Participació ciutadana

Des d'ERC hem apostat sempre per la participació dels ciutadans en els afers municipals, des de la profunda convicció que la democràcia no hauria de consistir tant sols en emetre el vot en unes eleccions cada quatre anys, sinó en un procés molt més complex on la ciutadania expressés quotidianament les seves idees i propostes, i aquestes fossin escoltades, recollides i tingudes en compte per part de l'administració.

Tasca feixuga, doncs malgrat els avenços en temes de participació ciutadana en els darrers anys, hi ha amplis sectors de ciutadans allunyats d'allò que en diem política, desencisats i amb una desconfiança vers els gestors municipals i vers els seus mateixos representants electes. Desconfiança que es tradueix en un allunyament de la tasca municipal i en una baixa participació en les eleccions municipals. Només un 44,3% dels electors terrassencs van exercir el vot en les darreres eleccions municipals de 2007.

Les polítiques de participació ciutadana han d'estar encaminades a reduir aquest creixent distanciament entre societat i dirigents polítics, entre ciutadania i administració. Aquest és el primer i gran objectiu del Pla Estratègic de Participació Ciutadana de Terrassa 2011-2015.

Volem involucrar el ciutadà en la vida pública, de manera activa, fent que senti com a pròpies les institucions municipals. És aquell concepte tan republicà de sentir-se ciutadà de ple dret, actor i responsable de l'acció política municipal; i no subjecte passiu de la mateixa, súbdit de l'administració.

Som conscients que només amb la implicació ciutadana podem afrontar els reptes de la ciutat: la cohesió social, la lluita contra l'exclusió, la convivència cívica, l'acollida dels nouvinguts, lús compartit de l'espai públic, el sentit d'identitat i de pertinença a la ciutat.

Aquest Pacte recull la voluntat de l'equip de govern municipal i les experiències prèvies de diversos processos participatius municipals endagats els darrers anys:

• Revisió del Pla General d'Ordenació (POUM). 1999-2003


• Remodelació de la Rambla d'Ègara. 2006


• Remodelació del Parc de Sant Jordi. 2006-2007


• Remodelació de la Plaça de l'11 de Setembre. 2008


• Participació en els Pressupostos Municipals. 2005, 2006, 2007 i 2008-2011. En aquest darrer procés hi van participar 7.640 terrassencs en la seva votació.


• Consells Municipals de Districte


• Consells Sectorials

Voldria posar en relleu també la recent experiència participativa de la consulta popular Terrassa DecideiX. La participació activa en aquest p`rocés de més de 700 voluntaris i vilontàries, de procedències socials molt diverses, independents o de filiacions polítiques també diferents, amb una capacitat d'entesa, de coordinació i de treball envejables; i la participació directa en la votació de més de 20.000 ciutadans i ciutadanes terrassencs, demostren que és possible obtenir èxits en els processos de participació ciutadana si som capaços d'abordar aquells temes que ocupen i preocupen a la ciutadania i si encertem en els mecanismes perquè se sentin actors d'aquests processos. No hauríem de menystenir, i encara menrs posar traves, sinó incentivar els processos participatius que neixen de la mateixa societat civil i de les associacions de la ciutat.

Per això, més enllà de les concrecions que anirem donant a les diferents línies de treball que marca el Pla Estratègic de Participació Ciutadana, saludem la consecució d'aquest acord marc, d'aquest pacte per la participació, fruit d'un llarg procés de reflexió que ha comptat amb la participació directa de més de 700 persones.

De la voluntat de sumar de tots els grups municipals i de les entitats i associacions ciutadanes, de la seva capacitat de promoure la participació i de saber escoltar i canalitzar les propostes, en dependrà la consecució dels objectius que persegueix aquest Pla Estratègic de Participació Ciutadana.

Extret de la presentació del Pla Estratègic de Participació Ciutadana 2011-2015 realitzada al Ple Municipal del 27 de febrer de 2011

Acollim l'immigrant

Fart de les campanyes de la dreta contra l'immigració, he trobat aquesta pintada que m'ha agradat. Si a Catalunya tenim alguns "invasors" que ens hauríem de treure de sobre, aquests no són altres que els espanyolistes que ens voldrien exterminats com a catalans, la nostra cultura i la nostra llengua anorreades i la nostra història oblidada i reescrita. Uniformitzats amb Espanya, monolingües en espanyol, i si pot ser tot amb el braç enlaire.

Que aviat que obliden alguns que ells també van ser immigrants, extrangers, a Catalunya. On van venir als anys 50s o 60s a buscar-se la vida, foragitats per la fam i la falta de feina de les seves terres.

Acollim l'immigrant, foragitem l'ocupant!

Llengua i País

El 1968, en ple franquisme, la societat catalana va voler commemorar l'Any Fabra. Es tractava de recordar i honorar la figura del qui va normalitzar el català modern, Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement. Una vintena d'entitats excursionistes, amb el CET entre elles, s'adherien a la commemoració amb una acció simbòlica i singular: encendre una flama, símbol de la llengua catalana, sobre la tomba de Fabra, a Prada de Conflent, i portar-la encesa fins a Montserrat.

Des d'aleshores, i de manera initerrompuda, cada any una entitat excursionista renova el compromís amb la llengua i el país i repeteix el que ja ha esdevingut tradició.

Aquest 2011, en la seva 42ena edició, és el CET l'encarregat d'rganitzar-ne els actes. En el seu centenari, el CET fa explícit així el seu compromís amb la llengua catalana i amb el país, Catalunya.

El foc és un element purificador amb una gran càrrega simbòlica. És ben present en moltes de les nostres tradicions culturals i populars. Simbolitza així mateix la persistència, la vivesa i l'actualitat de la nostra llengua catalana; prohibida i perseguida durant el franquisme i menystinguda i atacada encara als nostres dies; però ben viva, flamejant, plena de força i d'energia. Llengua i país van units, són indestriables: el català fa Catalunya i Catalunya dóna vida al català. Per això defensem també el català com a llengua de cohesió social, d'acollida dels nouvinguts, de relació. És el català el que dóna sentiment de pertinença i de país. Volem ser un sol poble, lliure, sobirà i solidari. I tenim el català com el ciment que ens aglutina i ens fa marxar plegats. Per això, quan renovem la flama de la llengua, estem mostrant també el compromís amb una Catalunya lliure i pròspera, un país per a tothom.

Permeteu-me acabar amb un text del mateix Pompeu Fabra, publicat arran de l'aprovació de l'Estatut del 31:

Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.

Barenys

Avui he sabut que el Joan Barenys va morir ahir a la tarda. Quin gran lluitador! Vaig tenir la sort de compartir amb ell la militància al Reagrupament Socialista del Pallach. També amb ell vaig compartir la creació de la primera associació de veïns de Vallparadís. A la junta també hi eren el Toni Poch i la Cèlia Ros, el Jordi Garcés, l'estimat Benito Martínez, el Josep Playà i alguns altres que la memòria no em permet ara recordar. I el Joan Barenys, un d'aquells personatges que no defallia mai, que sempre empenyia, que feia més coses de les que podia. Gràcies, Joan, per les lliçons de coratge, d'estimació a la ciutat i de lluita pel país.

Ja era un demòcrata abans que el Franco ens permetés accedir a la democràcia. Entre les escletges del règim franquista, Barenys ja buscava la manera de colar-se.

Eleccions al Parlament 2010: quina patacada!

No ens decoratgem mai i que res ens descoratgi; l'home es fa en un etern recomençar

Josep Pallach

20N: Els Drets dels Infants. El cas d'Al-Agem

El 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets dels Infants. Un dia especialment concebut per parar atenció a la violació que es produeix d’aquests drets en milions de nens i nenes del planeta.
A Catalunya, la commemoració d’aquest any està marcada per l’aprovació, el passat 12 de maig, pel Parlament de Catalunya de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, impulsada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. Aquesta norma millora el sistema de protecció davant els maltractaments, agilitza l’adopció nacional i situa el dret de participació al capdavant de les polítiques d’infància. Llei progressista, que suposa un canvi de paradigma en la concepció de la infància i l’adolescència, atès que s’adreça a tots els infants i adolescents i no només a aquells que estan en situació de risc. Així, doncs, tenim motius per a l’optimisme, a casa nostra, en la commemoració d’enguany d’aquesta diada.
Però permeteu-me que avui faci també record de les violacions que es fan arreu del planeta dels drets universals d’infants i joves. I deixeu-me que ho personalitzi en un noi saharaui, de 14 anys, mort fa tot just un mes.
Al-Nagem Al-Qarhi tenia només 14 anys. Era saharaui i va morir en un control militar marroquí. La seva germana explica que Al-Nagem va morir pràctimanent a l’instant després de rebre a la zona dels ronyons un tret efectuat des de curta distància per militars marroquís. En aquell moment, Al-Nagem Al-Qarhi viatjava en un vehicle que portava provisions al campament saharaui als afores d’El Aiún. Com sabeu, el campament va ser arrassat dies després per tropes i colons marroquins.
Ha passat casi un mes des de la mort d’Al-Nagem (els fets van succeir el 24 d’octubre) i la seva família segueix esperant que es faci justícia. Ni tan sols saben on anar-lo a plorar. Les autoritats marroquines sembla que van enterrar el seu cos en secret i ningú sap on reposen les seves restes.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya (actualment ja amb més de 40 mil signants) exigint al govern marroquí a investigar els fets. El govern del Marroc ha de demostrar que aquesta mort no s’ha produit a conseqüència d’un ús excessiu de la força, en un intent d’impedir l’accés al campament saharaui de protesta.
La mort d’Al-Nagem ens interpel·la avui a tots. En nom de tots els infants i joves del món que pateixen la violència dels adults, la fam, la guerra, l’explotació, la violació, la mort.
La commemoració dels drets dels infants i adolescents ens mostra aquest any el rostre sorprès, amb uns ulls que ens miren fixament, del jove Al-Nagem. Descansi en pau. Que Al·là el protegeixi.

També en català

Voldria fer una reflexió sobre els usos lingüístics a Catalunya, i sobre la situació de bilingüisme assimètric que tenim al país. Aquesta reflexió ve arran d’un article publicat al Diari de Terrassa (exemple ell mateix d’aquest bilingüisme assimètric) del passat dimarts, 16 de novembre, amb el títol En castellano, también i signat pel professor Eusebio Murillo.
El Sr. Murillo, en línia amb el pensament anticatalà de Ciutadans/Ciudadanos i del Partit Popular, engega una rècula de mentides, de mitges veritats (sovint més perilloses encara) i d’anàlisis tergiversades que fa feredat. Són arguments que, a base de repetir-los, ells mateixos poden acabar creient-se’ls, però que no s’aguanten per cap lloc. Textualment parla que la sitació de la llengua espanyola ha arribat a Catalunya a nivells de postración, discriminación y extorsión mai imaginats en un estat democràtic, i que els castellanoparlants han patit una dictadura idèntica a la que exercí Franco amb el català després de la Guerra Civil (sic).
Com pot dir això? O és un ignorant (dificilment pressumible en un professor de secundària) o és un manipulador (més plausible). I com pot dir-ho, precisament en un mitjà, el Diari de Terrassa, on només es publiquen en català alguns articles (com aquest), algunes cartes al director, alguns anuncis i algunes esqueles, però cap article periodístic.
La nostra és una societat bilingüe, o més enllà encara, una societat multilingüe (amb unes dues-centes llengües parlades) sobre una base de bilingüisme castellà-català. La majoria dels parlants a Catalunya som competents en les dues llengües cooficials, però en els darrers anys hem vist enriquir-se el mosaic lingüístic del nostre territori amb parlants de moltes altres llengües (àrab, francès, anglès, rumanès, xinès, pakistanès, polonès,... i també quítxua, amazic, urdú, etc.).
I efectívament, els diferents governs der Catalunya, han tingut sempre interès en impulsar polítiques per a la integració i la cohessió social. I entre aquestes polítiques, la política lingüística, que proposa una llengua vehicular i de cohessió per al país que no pot ser altra que la llengua pròpia d’aquest territori, el català; en situació de cooficialitat amb la llengua oficial a la resta del territori espanyol. L’aprenentage primerenc del català a l’escola (immersió lingüística) assegura la competència lingüística dels ciutadans, sense perjudici, en cap cas, de l’ús del castellà, com a llengua cooficial, i de l’ús de les altres llengües presents en la nostra societat cada vegada més global i cosmopolita.
Senyors i senyores de Ciutadans/Ciudadanos, i del Partit Popular, els demano menys demagògia amb el tema de la llengua. No podem posar en perill la nostra convivència lingüistica amb manipulacions i tergiversacions que només busquen rèdit electoral. Senyor Murillo, li recordo que durant el franquisme, especialment els primers anys, el català va ser una llengua perseguida i prohibida en l’àmbit públic (a l’escola, als mitjans de comunicació, a les administracions, al cinema i arreu). Algunes comparacions són odioses, i la que vostè fa en el seu article fereix la intel·ligència i els sentiments dels qui vam lluitar per la democràcia. Ho sabem tots, però algú ho havia de dir!