El dissabte passat vaig tenir el goig, i l'honor, de tancar la presentació d'uns llibres de poemes de l'amic Jordi Badiella i del poeta amazig Eumar Derwic, als Amics de les Arts.
Estem avesats a anomenar com a magrebins als habitants del nord de l'Àfrica, i de vegades àrabs. És cert que una part de la població nord-africana ha estat arabitzada, però malgrat això, no és menys cert que la presència de la llengua i de la cultura amazigues (o berbers)és ben important i és la llengua i la cultura pròpies de la població autònoma d'àmplies capes de la població nord-africana al'est d'Egipte.
Els catalans ens sentim atrets i solidaris amb la llengua amaziga. Una llengua minoritzada com la nostra, que sobreviu en desigualtat amb la llengua oficial, l'àrab, que és la que rep el suport de les institucions i de l'estat. L'amazig queda relagat a la oralitat i a l'àmbit domèstic.
Català i amazig són llengües que han d'estar continuament a l'aguait per sobreviure, per no desaparèixer, per trobar suports i reconeixements sovint fora de les seves fronteres. I ha de ser així, doncs una llengua, i els catalans ho sabem prou bé..., no és només un vehicle de comunicació entre persones. és també l'expressió de la identitat d'un poble. És el vehicle amb què es manifesta una cultura, una història. és el ciment que aglutina una cultura i dóna sentit de pertinença als habitants del seu territori.
L'amazig té una llarga tradició. D'uns cinc mil anys, diuen els entesos. Sempre oral; que no s'havia tornat a escriure fins ara, quan s'ha pogut reconstruir la seva escriptura gràcies als gravats trobats a les roques del desert.
Per això, l'acte de dissabte passat volia ser també un acte de difusió i de reconeixement de la llengua i cultura amaziga. Llengua i cultura que és la pròpia de molts nous terrassencs. I un acte d'agermanament del català i l'amazig, dues llengües que comparteixen aquesta situació de resistència lingüística, però que són vehicle de cultures mil·lènàries, signes d'dentitat de dos pobles que avui tornen a trobar-se i a conviure en la nostra mateixa ciutat, Terrassa.
2 comentaris:
Hola Marius!
és el primer cop q visito el teu blog i no serà pas el darrer. He arribat aquí des de el blog d'en Guillem, on tenim linkats els blogs mutuament.
Enhorabona per la iniciativa i sort en la feina dura i soferta de mantenir el blog!
Espero que amb els comentaris de tots els teus lectors la feina et sigui més agradable.
I com a detall, m'ha agradat força i he rigut molt al comprovar que ets afganés, jo ara em sembla que ara tinc posat que soc Andorrà.
Gràcies Xavi. Anima això que algú comenti el teu blog. Ja he arreglat això de l'Afganistà. La veritat és que ni me n'havia adonat. Sóc una mica novato en això dels blogs...
Bé, salut, gràcies i una braçada des de Kabul!
Publica un comentari a l'entrada