El gran debat d’Esquerra

Estem immersos en ple debat sobre el present i el futur d’ERC. També sobre el seu passat més recent, del qual n’hem de fer una anàlisi desapassionada i treure’n conseqüències per evitar conductes erràtiques que ens han portat, a parer meu, a les darreres davallades electorals.
Aquest és un debat intern, de partit, però que desperta un interès mediàtic molt més enllà de les files republicanes. Tot Catalunya, i especialment els sectors més catalanistes, estan a l’aguait del què es cou a dins d’Esquerra.

I jo crec que això respon a diversos motius. Per una banda, Esquerra ha esdevingut un partit central en la política catalana. Central en el sentit que en els grans canvis que ha experimentat Catalunya en els darrers anys, i especialment en els canvis més polítics, Esquerra hi ha jugat un paper protagonista.Som el partit que provoca l’alternança al davant del Govern de la Generalitat i tanca una etapa de 23 anys monocolors de CiU. Esdevenim així els vertebradors dels dos darrers governs de coalició, d’esquerres i catalanistes. Hem estat els impulsors principals de la reforma estatutària. Els que hem posat sobre la taula el finançament del país, la publicació necessària de les balances fiscals, la demanda del concert econòmic, el dret a decidir.

Per això, el futur d’Esquerra interessa ara a tota la nació, portes enfora del propi partit. I interessa també pel procés mateix de l’elecció dels càrrecs dirigents del partit. Estem davant d’un cas inèdit entre nosaltres: l’elecció per sufragi universal en doble urna i entre tota la militància dels màxims responsables d’una formació política. Tot un exercici de democràcia interna que ha de permetre un debat obert i plural sobre idees, projectes polítics i sobre els millors candidats per portar-los a terme. Un autèntic laboratori democràtic.

Aquest és un debat que té un cert paral·lelisme amb el que s’està tenint al partit demòcrata nordamericà. La confrontació entre Barak Obhama i Hillary Clinton aixeca expectatives i és seguit amb interès molt més enllà de les files demòcrates. Tot Estats Units i el món sencer segueix i s’apassiona amb aquesta confrontació, valorada com una festa de la democràcia. Doncs bé, una confrontació similar, igualment interessant i apassionada, però sobretot democràtica, és la que està tenint lloc dins d’ERC.

Ara ja tenim la major part de les candidatures presentades: la de sector d’Esquerra Independentista amb Uriel Beltran i Jaume Renyer; la de Reagrupament.cat amb Joan Carretero i encara per conèixer qui l’acompanyarà en el tàndem; la de Joan Puigcercós i Joan Ridao; i ara finalment, la del sector d’en Carod amb Ernest Benach i Rafel Niubó. Tots ells candidats prou solvents i interessants.

Tenim una gran oportunitat per debatre el nostre ideari polític, el nostre projecte d’independentisme democràtic dins del context espanyol i de la Unió Europea, i el nostre full de ruta per assolir gradualment la sobirania nacional. I per decidir els millors líders per encapçalar aquesta etapa del partit. I tenim l’oportunitat històrica de fer-ho entre tots, escoltant tothom, amb totes les sensibilitats del partit i, el que és més important, de manera netament democràtica: amb el vot secret i personal de tota la militància.

Per això aquest gran debat d’Esquerra esdevé especialment important i interessant, i transcendeix els límits mateixos del partit. Això ens ha de fer actuar encara amb major responsabilitat. Del congrés de juny n’ha de sortir una Esquerra cohesionada, capaç de ser l’instrument per fer avançar Catalunya cap a la plena sobirania nacional i capaç de promoure les transformacions socials que portin benestar i prosperitat a les capes populars del país.