Comencem un nou curs

Estem a l’inici d’un nou curs escolar. Després de la desconnexió que representen les més que merescudes vacances, els mestres i tota la comunitat educativa reprenem el ritme habitual del curs escolar. És interessant aquest ritme de treball que ve pautat per cursos escolars amb parades estivals: és com si cada juny tanquéssim una porta i com si cada setembre n’obríssim una altra de nova. No és que tot canvïi, esclar que no; però l’estiu suposa un temps de desconnexió que ens permet després reiniciar el nou curs amb il·lusions renovades i amb noves ganes.
I la veritat és que la tasca educativa de cada escola, la feina col·lectiva de cada equip docent, no comença de zero cada nou curs, no s’improvisa cada setembre, sinó que recull i recupera l’experiència acumulada en tots els cursos anteriors, la renova i la recomença. Es reprenen els projectes engegats i se’ls dóna nova empenta. És un bagatge pedagògic que s’ha anat enriquint i consolidant en la bona feina del dia a dia de cada mestre, de cada aula, de cada escola, al llarg del temps.
Cada curs és diferent, però cada nou curs recull l’experiència dels anteriors i la fa créixer, com fem créixer els nens i nenes, els nois i noies. Cada nou curs esdevé una mena d’espiral que dóna voltes i torna a passar pels mateixos llocs que el curs anterior, pels mateixos projectes ja treballats, però que va eixamplant la trajectòria i es va fent cada vegada més gran.
I cada inici de curs té també les seves pròpies especificitats. El curs 2014-2015 comença a casa nostra amb unes circumstàncies que, de ben segur, el condicionen. En primer lloc, aquest és el curs en què els catalans serem cridats a decidir el nostre futur. I el nostre futur col·lectiu condicionarà, i de quina manera, el futur de l’educació al nostre país. La nostra escola, i especialment la xarxa escolar pública, no és doctrinal ni dogmàtica. Respecta el pluralisme de la societat i educa els nostres infants i joves en el respecte a la diversitat, en els valors democràtics, en el diàleg, en la voluntat de servei a les persones i en la recerca del bé comú. I en el marc d’aquests valors col·lectius, cada mestre, cada família, cada escola... pren les seves legítimes decisions i participa, o no, més activament o de forma passiva, d’aquest procés general en què Catalunya vol dotar-se de les eines d’un estat. L’escola, doncs, no és gens aliena a tot aquest procés d’emancipació nacional.
L’altre fet rellevant, i aquest més circumscrit a l’àmbit educatiu, és l’inici de l’aplicació de la LOMCE. Aquesta és una llei que no ha estat consensuada, sinó més aviat imposada; que ataca directament la línia de flotació del sistema català d’educació basat en una única escola per a tothom i en una llengua comuna, el català; amb un programa d’immersió lingüística que ens assegura el ple domini de les dues llengües, català i castellà, i que ens permet ser un sol poble, amb cohesió social i sense guetos lingüístics. Des de Catalunya, i també des dels altres territoris de l’àmbit lin-
güístic català: les Illes i el País Valencià, es viu doncs la implementació de la LOMCE com una imposició que va en contra de la nostra manera oberta d’entendre la societat, contra els nostres legítims drets lingüístics i contra el nostre model educatiu. El gruix del professorat i les famílies manté un pols amb el Ministeri per la imposició d’aquesta polèmica llei. I això també condiciona, i molt, el correcte desenvolupament de les tasques educatives a les nostres escoles. Aquest és un inici de curs novament amb samarretes grogues a Catalunya, amb samarretes verdes al País Valencià i amb l’Assemblea de Docents de les Illes que ja promou una vaga per al segon dia de classes.
I a tot això encara cal sumar-hi les mobilitzacions contra les retallades salarials, la retallada de drets laborals, la precarietat dels interins, etc. No és precisament la millor manera de començar un nou curs!
Però tot això no és obstacle perquè cada mestre, cada professor, cada equip docent, estigui ja treballant intensament i amb ganes renovades per fer d’aquest nou curs una oportunitat de creixement de tots i cadascun dels nens i nenes, dels nois i noies dels nostres centres educatius. Som professionals, som vocacionals i ens aboquem a la nostra tasca educadora amb clara voluntat de servei.
Els equips de suport als centres i als docents, com el nostre Servei Educatiu de Castellar (l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic, el Centre de Recursos Pedagògics i l’Equip de Llengua i Cohesió social), iniciem també aquest curs amb empenta renovada i amb la voluntat de ser útils als professionals de l’educació, als centres educatius i a les famílies, i acompanyar-los en aquesta tasca meravellosa de fer créixer els nostres infants i joves.
Que tinguem tots plegats un curs escolar 2014-2015 ben profitós.

Article aparegut a L'Actual, de Castellar del Vallès, el 12 de setembre del 2014

L'Isidre Bonet

L'Isidre era un home bo.

Amic de tothom, franc i alegre, sempre disposat per donar un cop de mà a qui ho necessités. Bon espòs, bon pare, bon amic dels seus amics (i en tenia molts d'amics...)

Ha estat també un home feliç. Que ha disfrutat de les coses senzilles de cada dia. Ha gaudit plenament de la natura, del bosc, de les seves muntanyes de Prades, de les caminades, dels bolets, dels cargols, dels espàrrecs, de les castanyes,... de les anades al tros amb els amics, dels berenars, de les partides i la tertúlia amb els companys al Casal.
Tots els qui hem tingut la sort de tractar-lo el teníem per amic. hem gaudit de la seva amistat, de la seva bonhomia, de la seva afabilitat, de la seva simpatia. Hem après amb ell de gaudir dels petits plaers de cada dia. Sempre ens hem trobat bé en la seva companyia.

Moltes gràcies Isidre per tot el que ens has donat, per tot el que hem après amb tu. Gràcies per la teva amistat franca i per la teva bonhomia. Et trobarem a faltar; et trobem ja a faltar... Ens queda però el record de les bones estones passades al teu costat.

Al món hi ha persones que han fet gran el seu país i el seu poble amb les seves idees. L'Isidre ha fet créixer el seu poble directament amb les seves mans de paleta. També això ens queda d'ell, per sempre.

Allà on ara estiguis, segueix cuidant de tots nosaltres. Descansa en pau. Esperem retrobar-te algun dia i tornar a gaudir de la teva companyia.

Fins a sempre! Moltes gràcies per tot, Isidre. T'estimem.

El català

Ho ha dit en Josep Maria Terricabras en un esmorzar a l'Omnium de Terrassa, el passat 1 de març:

La llengua no és només un mitjà de comunicació, la llengua és també el medi en que vivim, en que som. La llengua és la que vertebra i estructura la nostra cultura, la que fa que siguem com som

2014 Josep-Lluís Carod Rovira

Aquest 3 de març he anat a escoltar a Josep-Lluís Carod-Rovira a l'Ateneu Terrassenc.

Sempre he admirat la seva visió del país i el seu catalanisme integrador. Estic orgullós d'haver servit a les seves ordres a ERC i haver participat, en la meva modesta parcel·la, de la tasca que va tirar endavant des del Govern de la Generalitat. I ara encara, un cop va deixar la tasca política i es va separar del partit, encara l'admiro i el segueixo, doncs la seva anàlisi de la situació a Catalunya em segueix interessant molt.

Per això em feia il·lusió tornar-lo a sentir i tornar-lo a saludar. El seu llibre, 2014, escrit fa sis o set anys, és avui dia un referent del que està passant al país.

De la seva conferència en vull deixar constància d'algunes idees que n'he extret:

• A Catalunya es parlen avui 282 llengües. Les 6 primeres són, per aquest ordre:
1. Català
2. Castellà
3. Amazic
4. Àrab
5. Romanès
6. Urdú
• El nostre nacionalisme és un nacionalisme cívic, en contraposició a un nacionalisme essencialista. Es tracta d'un nacionalisme obert, de futur, inclusiu, lliure i dinàmic; amb identitats complexes
• La construcció de la nova Catalunya, del nou país, no es pot basar en la negació de la nació espanyola. Molts dels nostres conciutadans se senten no només catalans sinó catalans i espanyols alhora. Com tants d'altres comparteixen també la seva identitat catalana amb d'altres identitats d'origen: amaziga, marroquina, romanesa, gitana, equatoriana, etc.
• Ser català no és una herència, ni pot ser una imposició. Ser català, avui, és fruit d'una decisió lliure.

L'hora dels valents

La crisis econòmica és global, però també local. Afecta a tota la UE i de retruc a l’economia mundial. Però s’acarnissa amb Grècia, amb Espanya, i veurem com afecta també a Itàlia, a Irlanda, a Portugal, a França...

A casa nostra, a Catalunya, aquesta crisi té un origen i unes conseqüències molt particulars. Som una nació que no és sobirana i que està sotmesa a la disciplina de l’estat espanyol. No podem administrar la nostra economia i patim un dèficit fiscal d’entre 16.000 i 20.000 M€ anuals. Un veritable espoli que suposa entre el 6% i el 8% del nostre PIB.

I tot i ser la comunitat autònoma espanyola líder en estrènyer-nos el cinturó, seguim en una situació d’asfíxia econòmica cada vegada més insuportable. Aquí estem retallant en sectors claus per al benestar (funcionaris, educació, sanitat, serveis socials...) i claus per al desenvolupament econòmic futur (infrastructures viàries estratègiques, ports i aeroports, recerca i innovació, emprenedoria, suport financer a les empreses...). I tot i això, només hem estat capaços de salvar algunes grans entitats financeres a base d’injectar-hi diner públic i a costa de desmantellar el nostre exemplar sistema de caixes (i les seves obres socials) i de no evitar l’escàndol dels desnonaments hipotecaris.

Parlem doncs d’una crisi global però que afecta a cada país de manera desigual, i cada país ha de trobar la seva pròpia sortida. Com ho han fet els islandesos, com ho faran els grecs,...

I per quina sortida optarem a Catalunya? Tenim dues opcions, dos camins diferents (dos rumbs, com li agrada dir al nostre President Mas): El primer, el camí actual, sense capacitat de decisió i que lliga el nostre futur com a nació al futur de la resta de l’estat. I que uneix el destí de la nostra economia indefectiblement al de l’economia espanyola.

L’altre és el de deslligar-nos d’Espanya, prendre les nostres decisions polítiques i econòmiques amb plena sobirania, tenir la clau única de la caixa i tancar l’exagerat flux de diners que perdem amb l’espoli fiscal actual.

Si triem la primera opció (deixar les coses com estan), correm un molt plausible perill d’enfonsar encara més l’economia catalana arrossegada per l’enfonsament de l’espanyola. L’estat espanyol no és solvent i no té la confiança dels mercats ni de la UE. I no la té, entre d’altres motius, perquè està aplicant malament les reformes que ens ha de fer sortir de la crisi. Enlloc de retallar en despesa supèrflua (exèrcit, església catòlica, senat, monarquia, infrastructures innecessàries...), ho fa en sectors claus per al desenvolupament (investigació i recerca, educació, emprenedoria, infrastructures estratègiques, suport financer a les empreses...). Per això la UE i la resta del món desconfien i recelen del pla d’austeritat de Rajoy, que fins ara no ha fet res més que destruir empreses i llocs de treball, precaritzar el mercat de treball, retallar drets socials i laborals, augmentar l’atur, afeblir l’educació, rebaixar prestacions socials i fer créixer la pobresa.

Està clar, doncs, quin ha de ser el nostre model. És el moment d’apostar per la plena sobirania nacional catalana que ens permeti aplicar les nostres pròpies polítiques per sortir de la crisi. Per impulsar la producció i crear llocs de treball hem de poder gestionar els nostres recursos econòmics. Tenim capacitat productiva per sortir-nos-en. Sense oblidar la solidaritat amb la resta dels pobles i regions d’Espanya (ningú de bona fe ens pot acusar als catalans de no ser solidaris!), cal ser conscients que, sense espoli fiscal, Catalunya no genera dèficits sinó que produeix superàvits.

I per anar per aquest camí de la sobirania ens calen tres coses: una majoria parlamentària (que la tenim), una majoria social favorable o, com a mínim, tolerant (que segons les enquestes oficials també la tenim) i un lideratge polític valent i compromès amb el país.

És l’hora dels valents. L’hora dels líders polítics de país que no s’arronsin, que es deixin empènyer pel clam popular i que ells mateixos empenyin la nació cap a la seva plena sobirania. Homes i dones valentes que no temin el xoc de trens perquè saben que tenen el recolzament parlamentari i popular (res a veure amb el partit que usurpa aquest adjectiu) i que saben que només una Catalunya lliure podrà ser avui rica i plena.

President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.

Sant Jordi 2012

Petita festa (Festí nocturn)
Poema xinès de Li Po. Dinastia Tang (618-905)
En interpretació de Marià Manent

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l’ombra que em seguia.
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l’angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s’ho mira;
quan em poso a dansar
l’ombra em fa companyia.
Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai l’he coneguda.
Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

La il·lustració és de la Carme Solé Vendrell; del conte il·lustrat La lluna d'en Joan

L'ANC ja camina

Ahir, 10 de març de 2012, es va constituir, en una acte fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és un moviment impulsat des d’allò que hem convingut a dir-ne la societat civil i que pretén superar el marc dels partits polítics. La política en general, i la catalana en particular, està vivint hores baixes: desprestigi, desafecció, partidisme, sectarisme... La lluita pel poder polític, per ocupar els llocs de govern, per guanyar les eleccions sigui com sigui, ha portat als partits a preocupar-se més d’ells mateixos que del país. A competir més que a col·laborar. A desqualificar-se més que a cooperar en causes comunes. A diferenciar-se el més possible enlloc de buscar els punts d’acord. Uns més que d'altres, tot sigui dit. Caldria que en aquest punt siguéssim una mica curosos i analitzéssim amb més rigor els encerts i els fracasos de cada partit, els progressos socials i nacionals de cada formació i la coherència entre el discurs i l'actuació política.

I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el moviment independentista.

Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?

D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha estat ben donat.

Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu. Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa, amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que, sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.

Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel cap també algunes reflexions més.

En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.

En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar, m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va saber expressar millor que ningú: una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho va expressar explícitament.

I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil. Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents. Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.

Endavant, doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats. I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.

I el 2014, com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!