dimarts, 16 de novembre de 2010

També en català


Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!

1 comentari:

emi ha dit...

es que el senyor murillo era dels que perseguía la llengua catalana i ho continua fent, ho fa des que va sortir de la seva córdoba natal, i ho continuará fent fins que es mori ,ell vol "una grande i libre" es un cas sense solució !!!