El repte municipal per la sostenibilitat

En el darrer Ple municipal del mes de novembre, l’ajuntament de la ciutat aprovava, per unanimitat de tots els grups, l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes i Alcaldeses.
Aquest pacte, impulsat des de la Unió Europea, recull el compromís de les ciutats signants de superar els objectius que la mateixa UE es va marcar el 2007 respecte a les mesures per mitigar el canvi climàtic. És allò que coneixem com el 20-20-20 abans del 2020. És a dir, el compromís de reduir en un 20% les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle, de millorar en un altre 20% l’eficiència energètica i d’aconseguir que al menys un 20% de l’energia utilitzada provingui de fonts renovables (eòlica, fotovoltàica, solar tèrmica, biomassa, geotèrmica). I tot això, aconseguir-ho abans de finalitzar el 2020, i prenent com a referència les dades de 1990. Tot un repte!
Doncs bé, amb aquest Pacte d’Alcaldes, les ciutats europees, i Terrassa entre elles, ens comprometem a treballar en el nostre àmbit local per superar fins i tots aquests índex.
Les ciutats som responsables de més del 50% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La il·luminació, l’eficiència energètica i la climatització dels equipaments públics, el transport col·lectiu, la mobilitat de la ciutat, la gestió integral del cicle de l’aigua, la promoció d’energies netes, la gestió correcta dels residus urbans i la seva mitigació, etc. Són camps de treball per aconseguir aquestes fites. Són objectius ambiciosos, però realistes i possibles d’aconseguir i, sobretot, absolutament necessaris. Com ens avançava l’informe Stern, prevenir els efectes del canvi climàtic sortirà car, però en tot cas sortirà vint vegades més car afrontar els efectes d’aquest canvi.
I el canvi climàtic ja no és una hipòtesis de futur, sinó una realitat del present. Aquestes són les conclusions unànimes dels 2.300 experts del IPCC (Intergovernamental Panel on Climate Change), reunits a València ara fa un any i guardonats recentment amb el Nòbel de la Pau. Només els qui amaguen el cap sota l’ala, els despistats, els qui tenen interessos econòmics inconfessables, els insolidaris, o els qui tenen algun estrany cosí… poden qüestionar el que ja és una evidència.
Aquesta és una qüestió que ens afecta a tots i ens interpel·la a tots i totes. Amb el canvi climàtic ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Ens hi juguem tant que, com deia aquell, no podem deixar aquest tema només en mans dels nostres governants i de les administracions.
De ben segur que uns i altres, ciutadans, governants, empreses, polítics, administracions,… tenim encerts i també errades considerables en les nostres actuacions per la mitigació del canvi climàtic. Però seria massa fàcil posar en evidència les disfuncions o els possibles errors dels altres, i posar-los en ridícul i enriure-nos-en (per expressar-ho amb les paraules del sociòleg i amic Salvador Cardús, arran de l’ornamentació nadalenca del comerç del centre de la ciutat), i no reconèixer les pròpies disfuncions i errors o, encara pitjor, la pròpia inactivitat davant un problema d’aquesta magnitud.
Acabo de tornar de participar en un congrés estatal del medi ambient, el CONAMA, a Madrid. El lema del congrés ha estat El repte és actuar. Efectívament, ja no n’hi ha prou amb estudiar les causes i analitzar els efectes del canvi climàtic. Ja no tenim més temps. El repte ara és actuar. Amb errors, amb ensopegades, però de ben segur també amb encerts. Perquè com diu la dita qui no s’arrisca, no pisca. I qui no actua, aquest segur que no l’erra, però només participa en el problema i no en la solució.
Així doncs, des de l’encàrrec ciutadà que he rebut com a Regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat, assumeixo el lideratge de promoure la cultura municipal de la sostenibilitat, faig meus els compromisos contrets amb l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes de la UE, i demano i animo a la ciutadania a treballar, cadascú des del seu àmbit, en els objectius del Pla.
Són objectius assumibles. I molta feina ja s’està fent. Poso alguns exemples municipals: en els darrers anys hem millorat entre tots els índex de recollida selectiva de residus (en deu anys hem passat del 7% de recollida selectiva del 1997 al més del 32% del 2007), també hem disminuït la quantitat de residus (1,25 Kg per dia i habitant el 2001 i hem baixat a 1,18 el 2007; la mitjana a Catalunya és de 1,56 i la del Vallès Occidental de 1,43). El nostre consum domèstic d’aigua presenta uns índex d’estalvi molt bons (dels 120 litres per persona i dia de consum domèstic el 2003 hem passat als 108 litres en el tercer trimestre del 2008). I també estem millorant molt i encara ho podem fer molt més en eficiència energètica, en mobilitat sostenible i, en general, en consum responsable. Són objectius que depenen de tots i que entre tots hem de poder assolir. Tots hi estem compromesos.

La bona estrella

Comerç Terrassa Centre ha tingut aquest Nadal la bona pensada d’estrenar una ornamentació nadalenca original, vistosa i elegant. Es tracta, ja ho deveu haver vist, d’uns estel de mida gran, tridimensionals, fets de roba brillant. He de confessar que m’han sorprès i que, cada dia que passa, m’agraden més. Trobo que és una ornamentació elegant, de disseny, que defuig de les tradicionals llumetes sovint força carrinclones. I m’agraden també perquè les podem gaudir durant tot el dia, i no com abans que només s’encenien les llumetes tres hores cada vespre i durant tota la resta del dia aquelles penjarelles de bombetes i cables tenien un aspecte bastant deplorable.
Però a més trobo que els de Comerç Terrassa Centre l’han encertada de ple. Com a bons botiguers, han copsat com ningú que els gustos i les inclinacions dels terrassencs i terrassenques es decanten ara pels temes ecològics i per la sostenibilitat. Saben que ara més que mai valorem allò que és natural, allò que és eficient energèticament parlant, allò que és ecològic, que no despesa energia innecessària, que ajuda a mitigar el canvi climàtic, allò que en diem sostenible. Incorporar la sostenibilitat al comerç és reforçar el comerç que fa ciutat. I a més de proporcionar-nos cada vegada més productes naturals, ecològics i eficients, es preocupen també per una mobilitat sostenible, per la reducció de residus i la seva recollida selectiva, pel reciclatge i reutilització d’embolcalls, pel disseny més ecològic i, ara també amb aquesta ornamentació nadalenca, per l’estalvi energètic.
Enhorabona! L’heu encertada! No només esteu fent una campanya de Nadal més sostenible, sinó que connecteu amb els interessos de la ciutadania de la ciutat que cada vegada vol ser més respectuosa amb el medi ambient i més estalviadora de recursos.
Com ja ens teniu acostumats, torneu a ser pioners en el món del comerç, en el de la competitivitat, en el del bon gust i en el de la protecció del medi ambient. Ja hem començat a veure com la vostra campanya de Nadal és valorada des d’altres sectors comercials del país. Sou un exemple a seguir. Us felicito per la iniciativa i us desitjo en aquests nadals que tingueu una bona estrella.

MOBILITAT SOSTENIBLE

És possible viure sense cotxe a Terrassa? Home, possible, sí. De fet són molts els terrassencs i terrassenques que no en tenen. Però és veritat també que són molts els conciutadans que tenen cotxe i que per raons diverses es veuen abocats a fer-lo servir quotidianament.
De fet, des de l’aparició de l’automòbil a les ciutats, aquests han anat desplaçant altres formes de mobilitat i altres mitjans d’una forma no sempre massa racional ni adequada. La cultura de l’automòbil s’ha anat imposant també a Terrassa en els darrers cinquanta anys fins al punt d’arribar aquest a convertir-se en l’amo i senyor dels nostres carrers i places. Recordeu quan els cotxes omplien la Plaça Vella, el Raval, la Rambla….? Ho havien fet d’una manera tan abusiva que pràcticament no deixaven espais per al vianants, reclosos aquests en unes voreres estretes, incòmodes i insuficients.
I les bicicletes, que fa cent anys eren els vehicles més abundants a la ciutat, havien també pràcticament desaparegut del tot.
Des de fa uns anys comencem a prendre consciència col·lectiva que la ciutat ha de ser per a les persones, per a totes les persones, i no només per als cotxes. I tots som vianants en bona part del nostre temps i dels nostres desplaçaments. Per això hem avançat cap un urbanisme que dóna prioritat al vianant, amb espais exclusius per a ells, amb voreres més amples, prenent si cal espai de via pública als vehicles motoritzats. I estem treballant per introduir criteris de sostenibilitat i de racionalitat en la mobilitat dins la ciutat.
Hem de trobar l’equilibri en la mobilitat dins la ciutat que, tot i permetent i millorant la gestió del trànsit de vehicles privats, doni la prioritat al transport públic (metro, bus i taxi) i als desplaçaments a peu i en bicicleta. És el que entenem per mobilitat sostenible. Una mobilitat més racional, més saludable, amb menys emissions a l’atmosfera, més fluïda, més eficaç i que dóna més qualitat de vida als ciutadans.
Per sort, Terrassa és una ciutat compacta i amb una morfologia que afavoreix els desplaçaments a peu i amb bicicleta. Necessitem seguir avançant en sensibilització ciutadana i en educació ambiental, per ajudar a aquest canvi d’hàbits i d’usos que ens portin de la cultura del cotxe a una nova cultura de la mobilitat sostenible, basada en el foment del transport públic i en la prioritat per als vianants i les bicicletes. Volem un Terrassa per viure-hi i per viure-hi amb qualitat!.

Castells a Tànger

He tingut novament l’oportunitat de visitar Tànger. La capital marroquina del nord d’Àfrica no para de créixer en població ( i ja està sobre el milió d’habitants) i esperem que també ho faci en prosperitat econòmica i social. I més que ho farà, de créixer, quan el seu nou port estigui en ple funcionament. Diuen que serà el més gran d’Àfrica i de la Mediterrània.

Aquesta vegada he tornat a la ciutat convidat pel Casal Català, en motiu de la III Setmana de la Cultura Catalana. Tànger, i tot el nord del Marroc, miren cap a Europa. De fet el continent europeu és una presència constant, física, a la ciutat; sempre que mires al mar veus, a tocar, el relleu de les serres andaluses. Els 14 quilòmetres de l’estret semblen més curts vistos des d’aquesta banda africana.

Tànger, que havia estat port franc i ciutat lliure fins fa cinquanta anys, conserva encara el seu caràcter cosmopolita, oberta a totes les cultures, a totes les nacionalitat, a totes les religions i a tots els costums. Ciutat, doncs, de contrastos i de tolerància.; que s’emmiralla en Europa i que veu passar cada estiu, primer avall i després de tornada, un milió de marroquins europeus que venen a passar les vacances a casa.

I Tànger mira també cap a Catalunya. Perquè a Catalunya hi viuen molts marroquins de la regió nordafricana, emigrats aquí per estudis o per guanyar-se la vida. Sorprèn trobar a Tànger entitats que ofereixen cursos de català, com Al Amal, la contrapart marroquina d’una altra oenagé catalana, Wafae, que també està treballant a Terrassa. He conegut tangerins capaços de seguir una conversa i d’expressar-se en un català molt correcte i que no han estat mai a Catalunya. I he vist també alguna acadèmia que prepara, en català, els estudiants que volen passar la selectivitat i estudiar en alguna universitat catalana.

La petja catalana a Tànger també s’hi deixa veure per la presència d’empreses catalanes, tèxtils i manufactureres especialment. Ara, aquests catalans a Tànger i els tangerins que volen conèixer Catalunya i aprendre la nostra llengua, tindran un nou espai de trobada i de relació. La seu del Casal Català s’acaba d’inaugurar en el marc d’aquesta III Setmana de la Cultura Catalana, amb presència d’un representant del Govern de la Generalitat de Catalunya i d’un ministre del Govern del Marroc. Per cert, en l’acte inaugural també hi era Juan Goytisolo, l’escriptor enamorat del Marroc (ell viu habitualment a Marraqueix) i amic també de Catalunya, el seu país de procedència.

La cirereta d’aquesta Setmana Catalana a Tànger la van posar els Xicots de Vilafranca, que el dissabte passat aixecaven castells de set a la Plaça de les Nacions, al cor de Tànger. És la primera vegada que es planten castells a l’Àfrica! Va ser tot un goig compartir la pinya amb camises vermelles vilafranquines, braços morenos marroquins i, fins i tot, amb alguns xadors de noies tangerines.

Tant de bo aprenguem a casa nostra a valorar la cultura marroquina com aquests dies he comprovat que els tangerins estimen la nostra.

Europa i els immigrants

El que m'agradaria dir sobre el que penso de l'actitud d'Europa i d'Espanya respecte a la immigració, ho he trobat ben reflexat en un article de l'Almudena Grandes. No em puc estar de trascriure'l aquí, per a públic escarni del govern socialista de Zapatero i Corbacho (ell mateix immigrant al seu moment). Aquí el teniu:

Señoras y señores, niñas y niños, europeos todos: ¡enhorabuena! Hemos conseguido cuadrar el círculo de la iniquidad. No ha sido fácil. Desde los lejanos tiempos de los barcos negreros hasta la inoculación televisiva del consumismo desaforado, el camino ha sido largo, arduo, fatigoso. Fue necesario colonizar continentes enteros, esclavizar a sus habitantes, explotar sin descanso sus materias primas, comprar reyezuelos, armar a sus enemigos, vender armas a todos por igual, crear pequeñas élites intelectuales, y sobornar después a sus miembros para producir un caos fecundo y controlado del que seguir sacando tajada.
Así prosperamos. Así nos enriquecimos. Así llegamos a un punto de desarrollo tal que no pudimos sostenerlo con nuestros propios medios. Y llegaron los inmigrantes, para recoger la basura de nuestra sociedad de obesos, para respirar los fertilizantes que intoxicaban nuestros pulmones, para hacer los trabajos que nuestros parados se negaban a hacer.
Y mientras las vacas en gordaron, todo fue diálogo, interculturalidad, derechos humanos y mutuos beneficios. Hasta que ya no engordaron más. Su flaqueza ha traído consigo -en plena Eurocopa, eso sí, para que no nos enteremos mucho- la versión comunitaria de Guantánamo, centros de detención sin control judicial donde encerrar a los ilegales hasta 18 meses, y desde donde hasta los niños pueden ser expulsados en cualquier momento hacia un país que ni siquiera sea el suyo.
Hace algún tiempo, dije aquí que mi voto era útil. Ahora, después de asistir a la penosa, sonrojante actuación de los socialistas españoles en esta vergüenza, estoy más segura que nunca. Zapatero ha logrado meternos por fin en Europa. No en la de las naciones, ni en la de la primera velocidad, sino en la Europa que da asco. Enhorabuena, repito. Y ahora, si me perdonan, voy a retirarme para vomitar.

Almudena Grandes

Les lliçons de la sequera

Aquest episodi de sequera que hem hagut d’afrontar des de Catalunya ens ha permès avançar en això que hem batejat com la nova cultura de l’aigua. És a dir, en l’estalvi i l’ús racional d’un bé escàs i absolutament necessari per a la vida com és l’aigua. En un país mediterrani on la sequera pot esdevenir un mal endèmic.

La ciutadania en general ha estat realitzant aquests últims temps un esforç estalviador d’aigua de boca, addicional al que ja venia fent de fa temps. Les campanyes institucionals i les imatges d’embassaments buits en els telenotícies han calat en el conjunt de la població. A Terrassa, en aquest primer trimestre del 2008, el consum d’aigua d’ús domèstic ha baixat fins als 112 litres per habitant i dia; una xifra certament baixa, molt poc per sobre del mínim imprescindible dels 100 litres que recomana la OMS (Organització Mundial de la Salut). També cal remarcar que no s’ha imposat cap sanció per incompliment del Ban municipal de mesures contra la sequera. Cal felicitar, doncs, els terrassencs i terrassenques i agrair-los públicament l’esforç que realitzen.

També l’administració municipal ha tingut un comportament exemplar en tot aquest període que s’inicia amb la promulgació del Decret de Sequera per part de la Generalitat a l’abril de 2007. Manteniment Urbà (responsable del reg dels parcs i jardins públics), l’IMCET (Institut Municipal de Cultura i Esports, responsable de les instal·lacions esportives, incloses les piscines), el Parc de Vallpardís i el Servei de Medi Ambient, han fet bé la feina i han aconseguit un estalvi del 32% d’aigua d’ús municipal en el primer trimestre del 2008, si el comparem amb el mateix període de l’any passat.

També cal agrair l’esforç dels proveïdors d’aigua de la ciutat, Aigües de Les Fonts i, especialment, Mina d’Aigües de Terrassa. La seva acció coordinada i la seva valuosa col·laboració amb la Comissió municipal de Seguiment del Pla de Contingència de la Sequera, mereixen el reconeixement de la ciutat.

Penso que entre tots hem après la lliçó. I animo a tothom: administracions, empreses i activitats econòmiques, empreses proveïdores d’aigua i ciutadania en general, a continuar avançant en aquest ús racional de l’aigua.

Per part de l’administració municipal caldrà continuar amb la política de regar zones verdes i de mantenir camps d’esport i piscines amb aigua de pou, sempre que això sigui factible. També s’ha de prendre consciència que cal cercar aigua del subsòl per a aquests usos en les noves àrees de desenvolupament urbà que estan contemplades en el nostre ordenament urbanístic. I finalment, cal avançar en els estudis per utilitzar aigües regenerades, provinents de l’EDAR (Estació Depuradora d’Aigües Residuals) de Les Fonts, per ser destinades a usos municipals, industrials i per a la recàrrega dels aqüífers. Aquest és el nostre compromís.

ERC: No malbaratem el somni

Nosaltres, militants d’ERC - Vallès Occidental amb més de 15 anys de militància i que hem desenvolupat diferents responsabilitats orgàniques i institucionals (presidents de secció local, presidents comarcals, consellers nacionals, membres d’Executives Nacionals, regidors, alcaldes i consellers comarcals), volem fer arribar a la militància de la nostra comarca i a la direcció del partit el següent posicionament en aquests moments de debat precongressual.

Reafirmar el nostre compromís amb Esquerra Republicana de Catalunya com a instrument per a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. La dura feina, sovint callada, i l’esforç continuat durant molts anys és el que ens ha permès passar al Vallès Occidental de la marginalitat a la centralitat i esdevenir una eina útil per la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans. Creiem en el compromís, i ens exigim un comportament ètic de la pràctica política. Aquest és un dels nostres signes d’identitat més preuats i al que no volem i no podem renunciar.

Reclamem del conjunt de la militància i en especial de la direcció que en resulti del congrés, una actitud imbuïda pel valor de la unitat. El partit ho som tots.

Tanmateix sabem que per arribar a la majoria social hem d’abordar la imprescindible renovació de persones, d’idees i, sobretot, hem de dotar-nos d’una nova cultura organitzativa: Que es fixi com a objectiu l’aproximació del partit i els seus representants als nostres votants potencials. Que seleccioni els seus càrrecs interns i institucionals no en funció de la seva sensibilitat política, sinó exclusivament en funció de la seva competència i talent. Que es plantegi com teixir complicitats amb una part de la ciutadania que mai militarà però que serà imprescindible per assolir els nostres objectius. Que entengui que aquests objectius no s’assoliran mai si l’objectiu és el control del propi partit.

Guanyi qui guanyi hem de superar la xacra del sectarisme. Hem d’articular el debat col·lectiu necessari per poder elaborar un discurs polític, que el volem majoritari, en una societat catalana que viu immersa en un procés accelerat de transformacions que generen incerteses i desconcerts.

Nosaltres hem viscut al llarg dels nostres anys de militància situacions difícils, més difícils que les actuals, i hem sabut anar endavant. De fet avui estem en una crisi de creixement. Som en una cruïlla. Però si sabem sumar a tothom, i sabem posar els interessos del país i de la gent per damunt de tot, estarem en disposició de fer un gran pas endavant. Fer d’un gran partit un partit gran. Fer d’un gran país, un país lliure. Hi ha massa gent pendent de nosaltres i no ens podem permetre decebre al país ni a nosaltres mateixos.

Ullastrell, 21 de maig del 2008.

Josep Alàs, Ramon Arribas, Joan Ballbé, Joan Costa, Lluís Martínez, Marius Massallé, Jordi Permanyer, Raimon Pí, Martí Pujol, Montse Puig, Magí Rovira, Francesc Sutríes, Josep Ventura