Com fem cada any des de la secció local d'ERC de Terrassa, aquests dies de setembre honorem els patriotes terrassencs que van defensar la ciutat i el país aquells fatídics dies de 1713. Aquells que van patir l'ocupació, el saqueig, l'incendi i fins i tot la mort a mans de les tropes borbòniques.
Aquell 1713 vam perdre una guerra, però vam perdre més que això. Sobretot vam perdre la nostra llibertat, el nostre autogovern, la nació. El decret de Nova Planta perseguia l'aniquilació definitiva de la nostra llengua i la nostra cultura. Era un intent de genocidi nacional català.
Només la tossuderia, l'empenta cultural, l'emprenedoria, el caràcter, la capacitat de treball i l'esperit llibertari de tants catalans i catalanes ens ha permès sobreviure i créixer com a nació en aquests tres-cents anys.
És important que recordem la nostra història i que honorem els patriotes que aquell 1713 i al llarg d'aquests tres-cents anys han mantingut ferma, sense claudicacions, la flama de la catalanitat. D'ells volem aprendre el seu amor a la terra, la seva dedicació a la justícia social, l'assumpció dels valors d'esquerra nacionals, la defensa del català, l'impuls de la cultura, la promulgació de les nostres pròpies lleis i la defensa de les nostres institucions d'autogovern. La seva fermesa i la seva dignitat.
I aquest anys vull honorar especialment, per la seva fermesa i dignitat, a dos grans homes:
A Víctor Torres i Perenya, traspassat el 19 de juny, als 96 anys. Membre d'ERC des de la seva fundació, el 1931, i secretari de la Generalitat a l'exili. Digne representant de la millor tradició del catalanisme republicà i d'esquerres. Home de partit, però sobretot home de país. Fidel al país i al partit en els dies gloriosos i en les hores adverses. Ha estat sempre un home d'ERC.
I a Heribert Barrera i Costa, traspassat el 27 d'agost, als 94 anys. També membre històric d'ERC i 7è President del Parlament de Catalunya, el primer de la restauració de la institució després de la guerra. President d'ERC. M'agrada recordar-lo en la manifestació del 10J del 2010, amb 93 anys, encapçalant la pancarta "Som una nació i nosaltres decidim", suportant com un arbre vell, però fermament arrelat a la seva terra, les llargues hores de la manifestació; dempeus, fent de pal de paller de la resta de presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament. Barrera tenia pressa. No volia acabar els seus dies sense veure Catalunya independent, alliberada del jou espanyol. Alguns poden pensar que volia córrer massa... però era un patriota de pedra picada, una persona íntegra i un treballador incansable per la causa nacional catalana.
President Barrera!; com vos, molts de nosaltres també seguim tenint pressa, molta pressa.
I és que Catalunya passa avui per moments complicats; moments que exigeixen fermesa i compromís com els mostrats per Torres, Barrera i tants d'altres des d'aquell fatídic 1713. Hi ha dos fets recents que, més enllà d'indignar-nos, exigeixen el nostre compromís en defensa del país i de la dignitat nacional:
El primer, la recent reforma de la constitució espanyola, que envaeix les minvades competències que tenim en política financera i ens retalla la possibilitat d'endeutar-nos. Espanya no en té prou amb escanyar-nos econòmicament amb un espoli fiscal exagerat, sinó que ens vol impedir endeutar-nos per fer front al nostre desenvolupament econòmic i al manteniment del nostre cada vegada més feble estat del benestar.
Aquella constitució que ERC va votar en contra perquè no recollia les aspiracions nacionals catalanes. Que semblava intocable; que ens deien que no es podia obrir el meló perquè eren massa les coses a canviar...ara resulta que amb un acord precipitat dels dos grans partits espanyols (amb el PSC inclòs), sense consens, sense participació, sense referèndum,...es promou una reforma constitucional que retalla encara més l'autogovern de Catalunya.
El segon, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que commina a la Generalitat a complir la sentència del Tribunal Suprem sobre l'ús de l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament, en un termini màxim de dos mesos.
Aquesta sentència vol acabar amb un model d'èxit: el de la immersió lingüística a les nostres escoles. Model que ha propiciat una escola i una societat cohesionades; un país de tots i per a tots, un sol poble. Model reconegut a Europa i al món. Algú vol posar en risc l'educació i la convivència amb el sol objectiu d'atacar els drets lingüístics dels catalans.
Tenim la raó i no donarem cap pas enrere. Ens cal fermesa i dignitat. Tots junts plantarem cara i,com diu Omnium, tots som escola. Junts defensarem la immersió lingüística. No acatarem sentències injustes que vulneren els nostres drets i posen en perill la nostra convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada