No ens decoratgem mai i que res ens descoratgi; l'home es fa en un etern recomençar
Josep Pallach
dilluns, 29 de novembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
20N: Els Drets dels Infants. El cas d'Al-Agem
El 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets dels Infants. Un dia especialment concebut per parar atenció a la violació que es produeix d’aquests drets en milions de nens i nenes del planeta.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.
dimarts, 16 de novembre del 2010
També en català
Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)