La Gemma i en David es casen!

Estimada Gemma, benvolgut David,

Sabeu quin és el nick que fa servir la Gemma en el seu correu electrònic? Doncs aquest: quinosarriscanopisca

David, et conec poc. Et tinc per una persona callada i discreta,... però amb la Gemma et vas llançar, vas arriscar i et vas endur la Flò més marxosa del jardí (la més marxosa de les que quedaven disponibles,...sinó després s'enfaden les germanes!).

Perquè, David, de marxa la Gemma en porta molta. L'ha portada sempre. Des de petita, mai no ha parat. Sempre ha estat un neguit i un belluguet. Interessada per tot i per tothom, i abocada sempre als infants i a la gent. Des de l'Esplai de Can Palet i les colònies al Congost. Passant per l'escola bressol Eina. I per les ràdios i les teles: TV20, Matadepera Ràdio, Ràdio Barberà,... O fent teatre, o contacontes, o disfressada de castanyera,...La trobem sempre envoltada de canalla: a l'Eina abans i ara des de fa molt temps a l'escola El Vallès.

Però a més sempre ha estat una persona inquieta: caminaire, ciclista, esquiadora, viatgera,...

Jo l'he coneguda, ja ho sabeu, en la seva faceta d'esquerrana, republicana i independentista, i us puc assegurar que també en aquests àmbits polítics sempre ha sobresortit per la seva passió i el seu activisme. Ah! i així mateix per la seva admiració al que fou president del Parlament, l'Ernest Benach. ...Tranquil, David, em sembla que mai ha passat de ser una admiració i un amor platònic.

Bé, doncs, podríem dir, resumint, que els destinataris de la passió, de l'activisme i del lliurament de la Gemma són els infants, la gent, i també la natura i el país. I ara, esclar, tu, David, i la Laia, i l'Ona!

I si hi ha una altra característica de la Gemma, aquesta és el seu optimisme i el bon rotllo que despre desprèn. Segur que és també això, David, el que et va atrapar a tu, no? Si mireu alguna fotografia on surti la Gemma comprovareu que sempre, sempre, hi surt rient. Busqueu una foto amb la Gemma sèria; no la trobareu, no existeix! És optimista de mena, sempre. I aquest optimisme, aquesta alegria, transmet igualment bon rotllo als que l'envolten.

Gràcies per la teva amistat, Gemma. Continua sempre així.

I tu, David, ja he dit que et conec poc. Però si estàs amb la Gemma i la fas feliç,...segur que ets una magnífica persona.

La meva enhorabona. Que sigueu molt feliços

Cesca

Que difícil és dir-te adéu, Cesca.

De la mà de la Maria i el Joan et vas incorporar a la colla poc abans de la teva malaltia. I hem tingut la sort de tenir-te a prop tot aquest temps i gaudir de la teva manera de ser. Bonhomia, ganes de viure, optimisme, capacitat de compartir i d'estimar, de donar-te... tot això ens has regalat en aquests anys breus però intensos. Massa breus,...

Ens has acompanyat en la pèrdua del Pep i de la Sole. I ara et perdem a tu.... Tant de bo ens tornem a reunir plegats algún dia. Ho esperem. Esperem retrobar-te.

Gràcies per tot, Cesca. Gràcies per aquest somriure que sempre ens has mostrat, per aquest somriure que et fèia aquell clotet a la galta...

Cesca, trobarem a faltar el teu somriure.

Fins sempre

Francesca Abella i Jové, la Cesca, havia nascut a La Palma d'Ebre el 26 de maig de 1955, i ens va deixar el 25 de novembre del 2011. Tenia 56 anys.

3, 4 i 5 de setembre de 1713

Com fem cada any des de la secció local d'ERC de Terrassa, aquests dies de setembre honorem els patriotes terrassencs que van defensar la ciutat i el país aquells fatídics dies de 1713. Aquells que van patir l'ocupació, el saqueig, l'incendi i fins i tot la mort a mans de les tropes borbòniques.

Aquell 1713 vam perdre una guerra, però vam perdre més que això. Sobretot vam perdre la nostra llibertat, el nostre autogovern, la nació. El decret de Nova Planta perseguia l'aniquilació definitiva de la nostra llengua i la nostra cultura. Era un intent de genocidi nacional català.

Només la tossuderia, l'empenta cultural, l'emprenedoria, el caràcter, la capacitat de treball i l'esperit llibertari de tants catalans i catalanes ens ha permès sobreviure i créixer com a nació en aquests tres-cents anys.

És important que recordem la nostra història i que honorem els patriotes que aquell 1713 i al llarg d'aquests tres-cents anys han mantingut ferma, sense claudicacions, la flama de la catalanitat. D'ells volem aprendre el seu amor a la terra, la seva dedicació a la justícia social, l'assumpció dels valors d'esquerra nacionals, la defensa del català, l'impuls de la cultura, la promulgació de les nostres pròpies lleis i la defensa de les nostres institucions d'autogovern. La seva fermesa i la seva dignitat.

I aquest anys vull honorar especialment, per la seva fermesa i dignitat, a dos grans homes:

A Víctor Torres i Perenya, traspassat el 19 de juny, als 96 anys. Membre d'ERC des de la seva fundació, el 1931, i secretari de la Generalitat a l'exili. Digne representant de la millor tradició del catalanisme republicà i d'esquerres. Home de partit, però sobretot home de país. Fidel al país i al partit en els dies gloriosos i en les hores adverses. Ha estat sempre un home d'ERC.

I a Heribert Barrera i Costa, traspassat el 27 d'agost, als 94 anys. També membre històric d'ERC i 7è President del Parlament de Catalunya, el primer de la restauració de la institució després de la guerra. President d'ERC. M'agrada recordar-lo en la manifestació del 10J del 2010, amb 93 anys, encapçalant la pancarta "Som una nació i nosaltres decidim", suportant com un arbre vell, però fermament arrelat a la seva terra, les llargues hores de la manifestació; dempeus, fent de pal de paller de la resta de presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament. Barrera tenia pressa. No volia acabar els seus dies sense veure Catalunya independent, alliberada del jou espanyol. Alguns poden pensar que volia córrer massa... però era un patriota de pedra picada, una persona íntegra i un treballador incansable per la causa nacional catalana.

President Barrera!; com vos, molts de nosaltres també seguim tenint pressa, molta pressa.

I és que Catalunya passa avui per moments complicats; moments que exigeixen fermesa i compromís com els mostrats per Torres, Barrera i tants d'altres des d'aquell fatídic 1713. Hi ha dos fets recents que, més enllà d'indignar-nos, exigeixen el nostre compromís en defensa del país i de la dignitat nacional:

El primer, la recent reforma de la constitució espanyola, que envaeix les minvades competències que tenim en política financera i ens retalla la possibilitat d'endeutar-nos. Espanya no en té prou amb escanyar-nos econòmicament amb un espoli fiscal exagerat, sinó que ens vol impedir endeutar-nos per fer front al nostre desenvolupament econòmic i al manteniment del nostre cada vegada més feble estat del benestar.

Aquella constitució que ERC va votar en contra perquè no recollia les aspiracions nacionals catalanes. Que semblava intocable; que ens deien que no es podia obrir el meló perquè eren massa les coses a canviar...ara resulta que amb un acord precipitat dels dos grans partits espanyols (amb el PSC inclòs), sense consens, sense participació, sense referèndum,...es promou una reforma constitucional que retalla encara més l'autogovern de Catalunya.

El segon, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que commina a la Generalitat a complir la sentència del Tribunal Suprem sobre l'ús de l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament, en un termini màxim de dos mesos.

Aquesta sentència vol acabar amb un model d'èxit: el de la immersió lingüística a les nostres escoles. Model que ha propiciat una escola i una societat cohesionades; un país de tots i per a tots, un sol poble. Model reconegut a Europa i al món. Algú vol posar en risc l'educació i la convivència amb el sol objectiu d'atacar els drets lingüístics dels catalans.

Tenim la raó i no donarem cap pas enrere. Ens cal fermesa i dignitat. Tots junts plantarem cara i,com diu Omnium, tots som escola. Junts defensarem la immersió lingüística. No acatarem sentències injustes que vulneren els nostres drets i posen en perill la nostra convivència.

Complexitat versus incertesa: l'esser viu al seu ambient

Aquest ha estat el títol de la conferència que Jorge Wagensberg ha triat per la seva conferència d'ahir al CET (Centre Excursionista de Terrassa). Formava part dels actes de la XX Setmana del Medi Ambient.
Difícil resumir el seu pensament, tot i que explica les coses complexes de manera planera i didàctica. Deia que l'ésser viu tendeix a la complexitat i que, gràcies a la intel·ligència, que li proporciona una capacitat d'anticipació de la incertesa, és hàbil per fer front a la incertesa de l'entorn, de l'ambient.
Així com el bacteri i la resta d'animals inferiors, fins arribar al calamar, són incapaços de tenir un pla B per superar les incerteses de l'entorn; a partir del pop i la resta dels animals superiors som capaços de trobar solucions alternatives per superar aquestes incetesses de l'entorn.
Wagensberg amaneix el seu discurs amb un seguit d'exemples enginyosos, de frases xocants però aclaridores, d'acudits intel·ligents... difícils de reproduir. Intento repetir-ne algun:
El cercell es va inventar per sortir de casa i la memòria per tornar-hi
Gràcies a la pelvis els homes podem caminar drets, i gràcies a la pèlvis Èlvis és Èlvis
També va exposar la idea que cada ésser viu aporta solucions tècnològiques que poden ser útils per a la humanitat, encara que potser no hem sabut descobrir-les o encara no sabem per quin la solució de quin problema seran necessaris. Per exemple, s'està investigant com impulsar els vaixells per no malgastar energia en l'estel·la que deixen les hèlix al mar (els peixos i els dofins no deixen estel·la). O s'està investigant també com els tèrmits construeixen els seus caus de manera que la temperatura interior està a 27ºC +/- 0,1ºC, encara que la temperatura exterior pugi a 50ºC de dia o baixi a 0ºC de nit (això ens aniria molt bé per als nostres habitacles: és el que es coneix com energia blava).
O la flor del lotus, que s'autoneteja amb les gotes d'aigua de la pluja gràcies a la seva estructura nanotecnològica.
Wagensberg reivindica la interdisciplinarietat entre ciència i humanisme, entre física termodinàmica i filosofia. I ell és, realment, un savi global!

Ciutadans i regidors

Sempre he viscut la meva condició de regidor com un compromís de servei cap a la ciutat i cap als ciutadans. De fet, ja la meva activitat professional com a mestre i com a responsable d’un servei educatiu, l’havia enfocada sempre al servei públic d’educació.

Com a regidor he buscat el contacte i el diàleg amb la ciutadania. Parlant la gent s’entén. Per això a Catalunya tenim un “Parlament” com a òrgan màxim de representació política. Un lloc per parlar, o encara millor: per enraonar, com bé diem en català. Algú es va presentar a les passades eleccions amb un lema que deia "Fets, no paraules". Mal fet; potser per això van perdre. Per anar al Parlament, s'han de tenir ganes de parlar, de parlar molt, de parlar amb tothom. També amb l'oposició. D'enraonar.

Entenc, doncs, la meva tasca de regidor com una feina de representació ciutadana davant l’administració municipal. Una mena de pont entre ciutadania i Ajuntament. És aquell concepte tan republicà d’entendre els ciutadans com agents actius del seu desenvolupament individual i col•lectiu, i no com a súbdits d’una administració. La força de la política rau en la ciutadania, en el poble. En la seva capacitat d'acció, d'organització i d'involucració en els afer públics, en la cosa pública (en la res publica).

No crec en la democràcia orgànica, ni penso que haguem de deixar tota l'acció de govern només en els representants democràticament escollits. Els ciutadans hem de continuar participant de l'acció de govern, en aquest cas municipal, vetllant per les actuacions municipals, parlant amb els nostres representants (regidors), proposant, criticant, exigint, indignant-nos,... És aquest concepte de gobernança, que per massa citat no ha de perdre tota la seva força.

CiU i el canvi

CiU s'ha passat els darrers 4 anys d'oposició a l'ajuntament disparant a tort i a dret, de perdigonada general, contra tot allò que es movia en el govern municipal. Sense programa, sense línia de treball, sense objectius, només interessada en tirar per terra tot allò que s'estava fent.
No sóc jo el més indicat per avaluar la feina feta pels diferents serveis municipals i per l'equip de govern. Estic disposat a escoltar les opinions de tothom al respecte. Però m'agradarà que siguin comentaris fonamentats, basats en l'objectivitat i el rigor. Tinc ben clar que això no ho puc esperar de CiU.
CiU només està preocupada per allò que els castellans en diuen "el acoso y derribo". Una estratègia on tot s'hi val per acabar amb els qui governen. Si cal, es dedica a enfrontar veïns contra veïns, associacions conta associacions, o a crear-ne de noves per enfrontar-se a aquelles en què la federació no pot influir. No importa obrir escletxes en la difícil cohesió social si, enfrontant immigrants i autòctons per exemple, poden aconseguir rèdits electorals.
Aquests dies de balanç de mandat tothom està legitimat per avaluar la feina feta per l'ajuntament en conjunt i, millor encara, per cada una de les regidories i serveis municipals. Es bò que això es faci. I es bò que cadascú assenyali allò en què creu que s'ha avançat i allò en que ens hem encallat.
Però no m'agrada la falta d'objectivitat i de rigor de CiU. No m'agrada la seva falta d'ètica. I no m'agraden directament les mentides.
CiU ens proposa el canvi. Basat en aquesta pila de mentides que, de tant repetir-les constantment acaben apareixent com a veritats. Un canvi basat en la mentida, doncs, i en la falta d'ètica. I un canvi buit de contingut. Encara és hora que CiU ens presenti un programa coherent per governar aquesta ciutat. Un programa que defugi les vaguetats del que va presentar fa quatre anys i que assenyali clarament cap un model de ciutat, el seu. Quina Terrassa volen construir? Per a qui? Amb quins mitjans? Tot això és que encara no he sentit.
Els companys de CiU farien bé de presentar un programa per un model alternatiu de ciutat i deixar-se de crítiques destraleres de tot allò que s'ha fet fins ara. És llàstima que l'ambició personal del seu cap de files, Josep Rull, per aconseguir l'alcaldia, hagi empès tot l'equip humà de CiU de Terrassa cap a aquesta deriva destructiva i irresponsable. Per construir aquesta Terrassa es necessiten totes les mans i tots els braços, també els de la bona gent de Convergència i d'Unió. L'actuació destralera del grup municipal de CiU en els darrers quatre anys i el to de la campanya que dibuixen de cara a les eleccions, sembla no fer possible aquesta col·laboració que alguns voldriem trobar amb la bona gent de Convergència i Unió.
Queda dit!

Terrassa es mou massa?

Terrassa és una ciutat compacta i complexa, i volem que ho continui sent. El nostre planejament urbanístic preveu seguir creixent, si cal, cap endins de la ciutat, aprofitant la transformació dels antics vapors en àrees de desenvolupament urbà que combinin els usos residencials, comercials, recreatius, d’equipaments (cívics, educatius,...). També volem que els nous barris que es puguin desenvolupar mantinguin aquest caràcter de ciutat compacta i de diversitat d’usos.
Aquesta compacitat i diversitat d’usos afavoreix la contenció (podem fer moltes coses sense sortir de la ciutat: treballar, comprar, activitats de lleure,.. ). I això és el que ens permet una mobilitat més sostenible. Aquest és el primer objectiu que busquem de la mobilitat ciutadana: que sigui la mínima possible, que ens permeti satisfer el màxim de les nostres necessitats amb el mínim de desplaçaments, que tingui un grau alt d’autocontenció.
L’estructura mateixa de Terrassa ens permet fer molts desplaçaments a peu. Terrassa té forma circular i unes dimensions que afavoreixen desplaçaments curts a peu. Des del centre de la ciutat i amb un radi de menys de mitja hora caminant abastem al voltant del 80% del territori urbà.
Però no tot ho podem fer caminant. Hi ha una mobilitat forçada per raons de treball, d’estudis, per anar a comprar, per activitats d’oci o culturals. I aquesta mobilitat ara la fem majoritàriament amb cotxe privat. És la que congestiona els nostres carrers i provoca problemes de contaminació atmosfèrica, de gasos d’efecte hivernacle i d’emissions perjudicials per a la salut.
La nova xarxa de metro, fruit de la perllongació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i de la interconnexió amb la xarxa de RENFE, ens ha de permetre millorar i molt la mobilitat, dins la ciutat i cap enfora. Una correcta redistribució de les línies d’autobús urbà, juntament amb la promoció dels desplaçaments a peu i en bicicleta, ens han d’ajudar també a reduir l’ús del vehicle privat. Jo m’atreviria a proposar que, per tenir una ciutat més habitable, més sana i més humana, la mobilitat amb cotxe privat ha de reduir-se a la meitat en els propers deu o quinze anys. I això és possible.
El vehicle elèctric ens acabarà d’ajudar en aquesta tasca per transformar Terrassa en una ciutat més amable. El vehicle elèctric, i no penseu només en el cotxe, sinó també en la bicileta elèctrica, en la moto, i perquè no en el tramvia!, ens permetrà disminuir el nivell sonor (quina tranquilitat una ciutat sense soroll de cotxes!) i millorar la qualitat de l’aire que respirem.
Deixeu-me acabar resumint el meu pensament amb aquest triple missatge: movem-nos menys, fem-ho amb transport públic, i quan puguem fem-ho amb vehicle elèctric.