Vandana Shiva

Vandana Shiva és una pacifista índia, seguidora d'Indira Ghandi, que treballa i lluita per garantir la seguretat alimentària dels agricultors més petits. Física de formació, s'ha anat especialitzant en agricultura ecològica i en la defensa de la biodiversitat. Fou guardonada amb el Premi Nobel Alternatiu de la Pau el 1993. Activista mediambiental, ha tingut un paper fonamental en la lluita pel canvi en les pràctiques agrícoles, els drets de les dones i els sistemes alimentaris arreu del món.
He tingut l'oportunitat d'escoltar-la en una conferència en el marc d'un congrés europeu per promoure les accions dels governs locals en la lluita contra el canvi climàtic.
El títol de la seva conferència ja era una declaració d'intencions: El sòl no és petroli: seguretat alimentària en temps de canvi climàtic.
Ella defensa, doncs, que no podem conrear grans extensions de monocultius adreçats a proporcionar biocombustibles alternatius del petroli. Això només porta a estendre encara més la fam del món (i la ONU ja ha comptabilitzat més de mil milions de famolencs a la Terra...) i a empobrir la terra i l'agricultura.

Us poso, en forma de píndoles resumides, alguns dels seus pensaments que més em van impactar:

• L’Himàlaia dóna aigua al 40% de la humanitat. El Ganges neix allà
• Les persones que més sofreixen les conseqüències del canvi climàtic són també les que menys responsabilitats tenen en les emissions de CO2
• La Terra pot viure sense nosaltres. Però la Terra no ens vol expulsar; som nosaltres que sembla que ens vulguem excloure
• Els darrers 200 anys d’ús massiu de combustibles fòssils estan canviant la relació entre la natura i l’home
• L’agricultura ecològica i la biodiversitat de cultius són entre 5 i 10 vegades més productius que els monocultius
• L’agricultura ecològica, amb adobs orgànics, resisteix millor les sequeres que l’agricultura amb adobs químics
• Ecològicament parlant, seria recomanable que el 80 o el 90% dels aliments que consumim es produïssin en un radi màxim de 100 Km
• En la lluita contra el canvi climàtic, les solucions no s’han de buscar tant en les tecnologies més sofisticades com en el retorn a la natura i als mètodes agraris més tradicionals
• Dedicar grans extensions al monocultiu per fabricar biocarburant és un error greu que provoca fam, i ja tenim més de mil milions de famolencs
• Tampoc hem de confiar tant en la bioenginyeria. És millor apostar per la diversitat de llavors naturals

Si en voleu saber més, acaba de sortir publicat un article seu en català a la revista Educació i Sostenibilitat, num. 5, primavera 2009. El títol: Som el que mengem. El menjar com a mestre

Arenys, la pedra a la sabata del PSC

El PSC continua sense entendre que exercir pacíficament el dret a decidir en una consulta municipal com la d'Arenys, és mostra precisament de seny, de radicalitat democràtica i de maduresa política.

Que això toqui el voraviu a un partit feixista com la Falange, era de preveure. Que aixequi ampolles i exciti la caverna mediàtica espanyolista, es donava per suposat (entre d'altres coses perquè sempre està sobreexcitada i catalanofobitzada, la caverna mediàtica espanyolista).

Però que els senyors i senyores del PSC, amb Montilla, Chacón, Zaragoza, etc. llencin aquests atacs virulents contra els qui pacíficament i democràtica exerceixen un dret bàsic, això ja costa d'entendre. On és el famós "tarannà" socialista i amic de Catalunya de Zapatero? Què se n'ha fet de l'ala catalanista del PSC?

Quo vadis, PSC?

(A la foto, més persones radicals independentistes que "no són serioses, no respecten les lleis i que fan propostes inviables", en paraules de Montilla. Per cert, la foto és de l'agència EFE, com la de l'entrada anterior del blog, que va ser portada d'un diari bastant radical i independentista: El Pais)

Arenys

Tres perilloses activistes independistes catalanes participant, a Arenys de Munt, en un acte contrari a la legalitat i anticonstitucional; amb premeditació i a cara descoberta.
On anirem a parar?

Residus i sostenibilitat

Vivim en un món limitat i global. Els recursos materials del qual estan, ja ho sabeu, molt mal repartits i mal utilitzats. Estem espoliant les reserves de combustibles fòssils i de matèries primeres.

I generem a més, molts residus. En el cas dels terrassencs, cada un de nosaltres produeix, de mitjana, 1,15 Kg de deixalles domèstiques diàries. I la nostra és una ratio força bona: a Catalunya la mitjana supera el quilo i mig, i a la resta de l’estat espanyol 1,60 Kg/habitant/dia.

Què fer amb els residus s’ha convertit en un dels problemes (i de les oportunitats també!) que les administracions públiques hem d'afrontar. En un primer moment, la preocupació era només com desfer-se d'aquests residus, on posar-los perquè no molestessin: es van crear abocadors, amagats de les poblacions. Després vam començar a prendre mesures per impedir la degradació del medi natural i per millorar les condicions mediambientals i de protecció de la salut d’aquests abocadors: es van clausurar els abocadors il·legals, es van prendre mesures per la recollida de lixiviats i pel control d’emissions de gasos a l’atmosfera, es va prohibir l’incineració a cel obert que provocava dioxines i perills per la salut.

Ara estem avançant en la consideració dels residus només com a problema i comencem a veure oportunitats en la consideració dels residus també com a recurs. El primer pas l’estem donant amb la recollida selectiva (separant els residus per fraccions diferents: paper i cartró, vidre, plàstics i envasos, matèria orgànica) i amb el reaprofitament d’una part substancial d’aquest recursos: en aquest moment estem recollint separadament i reaprofitant el 34% dels residus urbans.

El segon pas l’hem de fer de cara a la reducció de residus. Hem començat els ajuntaments, amb campanyes de conscienciació i actuacions de foment del consum ecològic i responsable, i els ciutadans. I estem aconseguint bons resultats, disminuint la generació de residus domèstics en els darrers anys. Ara falta que s’hi impliquin també les altres administracions i els sectors industrials i de comerç, amb la reducció dels embolcalls i els embalatges i amb una legislació encaminada a aquesta reducció de residus.

Alguns països nordeuropeus, que ja estan fent bona feina en la reducció de residus i en la seva recollida selectiva, poden passar a una tercera etapa que consisteix en la valorització energètica dels residus restants. És a dir, estan aprofitant els residus resultants, que fins ara anaven a dipòsits més o menys controlats (com el nostre de Coll Cardús), com a combustible per a la producció d’aigua calenta centralitzada (són països freds, recordeu-ho) i d’electricitat. Que no ens espanti el nom, es tracta d’incineració de residus per al seu aprofitament energètic. Incineració, clar, que no té res a veure amb la que podíem haver tingut anys enrera sense control d’emissions i sense seguretat mediambiental i de salut. Però només podrem arribar aquí quan haguem superat les etapes de reducció de residus i d’una més correcta recollida selectiva que ens permeti una major reutilització dels residus que generem. Tenim doncs encara molta feina per fer.

Mans a l’obra.