Llengua i País

El 1968, en ple franquisme, la societat catalana va voler commemorar l'Any Fabra. Es tractava de recordar i honorar la figura del qui va normalitzar el català modern, Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement. Una vintena d'entitats excursionistes, amb el CET entre elles, s'adherien a la commemoració amb una acció simbòlica i singular: encendre una flama, símbol de la llengua catalana, sobre la tomba de Fabra, a Prada de Conflent, i portar-la encesa fins a Montserrat.

Des d'aleshores, i de manera initerrompuda, cada any una entitat excursionista renova el compromís amb la llengua i el país i repeteix el que ja ha esdevingut tradició.

Aquest 2011, en la seva 42ena edició, és el CET l'encarregat d'rganitzar-ne els actes. En el seu centenari, el CET fa explícit així el seu compromís amb la llengua catalana i amb el país, Catalunya.

El foc és un element purificador amb una gran càrrega simbòlica. És ben present en moltes de les nostres tradicions culturals i populars. Simbolitza així mateix la persistència, la vivesa i l'actualitat de la nostra llengua catalana; prohibida i perseguida durant el franquisme i menystinguda i atacada encara als nostres dies; però ben viva, flamejant, plena de força i d'energia. Llengua i país van units, són indestriables: el català fa Catalunya i Catalunya dóna vida al català. Per això defensem també el català com a llengua de cohesió social, d'acollida dels nouvinguts, de relació. És el català el que dóna sentiment de pertinença i de país. Volem ser un sol poble, lliure, sobirà i solidari. I tenim el català com el ciment que ens aglutina i ens fa marxar plegats. Per això, quan renovem la flama de la llengua, estem mostrant també el compromís amb una Catalunya lliure i pròspera, un país per a tothom.

Permeteu-me acabar amb un text del mateix Pompeu Fabra, publicat arran de l'aprovació de l'Estatut del 31:

Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.

Barenys

Avui he sabut que el Joan Barenys va morir ahir a la tarda. Quin gran lluitador! Vaig tenir la sort de compartir amb ell la militància al Reagrupament Socialista del Pallach. També amb ell vaig compartir la creació de la primera associació de veïns de Vallparadís. A la junta també hi eren el Toni Poch i la Cèlia Ros, el Jordi Garcés, l'estimat Benito Martínez, el Josep Playà i alguns altres que la memòria no em permet ara recordar. I el Joan Barenys, un d'aquells personatges que no defallia mai, que sempre empenyia, que feia més coses de les que podia. Gràcies, Joan, per les lliçons de coratge, d'estimació a la ciutat i de lluita pel país.

Ja era un demòcrata abans que el Franco ens permetés accedir a la democràcia. Entre les escletges del règim franquista, Barenys ja buscava la manera de colar-se.

Eleccions al Parlament 2010: quina patacada!

No ens decoratgem mai i que res ens descoratgi; l'home es fa en un etern recomençar

Josep Pallach

20N: Els Drets dels Infants. El cas d'Al-Agem

El 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets dels Infants. Un dia especialment concebut per parar atenció a la violació que es produeix d’aquests drets en milions de nens i nenes del planeta.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.

També en català

Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!

Ecologia és economia

En els temps que corren, sembla que és l’economia la que condiciona totes les activitats del nostre entorn. En tots els àmbits: en el familiar, en el laboral, també en el municipal i fins arribar al regional i al global. La crisi econòmica està posant en entredit el grau d’estat del benestar que havíem aconseguit amb tants esforços. I sembla que també l’economia pugui fer perillar els avenços mediambientals que han costat tant d’ aconseguir i que podríem tornar a perdre.

Faig aquestes consideracions a l’hora de reflexionar sobre el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES) del que ens hem dotat a la ciutat. Algú podria pensar que aquests no són bons temps per invertir en mesures que ajudin a mitigar el canvi climàtic. I, de fet, el fracàs de la cimera de Copenhaguen podria donar la raó als que així pensen. La temptació de molts és la de creure que ara cal centrar-se en la superació de la crisi i que d’això de l’ecologia i de la lluita contra el canvi climàtic ja en parlarem més endavant...

Al meu parer, aquest seria un raonament equivocat. Per una banda, perquè quant més endarrerim les mesures per mitigar el canvi climàtic, més difícil serà de tornar enrera i més costos (ecològics, però també econòmics) suposarà l’adaptació a aquests canvis. Recordeu l’informe Stern.

I per altra banda, perquè estic fermament convençut que les mesures que prenem en el PAES per mitigar el canvi climàtic (estalvi energètic i de recursos, reducció de carburants d’origen fòssil, eficiència energètica, foment de les energies renovables, etc.) suposen unes millores ambientals clares (qualitat de l’aire, millora de la salut i qualitat de vida, protecció del medi natural, racionalització de l’ús de recursos naturals, etc.) i també ens aportaran un estalvi econòmic important.

Quan al febrer de l’any passat vaig acudir a Brussel·les per participar en la cerimònia de signatura del Pacte d’Alcaldes al Parlament Europeu, em van quedar gravades les reflexions que allà fèia l’alcalde d’una ciutat sueca. El Sr. Bo Frank, alcalde de Växjo, una ciutat de 80.000 habitants, es mostrava satisfet que la seva ciutat hagués disminuït un 32% les seves emissions des de l’any 96. I que més de la meitat de l’energia consumida a la ciutat provingués de fonts renovables. Però sobretot es mostrava satisfet perquè amb aquestes polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, el seu ajuntament alliberava diners que després podia destinar a polítiques de benestar: salut, educació, cultura, atenció social,... Ell ho tenia molt clar i així ens ho transmetia en aquell acte: Ecologia i economia són dues cares de la mateixa moneda. I estalviar energia no és contradictori amb creixement econòmic i social, sinó just al contrari.
El Pla d’Acció d’Energia Sostenible ens ha de portar a construir una Terrassa més neta, més saludable, menys contaminada i més eficient energèticament parlant. Però ens portarà també a una ciutat amb més recursos per destinar a qualitat de vida, amb millors serveis, amb equipaments suficients i amb més atenció social. N’estic convençut. Ecologia és també economia.

Companys, 70è aniversari

Avui, 15 d’octubre de 2010, es compleixen els 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya.

Companys no va morir, el van matar. El van afusellar. Fou una de les casi 3.000 persones afusellades pel nou règim franquista. La immediata postguerra va ser cruenta per als vençuts: molts a l’exili fora de la pàtria estimada. I per als qui van romandre aquí més cruel encara: 3.000 afusellats en només 17 mesos: a una mitjana de 5 persones afusellades cada dia. En dic afusellades, i no ajusticiades, perquè de justícia no n’hi havia. Els tribunals militars eren tant sols una pantomima a les ordres directes del dictador.

Però aquella víctima del 15 d’octubre de 1940 no era una més. La víctima 2.761 després d’acabada la guerra era la més buscada i la més valuosa: es tractava de Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. Amb la seva mort, Franco pretenia acabar amb la Nació.

En tot el segle XX no trobarem un altre cas semblant a aquest: l’afusellament del president d’un país, escollit democràticament, i pel fet d’haver desenvolupat les seves funcions. Amb l’assassinat de Companys, Franco pretenia el genocidi de Catalunya.

70 anys després, encara és hora que l’Estat que el va matar reconegui el crim d’estat, demani perdó, anul·li el judici i restitueixi l’honor de la figura de Companys.

Fa pocs mesos, dos historiadors catalans, Josep Alets i Joaquim Aloy, acaben de trobar a Amsterdam un seguit de documents inèdits sobre Companys. En un d’aquests documents, la que va ser segona dona de Companys, Carme Ballester, hi narra el moment de la detenció del president a La Baule (Bretanya) per part de la policia militar nazi. Era un funest 13 d’agost de 1940.

Ballester escriu: Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la seva troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres que el meu marit volia conservar

S’enduen Companys, emmanillat, i deixen Carme Ballester trasbalssada: Comprenguin el meu estat d’ànim del moment, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca...

Però Carme és una dona coratjosa. Després de buscar-lo molt, aconsegueix saber on el tenen detingut, a la Villa Carolina, prop de La Baule. Però no li deixen veure. Quan ja marxa, desconsolada...veig que quatre soldats encascats, el mig hi havia el meu marit que el traslladaven a un altre lloc, vaig córrer, però l’oficial em va agafar pel braç per treurem a fora, no vaig posar resistència, sols vaig cridar Lluís, ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volguent dir Fuig d’aquí, i ja no el vaig veure més...

Efectívament, aquest va ser el darrer cop que Carme Ballester va veure el seu marit, Lluís Companys.

Que el record de Companys i de tots aquells que varen donar la vida per Catalunya, ens guïi en el nostre treball diari i quotidià per la llibertat, el benestar social, la fraternitat, i la prosperitat i la independència de Catalunya.