L'hora dels valents

La crisis econòmica és global, però també local. Afecta a tota la UE i de retruc a l’economia mundial. Però s’acarnissa amb Grècia, amb Espanya, i veurem com afecta també a Itàlia, a Irlanda, a Portugal, a França...

A casa nostra, a Catalunya, aquesta crisi té un origen i unes conseqüències molt particulars. Som una nació que no és sobirana i que està sotmesa a la disciplina de l’estat espanyol. No podem administrar la nostra economia i patim un dèficit fiscal d’entre 16.000 i 20.000 M€ anuals. Un veritable espoli que suposa entre el 6% i el 8% del nostre PIB.

I tot i ser la comunitat autònoma espanyola líder en estrènyer-nos el cinturó, seguim en una situació d’asfíxia econòmica cada vegada més insuportable. Aquí estem retallant en sectors claus per al benestar (funcionaris, educació, sanitat, serveis socials...) i claus per al desenvolupament econòmic futur (infrastructures viàries estratègiques, ports i aeroports, recerca i innovació, emprenedoria, suport financer a les empreses...). I tot i això, només hem estat capaços de salvar algunes grans entitats financeres a base d’injectar-hi diner públic i a costa de desmantellar el nostre exemplar sistema de caixes (i les seves obres socials) i de no evitar l’escàndol dels desnonaments hipotecaris.

Parlem doncs d’una crisi global però que afecta a cada país de manera desigual, i cada país ha de trobar la seva pròpia sortida. Com ho han fet els islandesos, com ho faran els grecs,...

I per quina sortida optarem a Catalunya? Tenim dues opcions, dos camins diferents (dos rumbs, com li agrada dir al nostre President Mas): El primer, el camí actual, sense capacitat de decisió i que lliga el nostre futur com a nació al futur de la resta de l’estat. I que uneix el destí de la nostra economia indefectiblement al de l’economia espanyola.

L’altre és el de deslligar-nos d’Espanya, prendre les nostres decisions polítiques i econòmiques amb plena sobirania, tenir la clau única de la caixa i tancar l’exagerat flux de diners que perdem amb l’espoli fiscal actual.

Si triem la primera opció (deixar les coses com estan), correm un molt plausible perill d’enfonsar encara més l’economia catalana arrossegada per l’enfonsament de l’espanyola. L’estat espanyol no és solvent i no té la confiança dels mercats ni de la UE. I no la té, entre d’altres motius, perquè està aplicant malament les reformes que ens ha de fer sortir de la crisi. Enlloc de retallar en despesa supèrflua (exèrcit, església catòlica, senat, monarquia, infrastructures innecessàries...), ho fa en sectors claus per al desenvolupament (investigació i recerca, educació, emprenedoria, infrastructures estratègiques, suport financer a les empreses...). Per això la UE i la resta del món desconfien i recelen del pla d’austeritat de Rajoy, que fins ara no ha fet res més que destruir empreses i llocs de treball, precaritzar el mercat de treball, retallar drets socials i laborals, augmentar l’atur, afeblir l’educació, rebaixar prestacions socials i fer créixer la pobresa.

Està clar, doncs, quin ha de ser el nostre model. És el moment d’apostar per la plena sobirania nacional catalana que ens permeti aplicar les nostres pròpies polítiques per sortir de la crisi. Per impulsar la producció i crear llocs de treball hem de poder gestionar els nostres recursos econòmics. Tenim capacitat productiva per sortir-nos-en. Sense oblidar la solidaritat amb la resta dels pobles i regions d’Espanya (ningú de bona fe ens pot acusar als catalans de no ser solidaris!), cal ser conscients que, sense espoli fiscal, Catalunya no genera dèficits sinó que produeix superàvits.

I per anar per aquest camí de la sobirania ens calen tres coses: una majoria parlamentària (que la tenim), una majoria social favorable o, com a mínim, tolerant (que segons les enquestes oficials també la tenim) i un lideratge polític valent i compromès amb el país.

És l’hora dels valents. L’hora dels líders polítics de país que no s’arronsin, que es deixin empènyer pel clam popular i que ells mateixos empenyin la nació cap a la seva plena sobirania. Homes i dones valentes que no temin el xoc de trens perquè saben que tenen el recolzament parlamentari i popular (res a veure amb el partit que usurpa aquest adjectiu) i que saben que només una Catalunya lliure podrà ser avui rica i plena.

President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.