Per recordar i commemorar cada 20N

FINAL!

Havies d’haver fet una altre fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

Quin incendi de sang!
Podrit botxí,
prou t’havia d’haver
estovat la dura
fosca dels pobles,
donat a la tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort
amb violència,
la fi de tants dels
d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, sa Excremència!
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Joan Brossa

Tànger: l'Alguer de l'Àfrica?

He tingut l'oportunitat de participar en la II Setmana de la Cultura Catalana de Tànger, organitzada pel Casal de la Cultura Catalana del Nord del Marroc el passat cap de setmana de juliol. Aquest casal català, que va ser reconegut per la Generalitat al febrer de 2006, té per objectiu la difusió de la llengua i la cultura catalana a l'exterior i estrènyer els vincles amb el Marroc i les persones d'origen cultural marroquí.

El casal organitza regularment cursos de català i està reconegut per expedir titulacions oficials d'aquesta llengua. De fet, l'any passat ja va expedir els 13 primers certificats oficials de català; i aquest any, a espera del resultat dels exàmens, encara n'expedirà més.

Resulta sorprenent conèixer de prop marroquins i marroquines interessants en aprendre el català i, encara més, veure'ls tan interessats per tot el que fa referència a la nostra història, la cultura, la geografia, els costums, el folklore, etc. Aquests estudiants de català, amb només un any de classes, eren capaços d'adreçar-se en públic en català i de fer-ho amb una correcció i un accent envejables. Però era encara més sorprenent descobrir els seus coneixements sobre les varietats dialectals del català, o sentir-los recitar de memòria poemes de Miquel Martí i Pol, o admirar-se i interessar-se pels diferents tipus de balls (jotes valencianes, boleros de Mallorca, balls de gitanes del Vallès, etc.) amb què els va obsequiar l'Esbart Egarenc, convidat també a participar en la Setmana Catalana.

De fet, l'actuació de l'esbart va agradar tant que, fins i tot el mateix alcalde de Tànger, els va demanar que hi tornessin l'any vinent.

Aquells estudiants marroquins demostraven tenir un coneixement més profund i més extens de Catalunya i de la resta del món dit occidental del que nosaltres tenim del món musulmà o del món àrab.

Tot plegat, doncs, ha estat una cura d'autoestima per als terrassencs que hi vam ser convidats. Tànger, de la mà del casal català, esdevé una mena d'oasi català al nord del Marroc. Com em comentava un dels estudiants marroquins d'allà, el Mouhamed Hibbane, Tànger bé podria ser l'Alguer de l'Àfrica…

publicat el juliol de 2007

Al PP no li agrada el català, però sí l'asturianu

Mentre que a Catalunya, i a la resta de l'estat, el Partit Popular no para d'insultar i menystenir el català, i de dir mentides presentant l'espanyol com una llengua perseguida a casa nostra; el PP de Xixon, a Astúries, està impulsant una campanya en què acusa el govern municipal, del PSOE, del "bloqueu municipal a la promoción de la llingua asturiana".

Podria sobtar aquesta paradoxa del diferent tracte que el PP pot tenir amb les diferents llengües de l'estat:: l'euskera, el galego, el català i també l'astur. Podria sobtar, però és una mostra més que, en temes de política lingüística, com també en moltes altres qüestions, el PP manté un discurs contradictori en que no importa tant el contingut del què es diu, sinó la circumstància d'on es diu i a qui es diu.

Així, pel que fa referència per exemple a polítiques d'aigua, el PP segueix insistint amb els transvasaments o no depenent que s'adreci als aragonesos, als catalans, als valencians o als andalusos. I passa el mateix quan parla de canvi climàtic: si fa només un temps preocupar-se per aquesta qüestió era una bajanada (com opinava el "cosí" de Rajoy), ara sembla que és una cosa tremenda i que hem de plantar 500 milions d'arbres (500 milions! casi res…!). O succeeix el mateix quan parla dels drets dels homosexuals i en pocs dies passa de "només canviar el nom de matrimoni" a voler prohibir-los els seus drets (d'adopció, per exemple). I fa el mateix amb els estatuts: el que dóna per bo a Andalusia o al País Valencià, és motiu de recurs al Constitucional en el cas de Catalunya.

Encara podríem fer més gran la llista posant exemples de polítiques fiscals, d'educació, d'immigració, etc. En totes elles, malgrat l'aparença de "sensatesa", de "sentit comú" o de "responsabilitat" que reclama Rajoy per a les propostes del PP, les hemeroteques estan plenes de manipulació, demagògia i contradiccions flagrants.




Per això, el seu discurs sobre el català i la suposada persecució del castellà a casa nostra no s'aguanta per enlloc. No té base. És un discurs de la mentida, de la demagògia, encaminat només a seguir alimentant la catalanofòbia allà on això pot donar rendiments electorals.

Si us plau, una mica respecte i de sentit de la responsabilitat. A Catalunya volem una sola comunitat, multilingüe i multicultural si voleu, però cohesionada i no excloent. On el català sigui la llengua comuna de relació entre tots i on la nostra cultura sigui el ciment aglutinador, el pal de paller, on tothom pugui trobar el seu arrelament, la seva integració i el seu sentit de pertinença. La diversitat de llengües i de tradicions culturals no fan més que enriquir la nostra cultura comuna i catalana. Que ningú no trenqui la nostra convivència.

article publicat el febrer de 2008

Comencem un nou curs

Estem a l’inici d’un nou curs escolar. Després de la desconnexió que representen les més que merescudes vacances, els mestres i tota la comunitat educativa reprenem el ritme habitual del curs escolar. És interessant aquest ritme de treball que ve pautat per cursos escolars amb parades estivals: és com si cada juny tanquéssim una porta i com si cada setembre n’obríssim una altra de nova. No és que tot canvïi, esclar que no; però l’estiu suposa un temps de desconnexió que ens permet després reiniciar el nou curs amb il·lusions renovades i amb noves ganes.
I la veritat és que la tasca educativa de cada escola, la feina col·lectiva de cada equip docent, no comença de zero cada nou curs, no s’improvisa cada setembre, sinó que recull i recupera l’experiència acumulada en tots els cursos anteriors, la renova i la recomença. Es reprenen els projectes engegats i se’ls dóna nova empenta. És un bagatge pedagògic que s’ha anat enriquint i consolidant en la bona feina del dia a dia de cada mestre, de cada aula, de cada escola, al llarg del temps.
Cada curs és diferent, però cada nou curs recull l’experiència dels anteriors i la fa créixer, com fem créixer els nens i nenes, els nois i noies. Cada nou curs esdevé una mena d’espiral que dóna voltes i torna a passar pels mateixos llocs que el curs anterior, pels mateixos projectes ja treballats, però que va eixamplant la trajectòria i es va fent cada vegada més gran.
I cada inici de curs té també les seves pròpies especificitats. El curs 2014-2015 comença a casa nostra amb unes circumstàncies que, de ben segur, el condicionen. En primer lloc, aquest és el curs en què els catalans serem cridats a decidir el nostre futur. I el nostre futur col·lectiu condicionarà, i de quina manera, el futur de l’educació al nostre país. La nostra escola, i especialment la xarxa escolar pública, no és doctrinal ni dogmàtica. Respecta el pluralisme de la societat i educa els nostres infants i joves en el respecte a la diversitat, en els valors democràtics, en el diàleg, en la voluntat de servei a les persones i en la recerca del bé comú. I en el marc d’aquests valors col·lectius, cada mestre, cada família, cada escola... pren les seves legítimes decisions i participa, o no, més activament o de forma passiva, d’aquest procés general en què Catalunya vol dotar-se de les eines d’un estat. L’escola, doncs, no és gens aliena a tot aquest procés d’emancipació nacional.
L’altre fet rellevant, i aquest més circumscrit a l’àmbit educatiu, és l’inici de l’aplicació de la LOMCE. Aquesta és una llei que no ha estat consensuada, sinó més aviat imposada; que ataca directament la línia de flotació del sistema català d’educació basat en una única escola per a tothom i en una llengua comuna, el català; amb un programa d’immersió lingüística que ens assegura el ple domini de les dues llengües, català i castellà, i que ens permet ser un sol poble, amb cohesió social i sense guetos lingüístics. Des de Catalunya, i també des dels altres territoris de l’àmbit lin-
güístic català: les Illes i el País Valencià, es viu doncs la implementació de la LOMCE com una imposició que va en contra de la nostra manera oberta d’entendre la societat, contra els nostres legítims drets lingüístics i contra el nostre model educatiu. El gruix del professorat i les famílies manté un pols amb el Ministeri per la imposició d’aquesta polèmica llei. I això també condiciona, i molt, el correcte desenvolupament de les tasques educatives a les nostres escoles. Aquest és un inici de curs novament amb samarretes grogues a Catalunya, amb samarretes verdes al País Valencià i amb l’Assemblea de Docents de les Illes que ja promou una vaga per al segon dia de classes.
I a tot això encara cal sumar-hi les mobilitzacions contra les retallades salarials, la retallada de drets laborals, la precarietat dels interins, etc. No és precisament la millor manera de començar un nou curs!
Però tot això no és obstacle perquè cada mestre, cada professor, cada equip docent, estigui ja treballant intensament i amb ganes renovades per fer d’aquest nou curs una oportunitat de creixement de tots i cadascun dels nens i nenes, dels nois i noies dels nostres centres educatius. Som professionals, som vocacionals i ens aboquem a la nostra tasca educadora amb clara voluntat de servei.
Els equips de suport als centres i als docents, com el nostre Servei Educatiu de Castellar (l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic, el Centre de Recursos Pedagògics i l’Equip de Llengua i Cohesió social), iniciem també aquest curs amb empenta renovada i amb la voluntat de ser útils als professionals de l’educació, als centres educatius i a les famílies, i acompanyar-los en aquesta tasca meravellosa de fer créixer els nostres infants i joves.
Que tinguem tots plegats un curs escolar 2014-2015 ben profitós.

Article aparegut a L'Actual, de Castellar del Vallès, el 12 de setembre del 2014

L'Isidre Bonet

L'Isidre era un home bo.

Amic de tothom, franc i alegre, sempre disposat per donar un cop de mà a qui ho necessités. Bon espòs, bon pare, bon amic dels seus amics (i en tenia molts d'amics...)

Ha estat també un home feliç. Que ha disfrutat de les coses senzilles de cada dia. Ha gaudit plenament de la natura, del bosc, de les seves muntanyes de Prades, de les caminades, dels bolets, dels cargols, dels espàrrecs, de les castanyes,... de les anades al tros amb els amics, dels berenars, de les partides i la tertúlia amb els companys al Casal.
Tots els qui hem tingut la sort de tractar-lo el teníem per amic. hem gaudit de la seva amistat, de la seva bonhomia, de la seva afabilitat, de la seva simpatia. Hem après amb ell de gaudir dels petits plaers de cada dia. Sempre ens hem trobat bé en la seva companyia.

Moltes gràcies Isidre per tot el que ens has donat, per tot el que hem après amb tu. Gràcies per la teva amistat franca i per la teva bonhomia. Et trobarem a faltar; et trobem ja a faltar... Ens queda però el record de les bones estones passades al teu costat.

Al món hi ha persones que han fet gran el seu país i el seu poble amb les seves idees. L'Isidre ha fet créixer el seu poble directament amb les seves mans de paleta. També això ens queda d'ell, per sempre.

Allà on ara estiguis, segueix cuidant de tots nosaltres. Descansa en pau. Esperem retrobar-te algun dia i tornar a gaudir de la teva companyia.

Fins a sempre! Moltes gràcies per tot, Isidre. T'estimem.

El català

Ho ha dit en Josep Maria Terricabras en un esmorzar a l'Omnium de Terrassa, el passat 1 de març:

La llengua no és només un mitjà de comunicació, la llengua és també el medi en que vivim, en que som. La llengua és la que vertebra i estructura la nostra cultura, la que fa que siguem com som

2014 Josep-Lluís Carod Rovira

Aquest 3 de març he anat a escoltar a Josep-Lluís Carod-Rovira a l'Ateneu Terrassenc.

Sempre he admirat la seva visió del país i el seu catalanisme integrador. Estic orgullós d'haver servit a les seves ordres a ERC i haver participat, en la meva modesta parcel·la, de la tasca que va tirar endavant des del Govern de la Generalitat. I ara encara, un cop va deixar la tasca política i es va separar del partit, encara l'admiro i el segueixo, doncs la seva anàlisi de la situació a Catalunya em segueix interessant molt.

Per això em feia il·lusió tornar-lo a sentir i tornar-lo a saludar. El seu llibre, 2014, escrit fa sis o set anys, és avui dia un referent del que està passant al país.

De la seva conferència en vull deixar constància d'algunes idees que n'he extret:

• A Catalunya es parlen avui 282 llengües. Les 6 primeres són, per aquest ordre:
1. Català
2. Castellà
3. Amazic
4. Àrab
5. Romanès
6. Urdú
• El nostre nacionalisme és un nacionalisme cívic, en contraposició a un nacionalisme essencialista. Es tracta d'un nacionalisme obert, de futur, inclusiu, lliure i dinàmic; amb identitats complexes
• La construcció de la nova Catalunya, del nou país, no es pot basar en la negació de la nació espanyola. Molts dels nostres conciutadans se senten no només catalans sinó catalans i espanyols alhora. Com tants d'altres comparteixen també la seva identitat catalana amb d'altres identitats d'origen: amaziga, marroquina, romanesa, gitana, equatoriana, etc.
• Ser català no és una herència, ni pot ser una imposició. Ser català, avui, és fruit d'una decisió lliure.

L'hora dels valents

La crisis econòmica és global, però també local. Afecta a tota la UE i de retruc a l’economia mundial. Però s’acarnissa amb Grècia, amb Espanya, i veurem com afecta també a Itàlia, a Irlanda, a Portugal, a França...

A casa nostra, a Catalunya, aquesta crisi té un origen i unes conseqüències molt particulars. Som una nació que no és sobirana i que està sotmesa a la disciplina de l’estat espanyol. No podem administrar la nostra economia i patim un dèficit fiscal d’entre 16.000 i 20.000 M€ anuals. Un veritable espoli que suposa entre el 6% i el 8% del nostre PIB.

I tot i ser la comunitat autònoma espanyola líder en estrènyer-nos el cinturó, seguim en una situació d’asfíxia econòmica cada vegada més insuportable. Aquí estem retallant en sectors claus per al benestar (funcionaris, educació, sanitat, serveis socials...) i claus per al desenvolupament econòmic futur (infrastructures viàries estratègiques, ports i aeroports, recerca i innovació, emprenedoria, suport financer a les empreses...). I tot i això, només hem estat capaços de salvar algunes grans entitats financeres a base d’injectar-hi diner públic i a costa de desmantellar el nostre exemplar sistema de caixes (i les seves obres socials) i de no evitar l’escàndol dels desnonaments hipotecaris.

Parlem doncs d’una crisi global però que afecta a cada país de manera desigual, i cada país ha de trobar la seva pròpia sortida. Com ho han fet els islandesos, com ho faran els grecs,...

I per quina sortida optarem a Catalunya? Tenim dues opcions, dos camins diferents (dos rumbs, com li agrada dir al nostre President Mas): El primer, el camí actual, sense capacitat de decisió i que lliga el nostre futur com a nació al futur de la resta de l’estat. I que uneix el destí de la nostra economia indefectiblement al de l’economia espanyola.

L’altre és el de deslligar-nos d’Espanya, prendre les nostres decisions polítiques i econòmiques amb plena sobirania, tenir la clau única de la caixa i tancar l’exagerat flux de diners que perdem amb l’espoli fiscal actual.

Si triem la primera opció (deixar les coses com estan), correm un molt plausible perill d’enfonsar encara més l’economia catalana arrossegada per l’enfonsament de l’espanyola. L’estat espanyol no és solvent i no té la confiança dels mercats ni de la UE. I no la té, entre d’altres motius, perquè està aplicant malament les reformes que ens ha de fer sortir de la crisi. Enlloc de retallar en despesa supèrflua (exèrcit, església catòlica, senat, monarquia, infrastructures innecessàries...), ho fa en sectors claus per al desenvolupament (investigació i recerca, educació, emprenedoria, infrastructures estratègiques, suport financer a les empreses...). Per això la UE i la resta del món desconfien i recelen del pla d’austeritat de Rajoy, que fins ara no ha fet res més que destruir empreses i llocs de treball, precaritzar el mercat de treball, retallar drets socials i laborals, augmentar l’atur, afeblir l’educació, rebaixar prestacions socials i fer créixer la pobresa.

Està clar, doncs, quin ha de ser el nostre model. És el moment d’apostar per la plena sobirania nacional catalana que ens permeti aplicar les nostres pròpies polítiques per sortir de la crisi. Per impulsar la producció i crear llocs de treball hem de poder gestionar els nostres recursos econòmics. Tenim capacitat productiva per sortir-nos-en. Sense oblidar la solidaritat amb la resta dels pobles i regions d’Espanya (ningú de bona fe ens pot acusar als catalans de no ser solidaris!), cal ser conscients que, sense espoli fiscal, Catalunya no genera dèficits sinó que produeix superàvits.

I per anar per aquest camí de la sobirania ens calen tres coses: una majoria parlamentària (que la tenim), una majoria social favorable o, com a mínim, tolerant (que segons les enquestes oficials també la tenim) i un lideratge polític valent i compromès amb el país.

És l’hora dels valents. L’hora dels líders polítics de país que no s’arronsin, que es deixin empènyer pel clam popular i que ells mateixos empenyin la nació cap a la seva plena sobirania. Homes i dones valentes que no temin el xoc de trens perquè saben que tenen el recolzament parlamentari i popular (res a veure amb el partit que usurpa aquest adjectiu) i que saben que només una Catalunya lliure podrà ser avui rica i plena.

President! si sap estar a la seva alçada, ens tindrà a tots al seu costat.

Sant Jordi 2012

Petita festa (Festí nocturn)
Poema xinès de Li Po. Dinastia Tang (618-905)
En interpretació de Marià Manent

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l’ombra que em seguia.
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l’angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s’ho mira;
quan em poso a dansar
l’ombra em fa companyia.
Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai l’he coneguda.
Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

La il·lustració és de la Carme Solé Vendrell; del conte il·lustrat La lluna d'en Joan

L'ANC ja camina

Ahir, 10 de març de 2012, es va constituir, en una acte fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és un moviment impulsat des d’allò que hem convingut a dir-ne la societat civil i que pretén superar el marc dels partits polítics. La política en general, i la catalana en particular, està vivint hores baixes: desprestigi, desafecció, partidisme, sectarisme... La lluita pel poder polític, per ocupar els llocs de govern, per guanyar les eleccions sigui com sigui, ha portat als partits a preocupar-se més d’ells mateixos que del país. A competir més que a col·laborar. A desqualificar-se més que a cooperar en causes comunes. A diferenciar-se el més possible enlloc de buscar els punts d’acord. Uns més que d'altres, tot sigui dit. Caldria que en aquest punt siguéssim una mica curosos i analitzéssim amb més rigor els encerts i els fracasos de cada partit, els progressos socials i nacionals de cada formació i la coherència entre el discurs i l'actuació política.

I en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, cap a la independència, aquesta lluita, deixeu-me dir-ne fratricida, entre partits que s’autoanomenen d’independentistes, hi ha posat més pals a les rodes que no pas ha ajudat a fer avançar el procés. I aquí és on em sembla que l’ANC pot jugar un paper important. No es tracta tant d’aconseguir la unitat de tots els independentistes, cosa que s’ha demostrat impossible, sinó de buscar una fórmula, més enllà dels partits, que busqui la transversalitat de tot el moviment independentista.

Què em va semblar l’acte de constitució de l’ANC?

D’entrada, penso que va ser tot un èxit. Que sis o set mil persones ens reuníssim al Palau Sant Jordi per constituir l’Assemblea, gent vinguda d’arreu del país, de partits polítics i no militants, de tendències i colors diversos, encara que tots independentistes, s’ha de considerar com un èxit important. El primer pas, la constitució de l’ANC, ja ha estat donat i ha estat ben donat.

Formalment, l’acte va ser massa llarg, pesat, una mica massa espès. M’hagués agradat un acte més lleuger, més èpic i més emotiu. Potser es podria haver separat l’acte fundacional de l’ANC, amb l’aprovació dels estatuts, del reglament, del pressupost, del full de ruta..., de l’acte de presentació pública de l’ANC, amb parlaments de gent notable i significativa, amb adhesions d’entitats i associacions, amb actuacions de nivell, etc. Això hagués estat un acte més agraït, especialment per a les cinc mil persones que, sense ser socis actius de l’ANC, i per tant votants, vam voler participar activament en l’acte fundacional de l’Assemblea i donar-hi suport.

Més enllà d’aquest aspecte formal, però, em ballen pel cap també algunes reflexions més.

En primer lloc, no m’acaba de fer el pes que l’ANC es constitueixi només, i remarco el només, amb persones provinents del moviment independentista català. Hi trobo a faltar altres sectors, altres agents, altres persones, que sense formar part del moviment independentista tradicional de casa nostra, sí que poden en aquest moment sentir-se atrets i apostar per la independència de Catalunya. Hi vaig trobar a faltar persones provinents de la immigració recent i persones no catalanoparlants. La mateixa ANC es reivindica com a successora de l’Assemblea de Catalunya. En l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sí que hi teníem també representats aquests sectors als que ara em referia.

En segon lloc, i va molt lligat al que acabo d’exposar, m’hagués agradat sentir que la Catalunya independent que es pretén es vol que sigui un model de nació socialment més justa. Des del meu partit, ERC, portem més de setanta anys treballant per la independència de Catalunya. Però la independència no és l’únic objectiu. Volem una Catalunya independent perquè volem una societat millor. Lluitem per aquell somni col·lectiu que Macià va saber expressar millor que ningú: una Catalunya nacionalment lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. L’acte del Palau Sant Jordi em va semblar que s’oblidava de la justícia social. Només en Sergi López, en el millor discurs del matí, ho va expressar explícitament.

I tercerament, quan escolto alguns discursos tinc la sensació que es vol bandejar els partits polítics de tot aquest procés cap a la independència. I que tota la força, la única força, la farà la societat civil. Em sembla un discurs simplista i poc realista. Els partits polítics som també societat civil. Els militants dels partits polítics som també ciutadans lliures i compromesos. I el discurs de voler fer veure que tots els partits polítics son iguals, que tots són igualment sectaris, i que només treballen per mantenir-se al poder, em sembla un discurs feixistoide i reaccionari. Em sembla interessant la transversalitat del moviment de l’ANC. I penso que cap partit ha de prendre protagonisme dins l’Assemblea. Però no pequem ni de ingenus ni d’excloents. Al final del procés, el lideratge i la iniciativa del camí cap a la independència l’haurà d’emprendre el Parlament de Catalunya, representant de la voluntat popular expressada en les urnes. Prescindir dels partits, desqualificar-los a tots per igual i pretendre que no hi han d’intervenir em sembla d’un simplisme i d’un facilisme perillós. I com diu en Joan Manuel Tresserres, el facilisme és una ideologia tan reccionària com el pessimisme.

Endavant, doncs, amb l’ANC. Treballem plegats per tirar endavant el full de ruta que ens hem marcat. No desqualifiquem a ningú; els necessitem a tots. Treballem per incorporar-hi també aquells sectors socials que encara hi són poc representats. I preparem-nos tots plegats per no desanimar-nos i per afrontar amb coratge els xocs frontals que tindrem amb el govern espanyol.

I el 2014, com va pronosticar en Carod-Rovira, Catalunya independent!

No n'hi prou de caminar...

No n'hi ha prou de caminar
per avançar

Sovint el nostre objectiu
s'allunya a cada instant.
Nosaltres fem passa de perdiu
i ell camades de gegant.

Per cada metre guanyat
en perdem cinc de cop i volta
i, quan pensem que hem arribat,
seguim més lluny altra volta.

Potser és aquest el nostre si:
el viatge és el destí,
la vida és només camí
i Ítaca no és més enllà sinó aquí,

a cada passa,
a cada gest,
a cada salt,
en cada bes.

Barcelona, 30 de gener del 2012

A la foto: Ajuntament, d'Albert Puntí Culla (Torelló, 1953)

J.V.Foix

És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'un a dolça metzina.

L'Adri

Sant Màrius

Màrius i Marta eren un matrimoni de nobles perses que es van convertir al cristianisme. La tradició explica que van distribuir la seva fortuna entre els pobres, seguint el que havien fet també molts primers cristians de Jerusalem, i van marxar cap a Roma. La seva intenció era visitar les tombes dels apòstols Pau i Pere i, sobretot, ajudar els cristians perseguits per l'emperador Aurelià. L'emperador havia confinat tots els cristians a l'amfiteatre i allà els havien matat amb fletxes i posteriorment havien cremat els cadàvers.

Màrius i Marta, i els seus dos fills, Audifax i Abacuc, van recollir les restes mortals i les cendres per enterrar-les. Per aquest fet van ser detinguts i lliurats al jutge Muscianus Marcià. En negar-se a abjurar de la seva religió, van patir tortures. Finalment, Màrius i els dos fills foren decapitats a la Via Cornèlia i els seus cossos també cremats. Marta, per la seva banda, també fou assassinada en un indret als afores de Roma, a tretze milles, anomenat Nimpha. Segons la tradició, el seu cos fou llençat a a un pou.

Tot això passava als voltants de l'any 270 d.c. I sembla que la data del martiri podria ser el 20 de gener. Com que coincidia amb una altra festivitat de més rellevància, Sant Sebastià, l'Església va avançar la commemoració de Sant Màrius al dia 19 de gener.

La Gemma i en David es casen!

Estimada Gemma, benvolgut David,

Sabeu quin és el nick que fa servir la Gemma en el seu correu electrònic? Doncs aquest: quinosarriscanopisca

David, et conec poc. Et tinc per una persona callada i discreta,... però amb la Gemma et vas llançar, vas arriscar i et vas endur la Flò més marxosa del jardí (la més marxosa de les que quedaven disponibles,...sinó després s'enfaden les germanes!).

Perquè, David, de marxa la Gemma en porta molta. L'ha portada sempre. Des de petita, mai no ha parat. Sempre ha estat un neguit i un belluguet. Interessada per tot i per tothom, i abocada sempre als infants i a la gent. Des de l'Esplai de Can Palet i les colònies al Congost. Passant per l'escola bressol Eina. I per les ràdios i les teles: TV20, Matadepera Ràdio, Ràdio Barberà,... O fent teatre, o contacontes, o disfressada de castanyera,...La trobem sempre envoltada de canalla: a l'Eina abans i ara des de fa molt temps a l'escola El Vallès.

Però a més sempre ha estat una persona inquieta: caminaire, ciclista, esquiadora, viatgera,...

Jo l'he coneguda, ja ho sabeu, en la seva faceta d'esquerrana, republicana i independentista, i us puc assegurar que també en aquests àmbits polítics sempre ha sobresortit per la seva passió i el seu activisme. Ah! i així mateix per la seva admiració al que fou president del Parlament, l'Ernest Benach. ...Tranquil, David, em sembla que mai ha passat de ser una admiració i un amor platònic.

Bé, doncs, podríem dir, resumint, que els destinataris de la passió, de l'activisme i del lliurament de la Gemma són els infants, la gent, i també la natura i el país. I ara, esclar, tu, David, i la Laia, i l'Ona!

I si hi ha una altra característica de la Gemma, aquesta és el seu optimisme i el bon rotllo que despre desprèn. Segur que és també això, David, el que et va atrapar a tu, no? Si mireu alguna fotografia on surti la Gemma comprovareu que sempre, sempre, hi surt rient. Busqueu una foto amb la Gemma sèria; no la trobareu, no existeix! És optimista de mena, sempre. I aquest optimisme, aquesta alegria, transmet igualment bon rotllo als que l'envolten.

Gràcies per la teva amistat, Gemma. Continua sempre així.

I tu, David, ja he dit que et conec poc. Però si estàs amb la Gemma i la fas feliç,...segur que ets una magnífica persona.

La meva enhorabona. Que sigueu molt feliços

Cesca

Que difícil és dir-te adéu, Cesca.

De la mà de la Maria i el Joan et vas incorporar a la colla poc abans de la teva malaltia. I hem tingut la sort de tenir-te a prop tot aquest temps i gaudir de la teva manera de ser. Bonhomia, ganes de viure, optimisme, capacitat de compartir i d'estimar, de donar-te... tot això ens has regalat en aquests anys breus però intensos. Massa breus,...

Ens has acompanyat en la pèrdua del Pep i de la Sole. I ara et perdem a tu.... Tant de bo ens tornem a reunir plegats algún dia. Ho esperem. Esperem retrobar-te.

Gràcies per tot, Cesca. Gràcies per aquest somriure que sempre ens has mostrat, per aquest somriure que et fèia aquell clotet a la galta...

Cesca, trobarem a faltar el teu somriure.

Fins sempre

Francesca Abella i Jové, la Cesca, havia nascut a La Palma d'Ebre el 26 de maig de 1955, i ens va deixar el 25 de novembre del 2011. Tenia 56 anys.

3, 4 i 5 de setembre de 1713

Com fem cada any des de la secció local d'ERC de Terrassa, aquests dies de setembre honorem els patriotes terrassencs que van defensar la ciutat i el país aquells fatídics dies de 1713. Aquells que van patir l'ocupació, el saqueig, l'incendi i fins i tot la mort a mans de les tropes borbòniques.

Aquell 1713 vam perdre una guerra, però vam perdre més que això. Sobretot vam perdre la nostra llibertat, el nostre autogovern, la nació. El decret de Nova Planta perseguia l'aniquilació definitiva de la nostra llengua i la nostra cultura. Era un intent de genocidi nacional català.

Només la tossuderia, l'empenta cultural, l'emprenedoria, el caràcter, la capacitat de treball i l'esperit llibertari de tants catalans i catalanes ens ha permès sobreviure i créixer com a nació en aquests tres-cents anys.

És important que recordem la nostra història i que honorem els patriotes que aquell 1713 i al llarg d'aquests tres-cents anys han mantingut ferma, sense claudicacions, la flama de la catalanitat. D'ells volem aprendre el seu amor a la terra, la seva dedicació a la justícia social, l'assumpció dels valors d'esquerra nacionals, la defensa del català, l'impuls de la cultura, la promulgació de les nostres pròpies lleis i la defensa de les nostres institucions d'autogovern. La seva fermesa i la seva dignitat.

I aquest anys vull honorar especialment, per la seva fermesa i dignitat, a dos grans homes:

A Víctor Torres i Perenya, traspassat el 19 de juny, als 96 anys. Membre d'ERC des de la seva fundació, el 1931, i secretari de la Generalitat a l'exili. Digne representant de la millor tradició del catalanisme republicà i d'esquerres. Home de partit, però sobretot home de país. Fidel al país i al partit en els dies gloriosos i en les hores adverses. Ha estat sempre un home d'ERC.

I a Heribert Barrera i Costa, traspassat el 27 d'agost, als 94 anys. També membre històric d'ERC i 7è President del Parlament de Catalunya, el primer de la restauració de la institució després de la guerra. President d'ERC. M'agrada recordar-lo en la manifestació del 10J del 2010, amb 93 anys, encapçalant la pancarta "Som una nació i nosaltres decidim", suportant com un arbre vell, però fermament arrelat a la seva terra, les llargues hores de la manifestació; dempeus, fent de pal de paller de la resta de presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament. Barrera tenia pressa. No volia acabar els seus dies sense veure Catalunya independent, alliberada del jou espanyol. Alguns poden pensar que volia córrer massa... però era un patriota de pedra picada, una persona íntegra i un treballador incansable per la causa nacional catalana.

President Barrera!; com vos, molts de nosaltres també seguim tenint pressa, molta pressa.

I és que Catalunya passa avui per moments complicats; moments que exigeixen fermesa i compromís com els mostrats per Torres, Barrera i tants d'altres des d'aquell fatídic 1713. Hi ha dos fets recents que, més enllà d'indignar-nos, exigeixen el nostre compromís en defensa del país i de la dignitat nacional:

El primer, la recent reforma de la constitució espanyola, que envaeix les minvades competències que tenim en política financera i ens retalla la possibilitat d'endeutar-nos. Espanya no en té prou amb escanyar-nos econòmicament amb un espoli fiscal exagerat, sinó que ens vol impedir endeutar-nos per fer front al nostre desenvolupament econòmic i al manteniment del nostre cada vegada més feble estat del benestar.

Aquella constitució que ERC va votar en contra perquè no recollia les aspiracions nacionals catalanes. Que semblava intocable; que ens deien que no es podia obrir el meló perquè eren massa les coses a canviar...ara resulta que amb un acord precipitat dels dos grans partits espanyols (amb el PSC inclòs), sense consens, sense participació, sense referèndum,...es promou una reforma constitucional que retalla encara més l'autogovern de Catalunya.

El segon, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que commina a la Generalitat a complir la sentència del Tribunal Suprem sobre l'ús de l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament, en un termini màxim de dos mesos.

Aquesta sentència vol acabar amb un model d'èxit: el de la immersió lingüística a les nostres escoles. Model que ha propiciat una escola i una societat cohesionades; un país de tots i per a tots, un sol poble. Model reconegut a Europa i al món. Algú vol posar en risc l'educació i la convivència amb el sol objectiu d'atacar els drets lingüístics dels catalans.

Tenim la raó i no donarem cap pas enrere. Ens cal fermesa i dignitat. Tots junts plantarem cara i,com diu Omnium, tots som escola. Junts defensarem la immersió lingüística. No acatarem sentències injustes que vulneren els nostres drets i posen en perill la nostra convivència.

Complexitat versus incertesa: l'esser viu al seu ambient

Aquest ha estat el títol de la conferència que Jorge Wagensberg ha triat per la seva conferència d'ahir al CET (Centre Excursionista de Terrassa). Formava part dels actes de la XX Setmana del Medi Ambient.
Difícil resumir el seu pensament, tot i que explica les coses complexes de manera planera i didàctica. Deia que l'ésser viu tendeix a la complexitat i que, gràcies a la intel·ligència, que li proporciona una capacitat d'anticipació de la incertesa, és hàbil per fer front a la incertesa de l'entorn, de l'ambient.
Així com el bacteri i la resta d'animals inferiors, fins arribar al calamar, són incapaços de tenir un pla B per superar les incerteses de l'entorn; a partir del pop i la resta dels animals superiors som capaços de trobar solucions alternatives per superar aquestes incetesses de l'entorn.
Wagensberg amaneix el seu discurs amb un seguit d'exemples enginyosos, de frases xocants però aclaridores, d'acudits intel·ligents... difícils de reproduir. Intento repetir-ne algun:
El cercell es va inventar per sortir de casa i la memòria per tornar-hi
Gràcies a la pelvis els homes podem caminar drets, i gràcies a la pèlvis Èlvis és Èlvis
També va exposar la idea que cada ésser viu aporta solucions tècnològiques que poden ser útils per a la humanitat, encara que potser no hem sabut descobrir-les o encara no sabem per quin la solució de quin problema seran necessaris. Per exemple, s'està investigant com impulsar els vaixells per no malgastar energia en l'estel·la que deixen les hèlix al mar (els peixos i els dofins no deixen estel·la). O s'està investigant també com els tèrmits construeixen els seus caus de manera que la temperatura interior està a 27ºC +/- 0,1ºC, encara que la temperatura exterior pugi a 50ºC de dia o baixi a 0ºC de nit (això ens aniria molt bé per als nostres habitacles: és el que es coneix com energia blava).
O la flor del lotus, que s'autoneteja amb les gotes d'aigua de la pluja gràcies a la seva estructura nanotecnològica.
Wagensberg reivindica la interdisciplinarietat entre ciència i humanisme, entre física termodinàmica i filosofia. I ell és, realment, un savi global!

Ciutadans i regidors

Sempre he viscut la meva condició de regidor com un compromís de servei cap a la ciutat i cap als ciutadans. De fet, ja la meva activitat professional com a mestre i com a responsable d’un servei educatiu, l’havia enfocada sempre al servei públic d’educació.

Com a regidor he buscat el contacte i el diàleg amb la ciutadania. Parlant la gent s’entén. Per això a Catalunya tenim un “Parlament” com a òrgan màxim de representació política. Un lloc per parlar, o encara millor: per enraonar, com bé diem en català. Algú es va presentar a les passades eleccions amb un lema que deia "Fets, no paraules". Mal fet; potser per això van perdre. Per anar al Parlament, s'han de tenir ganes de parlar, de parlar molt, de parlar amb tothom. També amb l'oposició. D'enraonar.

Entenc, doncs, la meva tasca de regidor com una feina de representació ciutadana davant l’administració municipal. Una mena de pont entre ciutadania i Ajuntament. És aquell concepte tan republicà d’entendre els ciutadans com agents actius del seu desenvolupament individual i col•lectiu, i no com a súbdits d’una administració. La força de la política rau en la ciutadania, en el poble. En la seva capacitat d'acció, d'organització i d'involucració en els afer públics, en la cosa pública (en la res publica).

No crec en la democràcia orgànica, ni penso que haguem de deixar tota l'acció de govern només en els representants democràticament escollits. Els ciutadans hem de continuar participant de l'acció de govern, en aquest cas municipal, vetllant per les actuacions municipals, parlant amb els nostres representants (regidors), proposant, criticant, exigint, indignant-nos,... És aquest concepte de gobernança, que per massa citat no ha de perdre tota la seva força.

CiU i el canvi

CiU s'ha passat els darrers 4 anys d'oposició a l'ajuntament disparant a tort i a dret, de perdigonada general, contra tot allò que es movia en el govern municipal. Sense programa, sense línia de treball, sense objectius, només interessada en tirar per terra tot allò que s'estava fent.
No sóc jo el més indicat per avaluar la feina feta pels diferents serveis municipals i per l'equip de govern. Estic disposat a escoltar les opinions de tothom al respecte. Però m'agradarà que siguin comentaris fonamentats, basats en l'objectivitat i el rigor. Tinc ben clar que això no ho puc esperar de CiU.
CiU només està preocupada per allò que els castellans en diuen "el acoso y derribo". Una estratègia on tot s'hi val per acabar amb els qui governen. Si cal, es dedica a enfrontar veïns contra veïns, associacions conta associacions, o a crear-ne de noves per enfrontar-se a aquelles en què la federació no pot influir. No importa obrir escletxes en la difícil cohesió social si, enfrontant immigrants i autòctons per exemple, poden aconseguir rèdits electorals.
Aquests dies de balanç de mandat tothom està legitimat per avaluar la feina feta per l'ajuntament en conjunt i, millor encara, per cada una de les regidories i serveis municipals. Es bò que això es faci. I es bò que cadascú assenyali allò en què creu que s'ha avançat i allò en que ens hem encallat.
Però no m'agrada la falta d'objectivitat i de rigor de CiU. No m'agrada la seva falta d'ètica. I no m'agraden directament les mentides.
CiU ens proposa el canvi. Basat en aquesta pila de mentides que, de tant repetir-les constantment acaben apareixent com a veritats. Un canvi basat en la mentida, doncs, i en la falta d'ètica. I un canvi buit de contingut. Encara és hora que CiU ens presenti un programa coherent per governar aquesta ciutat. Un programa que defugi les vaguetats del que va presentar fa quatre anys i que assenyali clarament cap un model de ciutat, el seu. Quina Terrassa volen construir? Per a qui? Amb quins mitjans? Tot això és que encara no he sentit.
Els companys de CiU farien bé de presentar un programa per un model alternatiu de ciutat i deixar-se de crítiques destraleres de tot allò que s'ha fet fins ara. És llàstima que l'ambició personal del seu cap de files, Josep Rull, per aconseguir l'alcaldia, hagi empès tot l'equip humà de CiU de Terrassa cap a aquesta deriva destructiva i irresponsable. Per construir aquesta Terrassa es necessiten totes les mans i tots els braços, també els de la bona gent de Convergència i d'Unió. L'actuació destralera del grup municipal de CiU en els darrers quatre anys i el to de la campanya que dibuixen de cara a les eleccions, sembla no fer possible aquesta col·laboració que alguns voldriem trobar amb la bona gent de Convergència i Unió.
Queda dit!