Salvador Espriu

Avui, 22 de gener, es compleixen els 25 anys de la mort del poeta (22/II/1985)

Vaig entrar en contacte amb la poesia d'Espriu a principis dels 70's, quan estudiava COU i de la mà d'una excel·lent professora de català a l'IES Blanxart. De la mà d'Elena, la professora, i de la mà de Josep Maria Castellet, que ens obria la porta a la simbologia, les metàfores, les imatges,... de la poesia espriuana, que d'altra manera hagués estat molt feixuga de descobrir.

I és que la poesia d'Espriu, tan clara i tan directa en moltes ocasions, amaga el missatge i es tanca en el món interior creat pel poeta, en moltes d'altres. Un poeta destrossat per la guerra fratricida i pel posterior genocidi cultural i lingüístic que li va tocar patir al país. I un poeta que posa la seva ploma al servei de la pàtria i de la llengua (He viscut per salvar-vos els mots).

Des d'aleshores, la poesia d'Espriu m'ha acompanyat sempre, i l'he llegida i rellegida cíclicament manta vegades...

Avui, en aquest 25è aniversari de la seva mort, i en el 50è de la publicació de La pell de brau, vull recordar aquí un petit poema del Llibre de Sinera que sempre m'ha agradat. Sigui com a modest homenatge:

Però en la sequedat arrela el pi

crescut des d'ella cap al lliure vent

que ordeno i dic amb unes poques lletres

d'una breu i molt noble i eterna paraula:

m'alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

Si desitgeu conèixer quina és aquesta breu, noble i eterna paraula de què ens parla el poeta, només heu de llegir, en vertical, les lletres inicials dels quatre darrers versos...