectívament, aquest va ser el darrer cop que Carme Ballester va veure el seu marit, Lluís Companys.
Que el record de Companys i de tots aquells que varen donar la vida per Catalunya, ens guïi en el nostre treball diari i quotidià per la llibertat, el benestar social, la fraternitat, i la prosperitat i la independència de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada